Refugiats ucraïnesos: "Necessitem lloguers de pisos per mesos"

BadalonaTot just esclatar la guerra d’Ucraïna, Nicci Mende i el seu marit van entrar a internet per buscar com ajudar les famílies refugiades que estaven arribant a Catalunya. A ell, nord-irlandès establert a Badalona, la situació el commovia especialment perquè li recordava la seva infantesa al Belfast del conflicte sagnant. Amb quatre passos es van inscriure en una web, hi van deixar les dades personals i van informar que parlen castellà i anglès i que tenen lliure una de les dues habitacions del seu pis. Molt aviat, a l’altra banda d'internet ja llegien el missatge l’Anna i l’Igor, un matrimoni d’Odessa amb dos fills de vuit i cinc anys que s’havia quedat bloquejat a Catalunya, on eren de vacances.

“No entrava en els nostres plans una guerra”, apunta l’Igor sense gota d’ironia. La parella ha decidit compartir la seva història, però finalment sense identificar-se ni sortir a les fotografies perquè, en part, els pesa un sentiment de culpa, de decepció, de tristor de “no poder fer res” ni pel seu país ni per tots els que s’han quedat allà, ja sigui per no haver tingut cap altra opció o per una decisió meditada de resistir. “Ens escriuen i ens diuen que tenim sort, que som al paradís, però nosaltres aquí tenim molts problemes”, diu l’Igor.

La Nicci, l'Anna i l'Igor són al menjador de Mende, un espai que traspua caliu i on les dues criatures s’entretenen amb la televisió i els dos gossets de la casa. Una setmana després d’iniciar la convivència, els dos nuclis han format, diuen, el més semblant a una família, tot i que uns i altres són conscients que es tracta d’una estada temporal que no s’hauria d’allargar.

L’arribada d'ucraïnesos a l'Estat és constant i ja es calcula que a Catalunya n’hi ha més de 5.000, la majoria allotjats en cases particulars, molts de familiars i amics i d’altres de desconeguts, o en els quatre albergs públics oferts per la Generalitat i en les 1.600 places de la Creu Roja. Les xarxes de particulars solidaris amb ganes de contribuir al benestar del col·lectiu han proliferat per tot el territori. S’han obert canals a Telegram, webs i pàgines a Facebook, i els números de telèfon corren per WhatsApp. Com el de Julie Navani, que fent mans i mànigues per encaixar oferta i demanda ha donat sostre a centenars d’ucraïnesos.  

Empadronats a Badalona

Els voluntaris es mobilitzen per fer recollides de material –desaprovades per governs i entitats especialitzades pel sobrecost econòmic i tècnic de traslladar menjar a 3.000 quilòmetres–, fer de traductors o trobar allotjaments d’emergència. També Natalia Dzyuban es va enrolar en aquest exèrcit de voluntaris des del minut zero, primer donant aixopluc a un parell d’amigues i ara també com a traductora a les portes del Saier (Servei d’Atenció a Immigrants, Emigrants i Refugiats) perquè molts dels que arriben no saben ni perquè hi són, allà. “Els diuen que vinguin al Saier i surten amb una cita i no saben què fer ni per a què serveix”, diu. “El meu mòbil no para de sonar preguntant per l’habitació que ara ocupen ells”, diu Mende, que és jove i encomana la seva vitalitat. “M’agradaria que tothom tingués clar que és molt fàcil fer-se voluntari, que hi ha molta gent ajudant i donant un cop de mà”. La Júlia Belaya viu enganxada al mòbil perquè hi hagi algú esperant els que aterren al Prat o arriben a l'estació de Sants, sense cap referent. "No hi ha cap dispositiu i estan perduts, sense saber on anar", es queixa.

L’Igor i l’Anna ja són oficialment residents a Badalona i es desfan en elogis amb l'ajuntament de la ciutat per l’atenció i la dedicació cap al col·lectiu d’ucraïnesos. El padró els ha donat l’entrada al sistema sanitari públic i a l’escolarització per a les dues criatures, que diuen estar “il·lusionades” amb tornar a l’escola, ni que sigui per jugar amb altres nens de la seva edat. Aquest temps fora de casa ha de donar una mica d’aire als pares. L’Igor encara pot treballar a la seva empresa ucraïnesa com analista de dades, gràcies a la connexió a internet, però no les té totes que demà hi pugui continuar. L’Anna és fotògrafa de nens i diu que ara encara és massa aviat per tornar a la seva feina. “Necessito tornar a poder somriure i ara no tinc forces”, confessa amb una mirada que faria estremir una roca. Per ara, la família s’esbargeix fent llargues caminades per la ciutat o per la platja. “El nostre cos és aquí, però la nostra ànima i ment són allà, a casa”, diuen.

Comissió bancàries cares

Estan pendents dia i nit de com avança el conflicte bèl·lic i de la situació personal dels seus coneguts a través de les alarmes i missatges del telèfon. Viuen, de fet, dues vides en paral·lel sense força ni tan sols per viure'n una. Els amoïna sobretot l’allotjament, una preocupació que comparteixen amb la seva amfitriona, conscients que els seus estalvis a Ucraïna s’esgoten i es redueixen en cada transacció en què perden el 30% per comissions bancàries, i que els preus dels lloguers estan desbocats. “Hem anat a moltes immobiliàries i tot el que els ofereixen són lloguers d’un any. Necessitem que hi hagi pisos per mesos perquè no saben com evolucionarà la seva vida en els pròxims dies”, apunta Mende. La parella assegura que la seva intenció és “no dependre” de les ajudes socials que s’estableixin per als refugiats ucraïnesos, reconeguts per la protecció temporal, sinó "tenir plans A, B, C..." . De moment, tot són trucades i esperes que els tornin la trucada, subratlla l’Igor.

Una altra Natalia, que tampoc vol donar el seu cognom, també fa de voluntària ocasional. Ha ajudat a portar fins a Barcelona la seva jove i el net, els allotja a casa seva i està pendent de trobar qui doni sostre a una antiga veïna de Lviv, una ciutat que va abandonar fa més d'una dècada per emigrar a Espanya. "Amb mi tenen assegurat un plat a taula, però busco alguna ajuda social", diu.