Infància

"Els meus amics del Senegal em demanen si ja guanyo diners"

El senegalès Abdou Karim és un dels 2.300 menors migrants sols tutelats per la Generalitat que estan en un centre formant-se per emancipar-se

5 min
L'Abdou Karim fent unes puntades de peu a una pilota, al centre d'acollida de la DGAIA per a menors estrangers sols on viu.

BarcelonaAliens a la batalla política que s'ha muntat per la reubicació dels menors migrants sols de les Canàries, la vida al centre d'acollida del Vallès on viuen 22 d'aquests nois tutelats per la Generalitat continua amb l'activitat ordinària. "Aquí fem una cursa contra la majoria d'edat, no podem perdre el temps", afirma Lluís Feliu, director d'aquest servei gestionat per l'entitat ISOM. La carrera a contrarellotge se centra en el fet que abans dels 18 anys tots tinguin la seva documentació (passaport i permís de residència amb dret a treballar), coneixements mínims de català i castellà i estiguin encarrilats laboralment.

Aquest temps, però, se li està fent molt llarg a l'Abdou Karim [evitem el cognom per protegir la seva intimitat], que al setembre farà 17 anys. "Només penso en poder treballar, guanyar uns diners i poder ajudar la meva família al Senegal". Poc després del seu últim aniversari, l'Abdou va deixar la seva ciutat natal de Saint-Louis per anar a Dakar, des d'on el 22 d'octubre del 2023 va salpar amb una barca de fusta en direcció a les Canàries. Se'n va anar sense dir res als pares ni als dos germans petits. "Som pobres i ja feia temps que estava pensant com podia ajudar la família", afirma.

El somni comú d'Europa

El somni europeu està instal·lat en l'imaginari dels joves africans subsaharians com una sortida per tenir una vida millor i més oportunitats. Pocs volen pensar en tots els perills que suposa embarcar-se en una rudimentària pneumàtica sobrecarregada travessant l'Atlàntic, en què han mort 5.000 persones el primer semestre de l'any. Una cinquantena de les víctimes eren menors. Als 16 anys només es conjuga en futur. Amb un parell d'amics, el noi explica que va saltar a la barca i que no va pagar el viatge.

Parlar sobre els detalls de la travessa és delicat perquè forma part de la vivència personal de cadascú. Són adolescents que s'han separat de les famílies i molts carreguen amb "la responsabilitat" de donar un cop de mà a l'economia familiar, apunta Feliu. El passatge no és barat i pot arribar a costar dos o tres mil euros, que es paguen amb l'esforç de tota la família extensa, amb préstecs o també a canvi de tornar els diners amb espècies un cop s'arriba a la destinació.

L'Abdou fent una videotrucada amb un amic seu del Senegal.

El viatge d'una setmana en aquella barca amb unes 120 persones a bord diu que va anar força bé i que la beguda i el menjar es repartien entre tots. Per sort, l'embarcació va continuar en la ruta correcta i, finalment, una patrullera la va rescatar a poques milles de la petita illa d'El Hierro. Afirma que un cop a terra ja es veia amb una feina perquè era el que els seus amics que havien fet la travessa abans que ell li explicaven en les videotrucades. 

Pas per quatre centres

De les condicions del centre d'acollida de les Canàries en guarda un bon record. Des d'allà va trucar a la família per tranquil·litzar-la: "La meva mare m'ha dit que no entri en cap baralla, que faci bondat i treballi". De les Canàries va saltar a un segon centre a Madrid, a un tercer d'Alacant i, finalment, a Barcelona, la destinació que tenia al cap des que va sortir de casa. Explica que un dels seus educadors li va pagar el bitllet d'autobús cap a la capital catalana, però que un cop allà no sabia on anar i va estar-s'hi tres dies sobrevivint al ras, fins que uns compatriotes el van veure i el van dur a la comissaria. Aquestes tres nits les recorda com el pitjor de tot, perquè es preguntava què hi feia allà tot sol i diu que fins i tot hauria tornat a casa si hagués pogut.

Per a ell, Barcelona era bàsicament el Barça. Hi ha dos moments en què a l'Abdou se li il·luminen els ulls durant la conversa: quan exhibeix les ganes de treballar i quan pronuncia els noms de Lamine Yamal i Nico Williams, jugadors afrodescendents amb els quals se sent molt identificat i, de fet, admet que li encantaria trobar-se'ls, com també visitar el Camp Nou. Com a molts adolescents, jugar a futbol és el seu gran somni i es treu el cuquet a les files d'un petit club pròxim a la casa on viu, enmig d'una urbanització vallesana. Aquí, Feliu assenyala les dificultats amb què es topen aquests menors a l'hora de poder federar-se en un esport i entrar en competicions oficials per l'exigència de tenir documentació i l'autorització dels progenitors. En el seu cas, fins al setembre no té cita a l'ambaixada senegalesa a Madrid per obtenir el passaport. Ara està a l'espera de rebre la partida de naixement.

El centre gestionat per l'entitat ISOM on viuen 22 menors migrants, entre els quals l'Abdou.

Expectatives incomplertes

Mentrestant, des que va arribar a Catalunya al mes de gener, ha seguit les classes en una escola d'adults amb un bon expedient acadèmic, remarca Feliu orgullós, que assenyala que al setembre ja té plaça per a un PFI (programa de formació i inserció) d'electricitat que li ha de permetre encarrilar-lo cap a l'ofici de lampista. "Es tracta que siguin tan autònoms com sigui possible i com més aviat millor", diu l'expert, que destaca com la gestió de les "expectatives incomplertes" és dura. "Són com tots els joves, i quan veuen que han d'estar en un centre, complint unes normes en lloc de treballant, els crea frustració", assegura.

Per això se'ls proposa participar en activitats de neteja de l'espai o de jardineria que els fan guanyar uns pocs euros per a les seves despeses. Amb tot, la majoria dels nois estalvien "15 dels 14 euros que tenen de paga", afirma Feliu. De fet, un dels missatges que reben és que comencin a fer un raconet per llogar una habitació. A Catalunya, l'acompanyament dels extutelats (sense distinció d'origen) s'allarga fins als 23 anys, amb una prestació de 700 euros. L'Abdou no veu el moment d'estar ja en aquest punt perquè en el seu cap no hi havia ni centres ni tuteles ni escola. Només feina.

També la gestió del dol per haver deixat casa seva és una de les grans assignatures pendents. Primer, perquè no tots els nanos s'obren per explicar traumes, pors o angoixes, i després perquè no hi ha capacitat per fer diagnòstics individuals, ja que els serveis de salut mental no estan preparats per atendre'ls. "No hi ha psicòlegs que parlin wòlof", assenyala Feliu. A l'Abdou no li preocupa, diu que es troba bé i que, en tot cas, en té prou amb parlar amb els altres nois del centre durant la cerimònia del te. "Estic content i només vull estar tranquil i treballar", assegura, i explica que la pregunta més comuna que li fan els seus amics del Senegal és: "Ja estàs guanyant diners?" No diu què els respon, però sí que intenta treure-li del cap al seu germà petit la idea de migrar.

Quants menors migrants sols hi ha a Catalunya?

La Direcció General d'Atenció a la Infància i l'Adolescència (DGAIA) té en tutela més de 2.300 menors migrants sols, una quarta part de tots els tutelats. Les noies, tot i que cada cop n'hi ha més, representen només el 5%. El 60% dels nois tenen 17 anys i el 23% en tenen 15. A més, uns 4.000 joves més d'entre 18 i 23 anys reben un acompanyament de l'administració per ajudar-los en l'emancipació. En canvi, l'edat mitjana d'independitzar-se dels joves catalans frega els 30 anys.

stats