“Ja no vull tornar a Romania, la meva vida ara és aquí"

GuissonaUn de cada deu immigrants que viu a Catalunya treballa a la construcció, el doble que el percentatge dels que tenen ciutadania espanyola. Una persona nascuda fora de la península té tres vegades més possibilitats d’acabar de cambrer que no pas un jove nascut a Catalunya. Entre les que netegen la llar, les probabilitats es multipliquen per sis. Tres de cada quatre estrangers fa feines elementals, són operadors de maquinària o bé treballen en l’agricultura, la restauració i la construcció. Amb els d'aquí, la xifra baixa al 42%. Són dades extretes de diversos estudis de CCOO que posen en relleu la dificultat d’accedir a feines qualificades per part de la població immigrada.

Un exemple de les dificultats que es troben les persones que deixen la seva casa per buscar un millor futur a Catalunya es troba al camp. Fa trenta anys, els adolescents catalans es barrejaven amb subsaharians a l’hora de recollir fruita a la plana de Lleida. Ara, els joves han desaparegut i tot són treballadors estrangers, que majoritàriament ocupen les feines més dures i mal pagades.

La Portella és el tercer municipi amb més immigrants del país. En una de les empreses de fruita del petit poble del Segrià, el 90% són treballadors africans, que en temporada alta poden arribar a ser més de 200. En canvi, tots els encarregats amb responsabilitat són autòctons. “Els costa agafar responsabilitats, és una qüestió de caràcter i cultura”, argumenten des de la direcció.

Si a la Portella el percentatge d’immigrants ronda el 40%, a Guissona encara s’enfila molt més: són poc més de 7.500 habitants de gairebé una cinquantena de nacionalitats que representen el 53% de la població total. Sobretot romanesos i ucraïnesos, que sumen més de 2.300 persones; seguits dels senegalesos, gairebé 600 i, en canvi, pràcticament no hi ha sud-americans (menys de 200) ni asiàtics (una quarantena). El municipi de la Segarra és un cas únic, l’atur és pràcticament inexistent, per sota del 3%. Com diu l’alcalde, Jaume Ars: “Qui és bon treballador i no té problemes físics, a Guissona hi té feina”.

Recorregut per promocionar

És un dilluns de gener qualsevol. La boira espessa persisteix. Un grup de nens d’arrels subsaharianes, d’entre deu i dotze anys, bromegen entre ells a la plaça Major de Guissona. Ho fan en català. Han sortit de l’escola i s’entretenen a la porxada del casal renaixentista de Ca l’Eril mentre van a casa a dinar. Quan dos nois més grans, de l’est d’Europa, s’hi aproximen, els riures i els jocs segueixen, ara en castellà.

Just davant del grup hi ha una botiga d’informàtica. La Formiga. El nom apareix en 24 llengües diferents. El propietari és autòcton, el dependent nascut fora. És una de les poques excepcions d’entre els comerços del centre. La Natali n’és una altra. Va arribar fa divuit anys d’Ucraïna per netejar cases, després va treballar en un locutori, més tard a bonÀrea, i fa set anys, malgrat els dubtes del marit, va “arriscar” per obrir una botiga de roba interior.

A pocs metres hi treballa la Montse. Verbalitza la frase que tot el poble repeteix quan es parla d’immigració: “Sortosament, tothom té feina, i això comporta que no hi hagi problemes”. La convivència és bona, assegura, malgrat que les diferents cultures que hi resideixen, pel fet de ser molt nombroses, “no necessitin contacte” amb la gent autòctona. Cadascú fa la seva. Rere el taulell de la merceria, la Mercè descriu el canvi que ha viscut el poble durant les dues últimes dècades: “Alguns comerciants vivim més dels estrangers que de la gent d’aquí”.

La Belén fa una volta pel barri antic a un grup d’amics de la UAB. La seva parella és de fora. La seva millor amiga també. Va créixer en una escola en la qual la meitat venien de diferents racons del planeta. Relativitza el fenomen de la immigració perquè el concepte depèn de la motxilla que carrega cadascú: “La meva família vivia a Terrassa i vam venir quan jo tenia cinc anys: en certa manera també som immigrants”. La Belén, que té 21 anys, creu que els fills d’estrangers, els que ara tenen la seva edat, són els que optaran a llocs de treball molt més qualificats. L’ascensor social començarà a funcionar amb els fills dels immigrants.

És l’esperança d’Ars. L’alcalde de Junts considera que “les segones generacions marcaran l’ascens” social. Malgrat que actualment a Guissona hi ha “recorregut per promocionar”, encara hi ha baules de l’engranatge laboral que estan quasi prohibides per als nouvinguts.

Posicions intermèdies

Tanmateix, a la Segarra, l’ascensor social ha començat a moure’s. A BonÀrea tenen gairebé 5.000 treballadors. Segons dades facilitades per la mateixa companyia, unes dues-centes persones estrangeres de 26 nacionalitats diferents ocupen càrrecs de comandament intermedi, en posicions vinculades a la gestió, el manteniment o la producció. L’Stefko n'és un. Va arribar de Bulgària l’any 2000, i després d'un període de dos anys a Butsènit, una partida de l’horta de Lleida, va aterrar en una fàbrica de pinso de bonÀrea. Ara és l’adjunt del responsable de manteniment de totes les fàbriques. Com ell, el Mustafà, que fa 18 anys que és a Guissona des que va arribar-hi des del Senegal. En aquest temps, ha anat escalant posicions, s’ha tret un títol de grau mitjà d’electrònica mecànica i ara fa de xòfer. BonÀrea ha fet una aposta per oferir formació i donar incentius als treballadors per arrelar al territori: des d’una escola d’alimentació o de transportistes, al primer cicle formatiu dual ofert per una empresa, en el qual la meitat de l’alumnat prové de famílies estrangeres i el 75% acaba contractat per la mateixa companyia. 

El Mohamed fa poc temps que viu a la Catalunya interior. Va passar-se cinc anys treballant al camp sense papers i ara té una bona posició dins de l’empresa segarrenca. Va ben vestit, amb bufanda i gorra de marca, i acaba discutint amb un amic sobre la possibilitat d’escalar posicions. No es posen d’acord. Guissona no és idíl·lica per a tots. Tampoc per al Mohamed Reda, un altre noi del Marroc, que fa un any que està a la comarca i considera que els estrangers no tenen les mateixes possibilitats per millorar.

Un dels que més desconfia en l’ascensor social és l’Stefan. És el president de l’entitat que agrupa la comunitat romanesa. El 80% fa més d'una dècada que són a la vila. Molts estaven treballant a Alemanya i BonÀrea els va anar a buscar perquè necessitava mà d’obra especialitzada. Amb el canvi de mil·lenni, la companyia va obrir un procés de contractació, sobretot als escorxadors. Només 12 persones provinents del territori espanyol es van interessar per les ofertes. La solució per donar resposta a la cerca de personal per continuar creixent va ser acudir als mercats europeus.

De fills a avis

“Has de parlar català, vas a les reunions i no entens res”, va dir-li l’Andrés, el fill de l’Stefan, al seu pare. Feia quinze anys que estava a la Segarra, però en tenia prou amb el castellà. Ara, des de fa tres anys, sempre utilitza el català. Fins i tot per als missatges al grup de WhatsApp de la Taula de cohesió, una eina que va endegar el consistori l’any 2019 i en què participen les principals comunitats, així com agents de Salut, Policia local, Mossos... “Tractem temes com el racisme, com ajudar els nouvinguts, o si algú genera malestar i és del meu país, jo vaig a parlar-hi”, relata l’Stefan. Ara, per exemple, la comunitat senegalesa hi ha plantejat un tema que els neguiteja: els divorcis.

L’Stefan se sent un guissonenc més: “Ja no vull tornar a Romania, fa dos anys i mig m'hi vaig vendre la casa perquè ara la meva vida és aquí, amb els meus fills”, diu orgullós, mirant els seus dos descendents. És el que busca el consistori d’Ars. Tancar el cercle vital. Que la gent que fa 25 anys que treballa a la comarca, es quedi fins al final, ja que ara hi ha molts “jubilats que encara marxen”. De fet, les dades parlen per si soles. Guissona té prop de 4.000 homes i poc més de 3.400 dones, i la població masculina major de 65 anys és del 8%. Molt pocs.

Reptes de futur

Ars ha identificat tres reptes més. El primer, cultural. Els nens de pares estrangers, a través de l’escola, s’integren a la perfecció. No obstant això, quan arriben a l’adolescència “recuperen l’orgull d’identitat”, comencen a “fer pinya” segons nacionalitats i tornen a parlar els seus respectius idiomes. “Tenim la plaça dels russos, la font dels ucraïnesos...”, assenyala.

El segon repte, l’habitatge. Hi ha una bombolla immobiliària, amb lloguers de 600 euros que, a més, afecta localitats properes com Tàrrega. Guissona ha començat a treballar amb l’Incasòl per rehabilitar espais del barri antic. És la política de l’empresa pública, més que fer noves construccions.

El tercer, l’efecte crida. A finals d’any van arribar una seixantena de senegalesos des de les Canàries, la majoria sense papers. Viuen en cases d’amics i la política de Guissona és empadronar-los perquè tinguin drets bàsics. “Ens preocupen les persones”, diu Ars, que no sempre s’ha sentit còmode amb alguns discursos del seu partit. Però aquests joves, d’una zona propera a Dakar, el que volen és papers per treballar. Si se’ls agilitza, què pensarà el veí que fa mesos o anys que espera la seva documentació?