Històries d'èxit dels menors del 'cayuco'
Tres joves migrants que van arribar sols a Catalunya expliquen la seva experiència i com han pogut sortir-se'n sota la tutela de l'administració
Barcelona“L’única diferència és que a mi no em van deixar venir per la via legal”. Youssef Hosni escura un tallat mentre reacciona a la història d’una amiga catalana que es planteja "emigrar a Europa" atreta pels sous més alts que es paguen al nord dels Pirineus. Sent un adolescent, Hosni també va sortir de casa, però, en canvi, va haver de jugar-se la vida creuant les aigües de l’estret de Gibraltar en una barqueta per salvar els 14,4 quilòmetres que separen les costes africanes i les europees. “No et deixen més opcions i t’empenyen fins i tot a la mort, la gent no n'és prou conscient”, insisteix en una cafeteria del centre de Barcelona. La seva és la història d’un dels 15.000 menors migrants sense adults que estaven registrats a finals de l'any passat al registre estatal. El col·lectiu s'ha convertit, sense voler-ho, en una peça de les formacions polítiques i els governs, que ignoren l'obligació de protegir-los.
Hosni tenia 17 anys i uns pocs mesos quan va sortir del seu poble de les muntanyes marroquines de l’Atles decidit a “tenir un futur millor i ajudar la família” que deixava enrere. Els pares van fer un gran esforç per pagar els 6.000 euros d’una plaça en una embarcació de fusta petita. Era la primera vegada que veia el mar i potser per això, o per la immaduresa de l’edat, no va tenir por aquelles 12 hores que va estar a mercè dels corrents. “No sabia si podia tocar de peus a terra o si els taurons que saltaven eren joguines”, riu ara de la seva innocència.
El primer record que guarda de desembarcar a Algesires és no entendre res del que passava al seu voltant i la frustració que per començar a treballar li caldria esperar i tenir "uns papers", el concepte que estava en boca de tots els adults que parlaven un idioma que desconeixia. "Em pensava que a Europa la gent era molt amable i que tindria una bona acollida, però no va ser així", diu. Per arribar a Barcelona va haver de pagar una mica més a una màfia perquè el transportés en una furgoneta i el deixés davant d’una comissaria, on es va presentar com a menor d'edat. Va passar a estar sota la tutela de la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) de la Generalitat i primer va passar per un centre d’acollida i posteriorment per un pis assistit de Camins, una entitat amb la qual encara està relacionat.
La descoberta del racisme
Sis anys després de tot allò, Hosni ha acabat el grau mitjà d’activitats esportives i ara en farà un de grau superior, mentre treballa a la botiga Decathlon del centre de Barcelona. A punt de fer 24 anys, el jove se sent satisfet d’haver aconseguit valdre’s per ell mateix i fins i tot de poder enviar diners a casa. En part, gràcies al fet que comparteix un pis amb altres extutelats al barri de Bellvitge. “Estic orgullós de poder ajudar la meva família, perquè els pares van fer tot el possible perquè tingui una vida millor”, subratlla, tot i que s’afanya a dir que ni a la seva germana menor ni al germà més gran els aconsella seguir els seus passos. “És molt dur, perquè sents el racisme per primer cop a la teva vida”, diu.
Ara que el repartiment dels menors migrants arribats a les Canàries ha encès la política espanyola pel desacord de les comunitats a acceptar-ne quotes obligatòries, Juantxo Gil, membre de la junta de la FEPA (la Federació d’Entitats de Pisos Assistits que atenen menors tutelats) defensa que la societat i la classe política han d’aprofitar el moment per veure aquest col·lectiu “com una oportunitat”. Primer –reflexiona–, perquè hi ha un dret a immigrar i a protegir-los com a menors que són. En segon terme perquè, “si se’ls acompanya i se’ls dona suport, se’n surten” i la immensa majoria protagonitzen "històries d'èxit". I finalment, perquè egoistament es necessita mà d’obra. “Tota la inversió que es faci amb prevenció i suport són diners que s’estalvien en polítiques de seguretat i presons”, subratlla Gil, que també és responsable dels programes d’emancipació de la Fundació Natzareth. Segons el ministeri, el 60% dels menors i joves extutelats de 16 a 23 anys estaven treballant després que el 2022 es canviés la llei per vincular el permís de residència al laboral.
Aquesta és la paraula clau: emancipació. Des que un menor –sigui estranger o resident a Catalunya– entra en el sistema de protecció de la infància és l’administració pública (a través de les entitats que gestionen centres o pisos assistits) la responsable del desenvolupament d’aquests adolescents, aproximadament un 10% dels quals són noies com la Hayat (no vol identificar-se pel cognom), a qui també li pesa l'esforç de la seva família perquè emigrés amb una germana més gran quan només tenia 13 anys. Li pesa tant que diu que, tot i que de vegades ha tingut desig de tornar-hi, són massa els sacrificis familiars per pagar el passatge per ara renunciar-hi per un "caprici". Prové d'una família sahariana de set filles, de les quals cinc han emigrat a Espanya, i confia que les altres dues s'hi puguin quedar. "En pastera no vull que vinguin, elles no", afirma. Quan va pujar a la barca era la primera vegada que veia la immensitat del mar.
La referència de l'educador
Al repassar els anys sota la tutela de la DGAIA recorda que la solitud i el racisme han estat una constant a l'escola i al barri, amb prejudicis que l'han fet sentir poc arrelada i estimada. Aquesta desubicació va fer que fins i tot s'escapés del centre i s'atrevís a anar-se'n a Bilbao, on viu una germana, però va tornar perquè no suportava tanta pluja. La seva sort va canviar, subratlla, quan als 18 (al gener en farà 20) va entrar en un pis a Cornellà de la Fundació Natzareth, on va trobar "ajuda" de l'educador. "Em creia que amb la majoria d'edat hauria d'espavilar-me tota sola, però sempre he trobat suport", diu, com per exemple per fer els tràmits per aconseguir la nacionalitat. De fet, acaba de rebre el passaport espanyol, que li farà "la vida més fàcil", tot i que admet que segurament continuarà patint discriminacions. "La funcionària em va dir que amb el passaport espanyol, si cometia un delicte, no hauria de complir condemna en una presó marroquina", denuncia. "Nosaltres hem vingut aquí per tenir una vida que al nostre país no tindríem, i jo només espero que quan tingui fills seré una mare que podré oferir millors oportunitats que les que vaig tenir jo". De moment, treballa de caixera, vol formar-se i treballar de vigilant de seguretat i aspira a ser hostessa de vol.
Al llarg del procés de tutela, els educadors i psicòlegs “preparen els joves” dissenyant plans de treball individualitzats (els itineraris d'emancipació) sobre què volen fer, si estudiar o treballar, perquè siguin autònoms a partir dels 18 anys. Malgrat que molts arrosseguen traumes i angoixes per les vicissituds del viatge i de separar-se de la família, no sempre volen obrir-se en la teràpia, perquè també relacionen aquest patiment mental amb debilitat, assenyala Gil. A més, se senten pressionats per aquesta obligació moral d'enviar diners a casa amb el primer sou. "Parlen de les mares amb un gran respecte", assenyala l'expert, que subratlla que mentre els nois migren per contribuir a l'economia domèstica, en general les noies "fugen d'un maltractament, de matrimonis forçats o violència sexual".
Una setmana sense menjar ni beure
També Bengali Eunkara, nascut a Gàmbia el 2005, reserva part del que guanya com a pintor per pagar els deutes de la seva família, que van ser els que el van motivar a emigrar a bord d’un cayuco cap a les Canàries. De la travessa prefereix obviar-ne els detalls, més enllà que calcula que va estar una setmana sense menjar ni beure i que va tocar la costa de Tenerife exhaust. La idea d’arribar a Europa li rondava des de la primera adolescència, quan veia com molts dels seus compatriotes es llançaven al mar. Però, com que no tenia diners, primer va marxar d'amagat cap a Mauritània per fer calaix treballant com a pescador i poder pagar-se el viatge.
Sense passaport, el govern espanyol el va considerar major d’edat per la seva corpulència, una equivocació que passa molt sovint i que s’acaba resolent amb un examen físic per determinar l'edat, tot i que no són proves infal·libles. Finalment, va anar a parar a Barcelona, on va ingressar en un pis de la Fundació Mercè Fontanilles fins que ha pogut compartir un pis amb un amic senegalès a Granollers. Amb una feina també ha deixat de rebre la prestació de la Generalitat per als joves extutelats, cosa que el fa estar content, perquè està complint el somni de "guanyar diners i estar tranquil”, explica, i assegura que li ha tret del cap al seu germà petit que s’embarqui en una pastera. “Si vol venir, ho ha de fer amb papers, i jo li pagaré el passatge, perquè no vull que passi pel mateix que he passat jo”. De cara al futur, es veu amb un negoci propi que li permeti continuar amb “l’obligació” d’ajudar els familiars de Gàmbia.
El rol de la mentoria
Gil reivindica el "dret a equivocar-se" d'aquests joves davant del que considera una fiscalització dels seus actes, que els relaciona sense proves amb delinqüència. "Ens falta empatia, posar-nos en la pell d'aquestes criatures", assenyala Roser Català, que, impactada per les imatges de les pasteres, va voler aportar el seu granet de sorra a aquest "drama humanitari" enrolant-se en el programa de mentoria de l'entitat Punt de Referència, amb el qual va establir un vincle amb un jove de Ghana. En absència dels pares biològics, els mentors i sovint també els seus familiars es converteixen en els referents familiars dels nois tutelats per "acompanyar-los" en els moments bons i els dolents. També per orientar-los en decisions vitals o per ajudar-los a trobar un habitatge i tractar d'evitar així el racisme estructural, que es deixa veure també fins i tot en el "maltractament" institucional.