"El somni del meu germà va morir a la pastera però jo haig de continuar"

SabadellEl dia que Kassim Keita feia 16 anys, el seu germà Mamadou, de 21, el va despertar quan encara no havia sortit el sol. Era el diumenge 14 de maig del 2017 i tenien al davant un viatge incert que, si tot anava bé, els portaria a Europa. Tots dos vivien a Kouroussa, una ciutat del nord-est de la República de Guinea –coneguda com a Conakry–, des d’on van sortir decidits a travessar la frontera i plantar-se a Bamako, la capital de Mali, com a primera parada. “No teníem ni idea de què ens trobaríem –relata ara Keita en el seu domicili de Sabadell–. El meu germà només em va dir «confia en mi, marxem». I jo el vaig seguir sense pensar-m’ho dos cops”.

Eren orfes i vivien amb uns oncles amb els quals no acabaven de tenir una bona relació. La família Keita havia tingut una bona posició econòmica que els havia permès estar al marge de la pobresa que afecta més de la meitat dels 13 milions d’habitants d'aquest petit país de l'Àfrica occidental, però la situació va fer un gir amb la mort dels dos progenitors en un atac a casa seva que va trencar el benestar emocional i econòmic dels dos fills. “Nosaltres no érem pobres ni ens faltava un plat a taula”, diu Keita, que ara té 20 anys. Els movia o, millor dit, al Mamadou el movia una altra cosa: la crida que tants joves africans senten pel somni europeu, atrets per la voluntat de millorar i pels missatges i fotografies, com les que rebia d'un amic seu instal·lat a Itàlia en què li mostrava unes vambes o una jaqueta noves. I el va convèncer. Va agafar el germà, alguns diners estalviats i una maleta lleugera.

Fins a Bamako van trigar dos dies a recórrer uns 400 quilòmetres. La idea inicial era anar cap a Líbia, però a l'arribar a Agadez, una ciutat de parada obligatòria abans d'entrar al Sàhara, els van advertir de les probabilitats que caiguessin en mans de les màfies de tràfic de persones, que sotmeten els migrants a tortures i abusos des de la caiguda del règim de Gaddafi. “Sempre miràvem a Facebook quina era la frontera més segura i fàcil”, explica el noi.

Els 2.000 quilòmetres fins a Alger els van fer en 28 dies, recorda Keita. Sempre amb “la por al cos” que els empaités la policia o els lladres i estafadors que poblen la ruta. “Era sempre un anar cap aquí cap allà, amagant-nos perquè no ens descobrissin”, diu. Pel camí, el germà gran treballava per fer caixa i poder avançar. A poc a poc, buscant “algú" que els ajudés a passar la frontera "sense ser vistos”. Sense diners, van haver de fer parada i fonda a Alger durant més temps del que havien previst per treballar en qualsevol cosa que sortís. El germà gran va entrar a la construcció i, com que l’objectiu era estalviar al màxim, dormien a l'obra. “A la nit retiràvem les eines i estiràvem els cartrons o el matalàs”.  Un dia els van assaltar quan dormien amb un grup de migrants, però, a diferència de la resta, es van salvar perquè els atacants els van perdonar per l’Alcorà que duien a sobre. 

Poc després, la notícia, que va resultar ser falsa, que per Nadal la policia marroquina deixava sense vigilar la frontera i era fàcil travessar-la, els va fer decidir a fer les maletes al mes de novembre per ser allà per fer el salt de la tanca. “No teníem diners i ens va semblar que era una bona opció”, diu Keita, i van arribar al Marroc amb l’ajuda de “taximàfies” que passen els migrants a canvi de diners. 

Descartat el pas per Ceuta o Melilla, es van dirigir a peu cap a Tànger, on van estar-se els últims mesos en una casa amb altres migrants que també volien embarcar-se i passar l’estret de Gibraltar. El Mamadou treballava molt per pagar el lloguer, el menjar, la pastera i els traficants. Tots els esforços i el temps els dedicaven a preparar-se per saltar a Europa, però un altre cop van ser víctimes de lladres, que saben que els migrants són un bon objectiu perquè poc o molt estalvien diners. L’atac es va produir a casa i, en un intent d’evitar que els robessin, el jove Kassim va rebre un cop de destral al cap que el va deixar ferit. No guarda un bon record dels mesos a Algèria i el Marroc. “Cap negre pensa quedar-s’hi, hauria sigut com quedar-nos a casa”. 

Finalment, van reunir els diners i després de diversos intents ajornats pel mal temps es van embarcar en una pastera al fer-se fosc el 17 de juliol del 2018. Feia 492 dies que havien sortit de casa, 14 mesos en ruta amb un únic objectiu. Els Keita van pujar a la fràgil barca amb dos senegalesos i un compatriota guineà, previ pagament de 500 euros per cap. “Ens van donar el rem i vam remar mar endins”. Sense menjar ni aigua, i amb les botes lligades al cos perquè no es mullessin, els havien dit que la travessia duraria poques hores. Per als germans, era el primer cop que veien el mar i estaven “espantats” per la immensitat enmig de la foscor. “Em feia por i plorava molt, però com que encara estava amb el meu germà em tranquil·litzava perquè em deia: «ho aconseguirem»”. La nit va ser llarga i, mentre uns remaven, Keita intentava amb totes les seves forces treure aigua, però era una missió impossible perquè la barca s’havia trencat i s’anava enfonsant. 

Conscients que naufragaven, van activar el mòbil per deixar constància de la seva ubicació en un missatge a l’activista Helena Maleno de Cruzando Fronteras, que va donar l’alerta. Els nàufrags, mentrestant, intentaven mantenir-se a dalt de la barca, bolcada, però a la memòria de Kassim Keita hi ha un buit fins que es desperta, ja a terra, amb la pitjor de les notícies. “Em van dir que el meu germà era mort i que dels que érem a la barca només havíem sobreviscut dos”, relata. En ple estat de xoc, va demanar veure el cos del Mamadou, a qui anomena Buba, però ni tan sols sap on està enterrat, perquè de seguida que es va recuperar físicament, menys de 24 hores després del rescat, el noi estava a bord d’un autocar cap a Barcelona, diu. Algú que no sap reconèixer –possiblement educadors socials– li va donar un bitllet d’autobús, un entrepà i una adreça de la capital catalana, però continuava tan fora de lloc que aquells següents dies són una nebulosa en la seva ment. “Em van preguntar on volia anar i vaig respondre «Messi», que era l’únic que coneixia”.

A l'arribar a Barcelona, sol, diu que la pena pel germà i no saber cap a on tirar el va fer estar-se dos o tres nits dormint al carrer, fins que un paisà que el va localitzar el va rescatar i, després de les proves d’edat que confirmaven que era menor, va ingressar en un centre de la DGAIA com a menor tutelat per l’administració. “En aquell moment jo volia tornar a casa”, diu, i admet que la idea li ha rondat més d’un cop pel cap, tot i que sap que allà no l'espera ningú. Al centre comença a estudiar i formar-se i, sobretot, comença un procés de recuperació emocional, per passar el dol per la mort del germà i les penúries de la ruta, i recupera la vitalitat pròpia de l’edat, i les ganes de jugar a futbol i de ballar, les seves dues grans passions. "Des de fa poc menys d'un any ja no estic tot el dia pensant-hi, perquè abans tancava els ulls i revivia el viatge, la pastera", afirma. El procés s'explica en una línia, però viscut és una autèntica travessa en el desert per a un adolescent que no entén l'idioma ni la cultura, ni tampoc els tràmits que l'esperen.

"Soc aquí pel somni del meu germà, però aquell somni va morir en la pastera i sé que haig de tirar endavant buscant el meu camí". Ara treballa en un obrador industrial i comparteix pis amb dos nois més a Sabadell i quan pot ensenya balls africans –la seva gran passió infantil, juntament amb el futbol– o fa de model.

Amb tot, se n’està sortint tot sol, malgrat la crisi socioeconòmica i els problemes sobrevinguts i inesperats. Per exemple, quan es va quedar sense una feina perquè un educador es va oblidar de signar la renovació d’un document i, un cop tramitat, el departament d'immigració del govern espanyol no va comunicar-li que ja tenia la cèdula d’inscripció –on es registra els estrangers que no tenen documentació del seu país– fins que la va reclamar insistentment cinc mesos després. “L’han estafat, el tracten de lladre i ha tingut problemes per llogar una habitació”, relata Jordi Granados, un psicòleg que va coincidir amb Keita en un dels centres per on ha passat i que ja s'ha convertit en un "pare". D'ell destaca que, malgrat tot, és un jove “positiu i sense malícia”.

La burocràcia és una de les coses més dures amb què topen els estrangers. D'aquí uns mesos haurà d'anar a Madrid a obtenir el seu primer passaport de Guinea, que li permetrà moure's més lliurement i sobretot renovar el NIE, el DNI per a estrangers no comunitaris, que li garanteix l'estada legal. "Vam sortir de l'Àfrica sense saber res d'aquests problemes i creient que podríem treballar, però molts companys del centre de menors es van quedar sense papers", explica el jove, que té un missatge per als que advoquen per tancar fronteres: "No saben el que hem passat, perquè si ho sabessin no ho dirien, però tothom té el dret a buscar-se la vida".