La UE recapta 130 milions d'euros a l'any de visats europeus denegats

BarcelonaA Sílvia de la Cruz li va caure el món a sobre quan la seva parella li va trucar des d’Accra, la capital de Ghana, per anunciar-li que li havien denegat el visat d’entrada a la Unió Europea. El jove africà, que vol ser anomenat John, havia fet tots els tràmits requerits per l’ambaixada i fins i tot havia pagat els 80 euros que costa un visat Schengen –l’autorització consensuada pels estats membres de la Unió Europea (tret de Bulgària, Croàcia, Xipre i Romania) i Islàndia, Liechtenstein, Noruega i Suïssa– per seleccionar qui entra i qui surt del territori comunitari. També comptava amb una invitació formal de la seva xicota catalana i ja tenia el bitllet de tornada per a unes setmanes més tard. Però ni així va poder visitar-la, i la seva parella va haver d’esperar a les vacances de De la Cruz per retrobar-se, en un viatge en què, com a ciutadana europea, no va tenir cap entrebanc burocràtic. “Dit i fet”, resumeix. 

Com el John, fins al 47,2% de les sol·licituds per a un visat de curta estada –90 dies, que permet la lliure circulació–, procedents de ciutadans ghanesos, van ser rebutjades l’any passat. La classificació dels no l’encapçala el Pakistan, amb el 49% de permisos rebutjats, seguit de Ghana, Mali, Guinea, Bangladesh, el Senegal, Nigèria, Sri Lanka, Mauritània i Bolívia, tots per sobre del 35%. A l'altra banda, països com els Estats Units, Austràlia, Singapur o l'Aràbia Saudita tenen taxes inferiors al 7%. En xifres absolutes, s'han rebutjat més d’1,6 milions de peticions.

Són dades recopilades pel col·lectiu LAGO a partir de les dades de la Comissió Europea. L’activista Marta Foresti n’és la fundadora i corrobora, des de Londres, que els “africans són de lluny els ciutadans als quals es neguen més visats”, juntament amb els asiàtics. De l’encreuament de dades, es constata l’equació que com menys PIB tenen els països, més visats es deneguen als seus nacionals. Dagauh Komenan, doctor en història contemporània especialitzat en immigració, també subratlla les "notables disparitats" entre regions africanes: tot i presentar poques sol·licituds en conjunt, els països del Sahel són els més perjudicats (39%), 10 punts més que els de l'Àfrica subsahariana, tot i que aquests són els que menys peticions registren.

Per aquest concepte, LAGO calcula que els estats de la UE recapten cada any 130 milions d’euros anuals en taxes de sol·licitud de visat rebutjats. Foresti admet que potser globalment no són xifres gaire grosses, però "impacten en els països més pobres". A més, són l’evidència que els diners no sempre van de nord a sud, sinó que també flueixen al revés. De fet, aquest concepte es coneix com a remeses inverses. “Com a europeus ningú no s’imagina pagar a un estat per un visat i no rebre’l; no ens entra al cap”, remarca Gemma Pinyol-Jiménez, investigadora associada del Grup Interdisciplinari sobre Immigració de la UPF (Gritim-UPF).

Perfil dels rebutjats

Les negatives a la voluntat de visitar Europa les han patit també professors o activistes convidats per organitzacions no governamentals, universitats o empreses. Tot i que no se sap quin és el perfil dels demandants i tampoc dels que acaben sent rebutjats, Foresti apunta que “no són ni de bon tros els més pobres”, i assenyala que “tenen raons vàlides per viatjar”. En aquest sentit, apunta que podrien ser empresaris, emprenedors o turistes que, obligatòriament, “han de proporcionar proves” a les autoritats europees que tenen prou diners per mantenir-se, i sovint han de presentar una assegurança privada i la carta d’invitació, o fins i tot la nòmina o el compte corrent d’estalvis. “És la perversitat del sistema”, resumeix l’experta.

Per a Pinyol-Jiménez, les dades són un mirall per ensenyar a les persones migrants que “no hi ha rutes legals i segures”, ni tan sols per als que ni s’han plantejat deixar migrar i trenca el mite que la migració no aporta diners. "Estan contribuint fins i tot abans de trepitjar el territori europeu", diu. El missatge que dona la UE, continua l'experta, és que "cal buscar-se la vida per una altra banda". I, si no hi ha alternatives, apareixen les màfies i les empreses que fan negoci al voltant de les ambaixades.