Menors migrants: "Qui voldria arriscar la seva vida per acabar dormint al carrer?”

BarcelonaEn els dos primers mesos de l’any, han arribat a Catalunya 437 menors migrants no acompanyats, que s'han sumat als, aproximadament, 9.000 que estan sota la tutela de la Direcció General de la Infància i l’Adolescència (DGAIA), 2.400 dels quals són estrangers. Són joves que, com van fer fa anys Ibrahima Bah o Bilal Sighaoui, s'han arriscat la vida per emigrar, moguts en gran part per la voluntat d’ajudar la seva família. “Davant del mar em vaig dir: «mort o vida»”, explicava Bah, dijous, en la celebració dels 25 anys del SDI (Servei de Detecció i Intervenció), un servei de l’Ajuntament de Barcelona que detecta i acompanya infants, adolescents i joves majors d'edat de fins a 21 anysper intentar suplir el consell o la companyia d’uns pares o germans. El consistori barceloní, com la Generalitat de Catalunya, fa dècades que dedica pressupostos a l’atenció d’aquests joves i crea places a centres i a pisos i els inclouen en les prestacions (els mateixos que els menors tutelats nacionals) per donar-los un cop de mà quan fan 18 anys. Amb molta sort, aquests joves poden seguir tenint suport institucional fins als 23 anys, set anys abans l’edat d’emancipació.

Aquesta setmana, els menors migrants han tornat a ser una arma llancívola entre polítics per la distribució pactada entre Junts i el PSOE. En 16 anys, s’han registrat 20.285 arribades, en un període de creixement constant, sobretot a partir del 2017, quan hi van entrar molts menors procedents del nord de l’Àfrica i es va haver de redimensionar el sistema d’acollida. Actualment, cada mes arriben uns 200 menors sols, la majoria pel seu compte i no pel circuit fracassat de reubicacions des de les Canàries o des de Ceuta. A més, Catalunya disposa d'uns 3.000 pisos per a qui ja ha fet la majoria d'edat i dona prestacions 4.000 joves més. Són molts o pocs? La Comunitat de Madrid, per exemple, té 155 pisos per atendre els extutelats.

25 anys del SDI

Per celebrar els 25 anys del SDI, els nois han ajudat a fer un documental en primera persona sobre les seves experiències migratòries, les expectatives que tenien a pujar a la pastera i les dificultats que s'han trobat pel camí. També ho han deixat escrit en un manifest que van llegir amb una desimboltura envejable Sighaoui i Bah: “Qui voldria arriscar la seva vida travessant el mar a la recerca d’una vida millor per després acabar sent un ferroveller als carrers o acabar dormint sota un pont o en un parc?”. A la pregunta retòrica li seguia una exhaustiva enumeració de les traves amb què han de viure per intentar sobreviure en una societat que, sovint, els “invisibilitza” i els carrega les frustracions col·lectives. “Vivim aïllats, rebutjats i assetjats per una sensació constant de por de no ser ningú... No, no és que la societat no sigui conscient d’això, és clar que el món sencer ens veu, però es desconeixen les circumstàncies de la nostra dura vida”, continua el text.

Històries d'èxit dels menors del 'cayuco'

Els joves es queixen que la societat, la ciutadania, els jutja només per la seva “aparença física”, sense parar-se a pensar ni tenir cap empatia per les seves biografies i dolors. “Nosaltres tenim vida, no hem començat de zero aquí”, diuen al documental.

Bah somia a fer-se ric per tornar a la seva mare tot el que ella li ha donat perquè mai més no hagi de tornar a treballar. Contràriament al que l’imaginari col·lectiu ha construït d’aquestes criatures. La mare, com també la família, molts cops està present malgrat la distància i els anys que passen sense tornar a abraçar-la. La mare com el referent a estimar, cuidar i agrair-li-ho tot.

Però si algú també tem que aquests joves hagin vingut a robar o a prendre’ns la feina, Bah té també una resposta a punt: “No tenim temps de robar la feina de ningú perquè hem de sobreviure”, i en aquest sentit encerta quan demana tranquil·litat. “Si heu nascut aquí i dieu que no trobeu feina, potser no heu buscat bé”, afirma i rep l’aplaudiment de l’audiència.

Ara, Sighaoui i Bah tenen la gran il·lusió de professionalitzar-se com a mentors de joves que hauran de passar pel mateix que ells, “la llum al final del túnel”, en paraules d'aquest últim. El consell que els donen és mantenir la “disciplina i compromís” i continuar amb “la fam de quan es va sortir de casa”.

"El somni del meu germà va morir a la pastera però jo haig de continuar"