Blanca Garcés Mascareñas: "El que genera posicions antiimmigració no és la immigració, sinó la sensació de descontrol"

BarcelonaBlanca Garcés Mascareñas és investigadora sènior del Cidob especialista en migracions. Conversem amb ella l’endemà del balanç d’arribades irregulars del 2024, que supera el del 2023 i consolida la ruta a les Canàries, una de les més perilloses, com una de les més transitades.

Com veu les dades d’ahir?

— La sensació d’onada, que hem arribat a rècords, d’arribades fora de control... Les xifres, quan te les mires, no són ni de bon tros l’augment que es podria esperar tenint en compte la situació als països d’origen. Jo destacaria la consolidació de la ruta atlàntica i un augment de les morts perquè és molt més perillosa. Per a mi, el repunt exponencial no és tant en el nombre d’arribades com en el nombre de morts. Estem doblant les xifres de fa un parell d’anys. Fins ara parlàvem de 5.000 morts i ara parlem de 10.000. És esfereïdor. L’augment d’arribades, d’un 14%, és relatiu. I més tenint en compte la situació dels països d’origen. Estic pensant en Mali, en Mauritània, en la zona costanera de l’Àfrica Occidental.

Per què és la ruta més freqüent?

— Les rutes menys perilloses s’han anat tancant per un major control migratori. L’alternativa que queda és molt més perillosa, i no és per ignorància: saben precisament que s’hi juguen la vida. És per falta d’alternatives.

Som capaços de fer-hi front?

— El 2015 Europa es va convulsionar amb les morts al Mediterrani. Des d’aleshores, el que veiem és una creixent indiferència, ens hem immunitzat respecte a les morts. En l’àmbit polític, el que s’intenta és reduir aquestes morts reduint les sortides. El que veiem és un discurs dels governs que argumenta que la millor manera de salvar vides és que no surtin. Tenen un gran inconvenient: ho posen en mans dels governs d’aquests països, que actuen amb total impunitat. En el moment que el govern marroquí vol alguna cosa a canvi, augmenten de forma directa les arribades regulars.

Es parla molt del "model síndria".

— És un model de gestió de les migracions que promou una política migratòria d’entrada restrictiva, és a dir, que entrin menys persones però que les que entrin ho facin amb més drets. Unes polítiques per quotes, en què es valori els nivells de formació dels treballadors, l’experiència, l’idioma. Però això no té a veure amb la reducció de les arribades irregulars.

Parlaríem de les regularitzacions.

— El que augmenta és el nombre de sol·licitants d’asil. Hi ha hagut al voltant de 170.000 sol·licitants d’asil el 2024 a Espanya, que ja és un dels primers països de la UE. Els 170.000 sol·licitants són molt més que les 64.000 entrades irregulars. I, en canvi, no en parlem. Espanya té una doble frontera: una de molt tancada, la sud, i una d’oberta, que és l’atlàntica. Perquè la majoria de ciutadans llatinoamericans no necessiten visat per entrar. Aquesta extensió de visat realment converteix Espanya en un país d’immigració numèricament important. L’asil s’ha convertit en la sala d’espera per a la regularització.

Per què Europa no ho limita?

— Si aquests llatinoamericans estiguessin arribant a França o a Alemanya, hauríem de tenir una política de visats europea. Llavors, per què França i Alemanya no qüestionen aquesta política espanyola? Perquè, en el fons, és un tema que es considera que afecta gairebé exclusivament Espanya.

La pregunta correcta és quants immigrants necessita Catalunya o quants en pot absorbir?

— Depèn des d’on t’ho miris. Si t'ho mires des d’una perspectiva purament econòmica o laboral, Catalunya atrau immigració a una velocitat que només és comparable amb Madrid perquè té un mercat laboral que depèn d’aquestes arribades. El creixement econòmic depèn d’aquestes arribades. Ara bé, si hi pensem en termes de serveis socials, habitatge, educació... Si aquestes arribades no s’acompanyen de polítiques socials, aleshores tens un problema: per als que arriben i per als que ja hi són.

Això pot crear ciutadans de primera i de segona?

— Sí, esclar, som una societat dual. També ho érem als anys 70, amb la immigració de la resta d’Espanya. El que passa és que aleshores l’ascensor social funcionava. Aquestes classes mitjanes que veuen que van a menys són les més susceptibles d’acabar votant opcions d’extrema dreta.

Feia 20 anys que la immigració no era la principal preocupació dels espanyols.

— La preocupació per la immigració a Espanya ha anat sempre molt lligada a l’augment de les arribades a la frontera. Aquesta sensació d’una frontera fora de control, abstracte. El tema dels menors no acompanyats a les Illes Canàries és una qüestió d’un no-repartiment entre les comunitats autònomes. Però el problema no són els menors no acompanyats. El que genera posicions antiimmigració no ha estat la immigració en si, sinó la sensació de descontrol. I aquest debat el que alimenta és aquesta sensació de descontrol, que és el que va alimentar la Unió Europea el 2015 i el 2016. Aquest no posar-se d’acord. I no són xifres inabastables.

Què els espera als immigrants irregulars que arriben a les Canàries?

— A les Canàries no s’han construït centres de refugiats. La majoria dels que arriben, si no són menors, se’ls transfereix a la Península en uns centres de primera acollida, i la majoria acaben treballant en els sectors més precaritzats. Penso en l’agricultura. Moltes dones que arriben acaben al sector de les cures. La discussió de si volem més o menys immigració no la pots desvincular de la discussió del model productiu que tenim. Estem en un estat que està incomplint i fallant en les seves funcions més bàsiques. La solució implica intentar deixar-ho al marge de la competència entre partits.

Es negocia que Catalunya assumeixi les competències d’immigració.

— Hi ha camp per córrer, però sobretot si parlem d’una transferència de la gestió, no de la legislació. El que es poden transferir són els tràmits. ¿Fins a quin punt això ens donaria més autonomia? En termes generals, jo diria que relativa. Les polítiques migratòries són, per definició, estatals. El País Basc té les mateixes polítiques migratòries que Catalunya, i té la meitat de població d’origen migrant. Això no té a veure amb les polítiques migratòries, té a veure amb un determinat model productiu.