Menors immigrants: la batalla de les xifres entre Catalunya i l'Estat

BarcelonaDes de la pandèmia la ruta migratòria entre l'Àfrica occidental i les Canàries ha estat un continu de cayucos i pasteres amb milers de persones a bord que han acabat per desbordar els recursos assistencials de l'arxipèlag. Els centres estan desbordats i aquestes persones són ateses en carpes o instal·lacions que no compleixen els mínims d'higiene. També els menors d'edat que arriben sols i s'amunteguen en escoles o casernes reconvertides a correcuita per acollir-los, i que sovint presenten greus deficiències de neteja, segons denuncien les organitzacions humanitàries. La situació és igualment molt delicada a Ceuta i Melilla, on, tanmateix, els fluxos de persones són molt menors.

Des de la pandèmia, les arribades a les Canàries no han parat de créixer amb joves desesperats que fugen de la inestabilitat política i social del Sahel, de l'impacte de la crisi climàtica o de la violència. A les Canàries avui hi ha 6.000 menors estrangers per 2.500 places, mentre que a Ceuta i Melilla en són uns 400.

La Generalitat assegura que, com les Canàries, Catalunya també està sobrepassada en l'acollida d'aquests menors no acompanyats i que, sense una planificació i un bon finançament, no pot assumir-ne més. Des del 2017 s'han rebut 14.000 criatures, que han arribat no només pel circuit formal de repartiment sinó per altres vies. En aquest punt, fonts del Govern asseguren que han atès criatures que quan van arribar a les Canàries van notificar que eren adults per agilitzar el seu trasllat a la Península i que, un cop a Catalunya, s'han presentat com a menors i mentre la fiscalia resol les proves d'edat s'estan en un centre. A més, també n'hi ha que es van registrar en una altra comunitat autònoma o han vingut amb l'ajuda d'entitats. Per tot plegat, aquests menors atesos queden fora del registre del ministeri, i això explica que el govern central en reconegui 1.417 menors al sistema de protecció i que la Generalitat en tingui 2.369 tutelats. El ball de xifres es tradueix en el fet que no hi ha un traspàs de fons econòmic i ha de ser la Generalitat la que faci aquest esforç. A més, Catalunya també assumeix les despeses d'uns 4.000 extutelats migrants més que ja han fet els 18 anys, però als quals s'acompanya fins que en fan 23 anys, com a la resta de tutelats, i per a aquest col·lectiu tampoc no hi ha una partida estatal.

Així, el conseller de Drets Socials, Carles Campuzano, ha insistit que cal "ordre i pressupostos" perquè les comunitats puguin oferir una bona acollida als menors i incloure altres criteris que tinguin en compte la situació real de cada territori. En aquest punt, Rita Grané, directora de l'entitat Punt de Referència, que acompanya aquests menors amb programes de mentoria i acollides familiars, es mostra comprensiva amb la postura catalana, però critica que no hi hagi una bona planificació dels recursos que posin "els menors i el seu projecte de vida al centre" ni tampoc una bona coordinació entre l'administració i les entitats. Per la seva banda, Rodríguez destaca que no hi ha cap llei que reguli els drets dels menors extutelats, cosa que facilita que, si no hi ha una bona atenció, acabin al carrer quan fan els 18 anys.

El govern canari de Coalició Canària amb el suport del PP fa mesos que ha llançat un SOS per la sobresaturació dels seus serveis. El seu president, Fernando Clavijo, ha estat negociant amb l'executiu espanyol una fórmula per redistribuir els menors per la resta de comunitats a través d'un mecanisme obligatori que s'activi quan en un territori se superi en un 150% la capacitat d'atenció. Aquest mecanisme deixaria d'estar operatiu un cop es tornés a una ocupació per sota del 150%. Fa un parell d'anys l'exministra de Drets Socials Ione Belarra va intentar que aquest repartiment fos voluntari i va acordar el trasllat cada any de 400 criatures, però la mesura va ser un fracàs, perquè de les 378 derivacions plantejades el 2022 només se'n van produir 206.

L'acord entre els executius canari i espanyol preveu la reforma de l'article 35 de la llei d'estrangeria per garantir aquesta distribució ràpida quan hi ha un pic d'arribades i evitar que un sol territori (en aquest cas, sobretot les Canàries i amb menys mesura les places espanyoles a l'Àfrica) assumeixi el gruix de les acollides.

Segons l'ONG Save The Children, des que va començar l'any han arribat a les Canàries 1.500 menors d'edat no acompanyats, que passen a ser tutelats per organismes de les comunitats autònomes on viuen. En el cas de Catalunya, és la Direcció General d'Atenció a la Infància i l'Adolescència (DGAIA), que disposa de 4.000 places i està atenent actualment uns 2.250 menors de 18 anys, tot i que, "de manera voluntària" allarga l'acompanyament fins als 23 anys, com fa amb tots els extutelats.

Grané explica que són diversos els motius que els impulsen a marxar de casa: des dels problemes econòmics de les seves famílies fins a la voluntat de prosperar en els estudis o la feina, però també fugen perquè són víctimes de persecució per la seva orientació sexual, religió o activisme polític. "Són nanos que surten amb 14 anys de casa amb una consciència de la necessitat de la seva família i amb el somni de futur d'ajudar les mares", afirma, i indica que la majoria, quan estan estabilitzats, envien part dels seus ingressos a casa.

Quan un menor sense un adult de referència arriba a territori espanyol entra en el circuit de protecció especial. Primer amb una primera acollida que hauria de durar uns 15 dies per tal de poder-lo identificar i derivar-lo a un lloc més pertinent per al seu desenvolupament, però els terminis sempre s'allarguen. Després passen a un centre o un pis assistit on comencen el seu "itinerari d'emancipació" per preparar-los per a la maduresa. Ferran Rodríguez, president a la Federació d'Entitats amb Projectes i Pisos Assistits (Fepa), especialitzada en l'atenció d'aquests menors a partir dels 16 anys, afirma que aquest col·lectiu necessita una resposta immediata i ràpida perquè acostumen a arribar amb 16 o 17 anys, a tocar de la majoria d'edat. "Hi ha poc temps per fer molta feina", per formar-los, orientar-los laboralment, il·lustra aquest expert, que subratlla la importància també del fet que tinguin una xarxa de relacions socials o adults de referència que els acompanyin "en moments bons i dolents", com faria qualsevol progenitor.

Per a Grané i Rodríguez és més una qüestió de voluntat política que no un problema de capacitat en la resposta, i lamenten que aquest col·lectiu tan vulnerable estigui al mig d'un debat que acaba alimentant el discurs d'odi i la xenofòbia. El president de la Fepa apunta que fins i tot que es discuteixi com distribuir aquests menors per totes les comunitats va en contra dels drets de la infància i les lleis internacionals i, en aquest sentit, denuncia que els polítics estan transmetent una "idea equivocada de si volem o no volem acollir quan, en realitat, no hi ha més opció que protegir-los".

Des del recent canvi de llei, a banda del permís de residència, aquests joves també tenen el de feina, que els permet optar a una feina en el mercat formal. Rodríguez afirma que, contràriament a la idea que són un perill o una amenaça, en realitat són "una oportunitat" per a la societat d'acollida perquè presenten un "índex d’èxit molt gran". Ara bé, perquè es puguin integrar completament, assenyala que calen polítiques capaces de trencar amb l'estigmatització que els persegueix a l'associar-los, sense números que ho avalin, a delinqüència. "Són nanos tan brillants o delinqüents com qualsevol altre", resumeix. A Catalunya l'acompanyament s'allarga fins als 23 anys i són receptors d'una prestació social com a extutelats (igual per a tothom, sense distinció d'origen).

Tant Grané com Rodríguez coincideixen que els menors segueixen el tema per xarxes o els mitjans de comunicació i que "pateixen" pel tractament que reben de segons quines formacions polítiques. "En són tan conscients que arriben a normalitzar el racisme", afirma la responsable de Punt de Referència.