"S'ha d'acabar amb la impunitat dels ajuntaments que neguen el padró"

L'HospitaletEl padró, un dret i una obligació per a la ciutadania i l’administració, és impossible per a milers d'estrangers sense documentació o per als que no tenen una adreça fixa. La situació és antiga, coneguda i compartida per almenys 35 ajuntaments catalans, tal com han pogut corroborar set grans entitats socials que fan pinya "per acabar amb la impunitat” dels consistoris de denegar empadronaments. Les organitzacions són: Entitats Catalanes d’Acció Social (ECAS), la Coordinadora Obrim Fronteres, el Fòrum de Síndics Locals, la CONFAVC, Lafede.cat, Ficat i Mujeres Unidas Entre Tierras. De fet, dels grans consistoris, només el de Barcelona compleix la legislació: empadrona tothom i atén persones que no hi resideixen o s'han traslladat fins a la capital per la falta de serveis bàsics (menjadors, dutxes, pensions) als seus municipis. Fins i tot hi ha ajuntaments que han pagat el bitllet de tren fins a Barcelona o han recomanat als que viuen al carrer que hi vagin.

La xifra de 35 municipis, reiteren, és només la punta de l’iceberg d’un incompliment “flagrant” per part de governs locals de tots els colors polítics de la llei estatal que deixa milers de persones sense accés a drets bàsics com la possibilitat de renovar el permís de residència o tenir accés a serveis socials bàsics, a la targeta sanitària o a votar, en el cas que siguin de nacionalitat espanyola o de països amb reciprocitat, denuncia Laia Costa, advocada de la Fundació Ficat. Per contra, la llei és clara i assenyala que tothom ha d’estar empadronat en un domicili, fins i tot quan se sobreviu al carrer, un cotxe, una nau ocupada, de relloguer en una habitació o en un habitatge sense condicions de salubritat. 

Les denegacions de l’empadronament no són un no rotund ni es concreten en una norma municipal que rebutgi inscriure els veïns sense domicili fix. És tot més “sibil·lí”, adverteix Costa. Per exemple, a l’Ajuntament d’Arbúcies els demandants entren en un circuit difícil en què se’ls exigeixen documents que la llei no requereix, constata Abdelaaziz Mohamadi, vicepresident de l’Associació per la Convivència i la Cohesió Social d’aquest municipi de la Selva, on calcula que aproximadament el 5% dels habitants (300 persones) no estan empadronats. “Et demanen la cèdula d’habitabilitat, fiança i autorització de l’arrendatari i del propietari del pis”, explica l’activista. També diu que s’havia exigit que tots els empadronats en un habitatge tinguessin el mateix cognom, i si resulta que sí, que tots els ocupants són família, llavors s’afegeix a la petició que el contracte de lloguer vagi a nom de tothom. “És una forma més de racisme institucional i d'aporofòbia [rebuig a la pobresa]”, sostenen. En alguns casos, també s'han reduït els horaris d'atenció al ciutadà per posar-ho difícil i que desisteixin. Costa lamenta que tot plegat és un “ús de la burocràcia com a repressió” que alhora infla un negoci il·legal i abusiu, amb el cobrament de fins a 500 euros per poder empadronar-se.

Les traves municipals són variades i diverses, fins al punt que sovint depèn del tarannà del funcionari de torn i de si el demandant va acompanyat o no d’un activista, blanc, d’una associació local. En paraules de Mohamadi, una atenció "intimidant" que reben els sol·licitants fa que “ja no tornin” a la segona cita i, per tant, els seus expedients queden anul·lats. De la mateixa manera, des d’ECAS, Lluís Puigdemont denuncia que la dilació artificial del procés, demanant més i més documentació que no fa falta, fa que la resolució definitiva s’allargui fins a superar els tres mesos que marca la llei de l’empadronament i, per tant, es considera una denegació per “silenci administratiu”. També des de l'entitat Arrels Sant Ignasi de Lleida, Maria Soler denuncia com a la capital de Ponent s'exigeix per a l'empadronament acreditar amb documentació un mínim de dos mesos de residència, i apunta com les dificultats s'acarnissen entre els més vulnerables socialment, ja que llogaters que són beneficiaris d'una ajuda social es neguen a deixar empadronar rellogats per no perdre les prestacions. Malgrat aquesta situació, els consistoris de l'Hospitalet, Santa Coloma de Gramenet, Badalona i Cornellà "només s'avenen a empadronar al domicili on el demandant diu que no pot empadronar-se" i, per tant, és un rebuig indirecte. Així, molts renuncien a inscriure's al padró perquè "prefereixen mantenir el sostre a estar empadronats", subratlla Costa.

De la cita prèvia a les cartes perdudes

Hi ha altres circumstàncies que encara posen més bastons a les rodes i són, per exemple, les cites prèvies a través d'internet en un col·lectiu en què en moltes ocasions no tenen prou capacitat tecnològica o no tenen els aparells necessaris, així com la pèrdua de cartes que envien els ajuntaments.

En plena campanya electoral, les entitats reclamen als futurs governs municipals que inscriguin al padró tots els ciutadans que acreditin que hi resideixin, independentment de la seva situació administrativa o de si viuen en un habitatge amb condicions o no. El padró, argumenten les entitats, és un registre oficial que només diu quanta gent viu en una localitat i com hi viu, i serveix, entre altres coses, perquè l'Ajuntament pugui planificar serveis de neteja i escombraries o tenir plans d'emergència fiables.