Més de 100.000 migrants a Catalunya, pendents de la regularització extraordinària: “La necessitem abans d’acabar l’any”

BarcelonaL’acceptació a tràmit de la iniciativa legislativa popular per a la regularització extraordinària de més de mig milió de persones que viuen a l’Estat, més de 100.000 a Catalunya, ha creat una certa “esperança” entre el col·lectiu migrant. També dubtes sobre si la votació ja suposa un sí directe als papers o no. Per primer cop veuen que hi ha una possibilitat real que la seva situació administrativa canviï. Des del 1991, el govern espanyol ha fet nou regularitzacions extraordinàries, l'última de les quals va ser el 2005, quan es va donar la residència a 575.000 persones. D'aquests processos, cinc han estat impulsats pel PP i quatre pel PSOE.

Les dades que emmarquen la ILP donen una pista sobre què està en joc: fa quatre anys que entitats de base aplegades a la plataforma Regularización Ya intenten fer canvis legislatius, però no va ser fins al 2022 que van presentar la proposta, a la qual donen suport més de 900 entitats socials (des de Càritas fins al Sindicat Manter, passant per la Conferència Episcopal Espanyola o Oxfam Intermón) i la signatura validada de més de 610.000 persones, totes de nacionalitat espanyola o amb NIE. 

Enmig de la triple campanya electoral de basques, catalanes i europees, la cambra baixa espanyola va avalar amb els únics vots en contra de l’extrema dreta prendre en consideració la iniciativa. Comença ara la part de les negociacions polítiques entre partits per veure què queda del text originari de les entitats. La vida de 500.000 persones a tot l’Estat està en mans de 350 diputats. “És un gir històric i seria patètic que al final el PSOE hi votés en contra”, subratlla l’activista antiracista Victoria Columba, portaveu del Comitè Regularización Ya de Catalunya, que alerta que el perill és que la iniciativa quedi "adormida” i avisa que els "immigrants no poden ser una moneda electoral" un altre cop. “Necessitem la regularització abans d’acabar l’any, perquè hi ha feina i perquè és una qüestió de drets treure mig milió de persones de l'exclusió social”, indica.

Obligats a fer trampes

Amb sort, a Chavela Hernández (nom fictici) ja no li caldrà esperar el resultat de la votació. Té 51 anys i una filla de 14 anys. Van arribar juntes el 2019, "desesperades", buscant una oportunitat. Des de llavors ha estat fent cursos per “sumar punts per a l’arrelament social”, perquè als extracomunitaris se’ls obliga a estar almenys tres anys en situació administrativa irregular i només poden demanar la residència si tenen un contracte. La realitat és que hi ha qui fa vuit, dotze o vint anys que espera l'autorització.

Fins ara, Hernández només ha pogut treballar en l’economia submergida. Finalment, una coneguda li ha fet “el favor” de fer-li una oferta laboral com a treballadora domèstica i ara està pendent de la resolució final, després d'haver presentat "mil papers", inclosos els seus antecedents penals a Colòmbia, un país que fa sis anys que no trepitja. En realitat, però, no hi ha cap feina. Ella pagarà a l'amiga simulant una relació laboral. És l’única opció, afirma, “una mentida desagradable”, admet, però també retreu que “la llei obliga a fer trampes”.

Càritas es va decidir a signar la ILP perquè el seu argumentari “és el reflex del que es troben cada dia les parròquies i centres assistencials”, explica la responsable de Migracions de Càritas Barcelona, Elisabet Ureña, que adverteix que ni la llei d’estrangeria ni el nou Pacte Europeu per a les Migracions “no donen la resposta humanitària adequada”, sinó que, per contra, fan que moltes persones posin en perill la seva seguretat i vida.

Com que no tenen papers, aquestes persones tenen l'educació i la sanitat limitades i no poden rebre prestacions, així que se les deriva a entitats socials, molt saturades. “No només atenem estrangers, però si ets nacional o tens residència t’haurien d’atendre a serveis socials”, respon Ureña sobre els prejudicis contra els estrangers. Descriu que aquesta irregularitat forçada els aboca a la vulnerabilitat, a treballar en l’economia submergida, sense cotitzar i, per tant, sense dret a baixes, i són víctimes fàcils d’“explotacions i abusos”.

Ni habitatge ni educació no obligatòria

Un any abans que Hernández, el 2018, va arribar Blanca González, i encara no ha pogut trobar una oferta laboral. El seu marit sí que té la residència, i també la seva filla, per casament. “Només quedo jo”, es lamenta, i, tot i que confia que d'aquí un any pugui tenir la documentació a través del seu marit, també encreua els dits perquè la ILP tiri endavant. “Una ve aquí i voldria tenir un contracte, pagar impostos, cotitzar, aportar al país que l'acull”, afirma. De totes maneres, no ha parat de treballar, i, amb molt de sacrifici, envia cada mes 450 euros per pagar la residència del seu pare. Ara compagina la feina amb un curs de cures que li va aconsellar la cooperativa Mujeres Pa’lante.

L'habitatge és un altre gran problema, perquè sense papers ni contractes senzillament els rebutgen, corrobora González, a qui només l'aparició d'un "àngel" li va permetre deixar l'habitació i entrar en un pis. El seu cas és gairebé una excepció, ja que, segons Ureña, "un gran gruix viuen rellogats, de manera molt precària i havent-se de moure constantment d’habitacions i barris", cosa que implica canvis d'escola i tallar amb les xarxes d'iguals. Hernández ha de compartir llit amb la seva filla adolescent en una habitació que li cedeix un familiar.

I l'efecte crida? Ureña el nega retrocedint als altres processos i afirma que, per contra, aquestes persones ocupen feines indispensables "que els nacionals no volen fer" i que també contribueixen a la riquesa del país amb el pagament d'impostos indirectes, com l'IVA. En aquesta línia, un estudi de la Fundació porCausa calculava que la regularització proposada suposaria uns ingressos a les arques estatals de 3.400 euros per treballador i any i un benefici acumulat net d'entre 790 i 950 milions d'euros.

Un terç dels migrants que es poden beneficiar de la regularització són menors d'edat, com la filla d'Hernández i com Tom D. quan va arribar de Ghana amb la família. Tot i que per llei tenen assegurada la sanitat i l'educació obligatòria, el noi, que ara té 19 anys, es queixa que, malgrat haver tret bones notes, va haver de renunciar a continuar estudiant i ara es dedica a treballar "a la construcció o en qualsevol cosa". Hernández diu que, un cop ella obtingui la residència, la seva filla haurà d’esperar un any per aconseguir el NIE, el document d’identitat per a estrangers. “No ha pogut sortir d’intercanvi escolar a l’estranger i això li provoca frustració”.

Frustració i angoixa. Sense documentació, sortir de les fronteres espanyoles suposa no poder-hi tornar, així que molts dels migrants passen anys sense veure pares, germans i fins i tot fills. "És inhumà", apunta Tom D. Per això Blanca González només té al cap estalviar per quan li arribi el NIE. "El primer que faré és tornar a Colòmbia. Fa sis anys que no veig ni el pare ni la filla gran", diu amb un somriure.