Dilara Ekmen: "Ucraïna demostra que la Unió Europea té capacitat d'acollida"

Els gairebé tres milions d'ucraïnesos que han passat la frontera buscant refugi a la Unió Europea estan tenint un tracte diferenciat respecte a la resta de sol·licitants d'asil gràcies a l'aplicació d'una directiva europea que feia vint anys que esperava als calaixos i que mai es va desplegar, ni tan sols amb l'arribada d'un milió de sirians el 2015 que fugien d'una guerra que, per cert, encara dura. Dilara Ekmen, responsable d'incidència social i política de la Comissió Catalana d'Ajuda al Refugiat, parla d'aquest canvi de paradigma en la protecció de persones amb el dret de ser protegides.

¿Els ha sorprès aquesta extraordinària resposta de la Unió Europea, que ha desenterrat la directiva de protecció temporal?

— Ens ha sorprès la rapidesa, però realment és la resposta que pertoca, de la mateixa manera que era necessària en altres situacions semblants. La Comissió Catalana d'Ajuda al Refugiat ja va demanar el 2015 que s'apliqués la directiva en la mal anomenada crisi de refugiats de Síria, que en realitat va ser una crisi de la gestió dels refugiats. Aquesta és la resposta adequada i correcta: obrir fronteres, facilitar la mobilitat entre estats, accelerar els tràmits burocràtics i atorgar protecció. Aquesta crisi mostra el costat més solidari i garantista amb els drets humans, però alhora es permet que a la frontera sud es vulnerin els drets amb les devolucions en calent, amb els menors no acompanyats o el tractament i la violència institucional cap als que fugen de conflictes com els de Mali o Burkina Faso. I tampoc podem oblidar que a la frontera de Polònia, a prop d'on avui anem a buscar els refugiats ucraïnesos, hi ha altres refugiats que viuen en condicions infrahumanes, passant fred i amb nadons gairebé congelats.

¿La resposta és l'exemple que hi ha capacitat d'acollida?

— Sí, és l'exemple que quan es reacciona de manera solidària, ràpida i cohesionada es poden fer bé les coses, es poden atendre bé les persones que han posat en perill la seva vida i evitar-los que després es vegin obligades a posar la vida en joc en rutes perilloses. Però alhora hem d'evitar crear zones de no-drets com els camps de refugiats de Lesbos, on les persones viuen en unes condicions molt dures que s’han cronificat i de manera vergonyosa no se’ls ha donat cap tipus de resposta, amb el que això suposa en termes d’impacte sobre la salut, la salut mental, l'educació, els projectes de futur. Lesbos és ara una illa presó. Amb la resposta que s’ha donat fins ara es constata que, amb voluntat política, hi ha capacitat d’acollida. El 2015 i el 2016 es va instaurar un discurs criminalitzador que pretenia crear un clima social i polític que avalés l'externalització de les fronteres. L’extrema dreta va marcar el discurs i mitjans de comunicació i governs el van assumir i van abordar la migració i el refugi en termes exclusius de securització, a la vegada que induïen por a la ciutadania sobre una suposada invasió. Avui veiem més que mai que aquesta incapacitat d’acollir i de vetllar pels drets humans era falsa, ja que en vint dies hem rebut tres milions de persones, mentre que en tot el 2015 van ser un milió. 

Realment ha canviat el llenguatge, perquè ja no es parla de crisi migratòria, ni d'invasió...

— El relat és important perquè, a través del relat, es va condicionar l'opinió pública, es va atiar l'extrema dreta i els líders europeus van fer seu aquest llenguatge, que finalment va resultar idoni per implementar els acords de blindar les fronteres europees i externalitzar-ne la gestió a Líbia o Turquia, sense qüestionar-se el que suposava.

¿Creu que rere aquest canvi hi ha racisme, o bé la UE actua finalment com a premi Nobel de la pau?

— El que demostra és que la Unió Europea té una doble vara de mesurar les persones, que condiciona l'ajuda segons si es tracta de persones pròximes o no. El ministeri està resolent en 24 hores les sol·licituds dels ucraïnesos, i això dista molt dels dos anys que han d'esperar molts sol·licitants d'asil, un temps que els deixa en la incertesa absoluta, patint pel seu projecte de vida. En molts casos, encara estan pendents d'una resposta quan acaben l'itinerari que se'ls demana. Està clar que hem de fugir de les polítiques reactives i apostar per enfortir les polítiques públiques.

Divendres el govern espanyol obre un centre de primera acollida per als tràmits.

— Sí, les entitats del sector encara no tenim gaire informació al respecte. No se'ns ha explicat oficialment quin serà el circuit a partir d'aquí, si serà la Creu Roja o altres entitats les que gestionaran les places.

¿Temeu que hi hagi retards en els altres expedients?

— El covid ha tingut un gran impacte en les persones que busquen aquesta protecció, perquè s'ha passat de 118.264 sol·licituds el 2019 a 88.762 el 2020 i 65.404 l'any passat pel tancament de fronteres i restriccions de moviments. Espanya és un dels països amb el nombre més baix de concessions d'asil, només un 5% pel 33% de la mitjana europea. Aproximadament el 60% dels demandants es queden en la irregularitat un cop se'ls ha denegat, i el 45% restant aconsegueixen només la residència per raons humanitàries, sobretot en el cas de veneçolans. Però creiem que no afectarà, perquè són dos circuits diferents, amb personal diferent.

¿Què diria a les persones que, amb el seu vehicle, porten material a Ucraïna i en tornen amb persones?

— Les mostres de solidaritat són bones, però hem de pensar que les xarxes i les entitats que treballen sobre el terreny són la garantia, perquè hi ha molts perills que la ciutadania no té en compte, com ara les xarxes de tràfic de dones i criatures. L'Europol alertava el 2016 de 10.000 menors a qui se'ls havia perdut la pista. No sabem quantes dones poden acabar sent víctimes de tràfic. La gent que vulgui col·laborar solidàriament ha de tenir en compte que serà un procés molt llarg, perquè Ucraïna no és una crisi puntual, sinó que caldrà mantenir-hi l'ajuda, l'acompanyament dels refugiats per al seu procés d'autonomia. No volem que ens passi com molts cops, que hi ha un boom de solidaritat quan el focus hi està posat i que després desapareix. Hem de reservar els esforços solidaris perquè es mantinguin en el temps. Les entitats ho necessitarem.