Impotència sexual: la seqüela silenciada del càncer de pròstata
És el tumor masculí més habitual i, malgrat que la mortalitat és baixa, afecta molt la qualitat de vida
Barcelona“Quantes dones has vist als mitjans que hagin patit un càncer de mama? Unes quantes. I quants homes amb un càncer de pròstata? Cap ni un”. La reflexió la fa el director de la Fundació Contra el Càncer (Fefoc), Jordi Estapé, no per criticar que un tipus de malaltia estigui sobrerepresentat, sinó per evidenciar que el càncer de pròstata i les seqüeles que moltes vegades porta associades -incontinència urinària i, en una proporció més elevada, impotència sexual- no són prou conegudes. Estapé creu que això té molt a veure amb un mal entès “prestigi masculí” i el fet que no aconseguir un correcte funcionament del penis és “insuportable” per a molts homes.
Per aquesta raó, la Fefoc va engegar al maig una campanya específica per visibilitzar aquest problema i organitza grups d’acompanyament amb pacients que han superat la malaltia. “No se’n parla, és un tabú”, admet Elías Valverde. Ell és un dels que ha decidit donar la cara. Li van diagnosticar el tumor i el van operar quan tenia 65 anys, però es pren les seqüeles amb humor: “Quan ets jove l’activitat sexual és com la d’una escopeta de repetició, amb molts trets. De gran és més aviat una pistola de pedra foguera, un tret i s’ha acabat la festa. Però també t’ho passes bé!”, diu sorneguer, amb 84 anys.
Lluís Simó en té ara 79. En el seu cas li van diagnosticar la malaltia quan en tenia 62, però després de cinc anys lluitant i diversos tractaments va aconseguir superar-la. Ara explica sense problemes les alteracions “bastant radicals” que va afrontar en la seva vida sexual, sobretot al principi. Simó es va haver d’adaptar, explica, perquè tot i que “la cosa queda disminuïda, la libido no ho fa”. Entendre que la vida sexual pot ser més àmplia forma part de la solució. Al capdavall, “entre la vida o la mort i les seqüeles de la intervenció no hi ha cap mena de dubte”, rebla. Tot i així, insisteix en el missatge que no té cap sentit amagar-ho, perquè no s’ha de tenir un sentiment de culpa o de vergonya, i posa el seu exemple com a testimoni: “No tenia parella, però després del càncer en vaig tenir i encara en tinc. Sembla una ironia, però a mi és com si m’hagués beneficiat”. Els dos exemples, segons el responsable de la Fefoc, serveixen per posar sobre la taula que, malgrat que se centri la sexualitat en el penis, en realitat és “molt més àmplia”. A més a més, creu que parlar del càncer de pròstata sense circumloquis ajuda a fer “pressió positiva”, que històricament ha fet avançar la medicina.
Gairebé 5.000 casos a l’any
El càncer de pròstata és el més habitual entre els homes. L’any 2010 se’n van diagnosticar 4.670 casos, però el 2020, amb l’envelliment de la població, s’estima que n’hi haurà gairebé 6.000. Per contra, les morts per aquesta causa durant el 2014, l’últim amb dades del departament de Salut, no van arribar a les 900. Això s’explica perquè la supervivència a la malaltia cinc anys després del diagnòstic supera el 90%. Les analítiques de sang per detectar l’antigen de la pròstata -PSA en anglès- han ajudat molt al diagnòstic precoç i, a la pràctica, només el 4% de les deteccions es fan amb un tumor avançat, quan ja s’ha produït metàstasi.
Alguna cosa està canviant, però. Un estudi publicat a The New England Journal of Medicine l’octubre passat, fet amb 1.500 pacients de càncer de pròstata, corrobora que la supervivència és alta, fins i tot en casos en què no es fa res per tractar el tumor, perquè habitualment creix lentament i és poc agressiu. De fet, ara comença a veure’s que potser hi hagut un sobretractament i s’ha operat més del que era estrictament necessari. De fet, igual que amb altres tumors, i davant l’augment del nombre de supervivents, han sorgit noves preocupacions associades a la qualitat de vida dels que es recuperen. Per això, Estapé reivindica la necessitat d’informar bé els pacients i escollir de manera acurada la millor alternativa en cada cas. “Alguna cosa es comença a moure més enllà del tractament”, assegura.
La pròstata és una glàndula de la mida d’una nou que només tenen els homes, i que està sota la bufeta i per davant del recte. Allà s’elabora i s’emmagatzema el líquid que transporta i alimenta els espermatozous, i per allà passa la xarxa microscòpica de vasos sanguinis essencials per a l’erecció. El problema és que, quan s’hi intervé, preservar aquesta xarxa de vasos és complicat, i la potència que no s’ha recuperat un any i mig després del tractament és complicat que torni mai. El tipus de tractament no garanteix res, perquè tant la cirurgia per extirpar el tumor com la radiació tenen efectes secundaris. Què és millor? En general, els especialistes recomanen que en els pacients més joves s’utilitzi la cirurgia -hi ha més risc de recaiguda i sempre quedarà l’opció de fer radioteràpia després-, i potser en aquells que tenen més de 70 anys la radioteràpia. La possibilitat del tractament hormonal també s’ha de valorar per prendre la millor decisió, que sempre s’ha de valorar de manera individualitzada.
Escoltar i empatitzar amb els malalts és una cosa essencial. Cal evitar una escena com la que relata Estapé, quan un expacient li va explicar indignat que, davant del dubte de com quedaria afectada la seva vida sexual en cas d’intervenció, un altre doctor li havia etzibat que amb l’edat tan avançada que tenia això no l’havia de preocupar. “En la mesura de les seves possibilitats, el pacient ha d’escollir com vol viure la seva vida”, conclou, i la sexualitat pot ser important també a la tercera edat. “No és el mateix que abans, està claríssim, però la vida sexual no desapareix”, afegeix Simó. Els seus 17 anys com a supervivent del càncer en donen fe.
