“Havia arribat a pensar que mai més tornaria a veure la meva filla”

Barcelona"Havia arribat a pensar que no tornaria a veure la meva filla". Lubov Bezobtxuk s'abraça amb la seva filla, Olga Babitxeva, i el seu net Vlodomir, que l'esperaven a les portes de l'alberg on han trobat refugi temporal. L'últim cop que es van veure va ser el 23 de febrer, la vigília de la invasió russa, quan Babitxeva va visitar la casa materna temorosa dels rumors de l'inici imminent de la guerra i va rebre un "Això són bajanades" com a resposta. Hores després, amb els primers bombardejos a la capital ucraïnesa, l'Olga emprenia un camí sense direcció concreta amb el marit, el fill, dos cunyats i la seva filla, que els va conduir fins a Barcelona. 

La retrobada és fruit d'una afortunada casualitat o d'un "miracle", coincideixen totes dues. Aquest dimarts, Bezobtxuk i la seva germana Valentina feia 24 hores que esperaven a l'estació polonesa de Cracòvia l'oportunitat de viatjar fins a Barcelona. La sort va estar de part seva quan un comboi humanitari va aparèixer mostrant un cartell amb el nom de Barcelona imprès i Bezobtxuk els va ensenyar el mòbil amb un article de l'ARA en què apareixia la foto de la seva filla. "Són la meva filla i els meus nets", va dir a la periodista de SER Catalunya Andrea Villoria, que viatjava amb l'expedició Copland, formada per policies locals i mossos d'esquadra i l'associació És per tu. Una feliç coincidència que els va suposar el passaport directe perquè la filosofia del comboi era prioritzar les famílies amb criatures i no agafar cap refugiat sense que tingués una adreça concreta i un familiar esperant-los a la destinació. "Van poder venir amb nosaltres perquè uns que havien d'anar fins a Reus van trobar una altra via", recorda Raimundo Álvarez, un dels taxistes de Sant Celoni que les ha portat fins a Catalunya. "La foto del diari les va salvar d'haver d'esperar encara més en una estació on hi ha milers de persones buscant i esperant", exposa el seu company de volant, Ferran Garcia.

A partir d'aquí, les dues dones van iniciar la ruta per tot Europa per a l'esperat retrobament. Més de 2.300 quilòmetres en el taxi solidari de Garcia i Álvarez, que ja a Barcelona han assenyalat que les passatgeres arriben cansades i encara en xoc per tot el que han viscut. Han parlat poc durant el trajecte, que ha durat 48 hores.

Més tard, Bezobtxuk explicarà a la seva filla que es va decidir a fugir del país i anar a buscar-la per la por que va passar. Les bombes feien tremolar el terra com si fos un terratrèmol. "Feia molta por i els pares deien als fills petits que en realitat el soroll eren trons", afirma la dona, que no té esma per a grans somriures més enllà d'expressar satisfacció per tornar a abraçar els seus i agrair els "esforços d'ajuda a Europa, Espanya i als voluntaris" que ho han fet possible.

Quan va esclatar la guerra, mare i tieta estaven en una petita població veïna de la capital ucraïnesa que ha quedat totalment arrasada. D'allà, expliquen, l'11 de març van sortir cap a Kíiv, per continuar cap a Lviv i ja travessar la frontera polonesa fins a Cracòvia, on es van trobar amb els voluntaris catalans. Des de llavors, admet sentir-se a dins d'una "pel·lícula", com si no fos la seva vida.

Bezobtxuk s'abraça amb el petit Vlodomir, un pèl-roig de vuit anys que comença a aprendre alguna paraula en castellà, segurament apresa d'algun treballador de l'alberg on viu des que va arribar. Encara no està escolaritzat perquè la família ha optat per tenir un allotjament definitiu per matricular-lo en una escola pròxima. A poc a poc, s'aclimaten a una ciutat nova, a una nova manera de fer i aprenen quins són els tràmits burocràtics que els esperen. 

Mare i tia han arribat a Barcelona amb una maleta de rodes i tres bosses com a úniques pertinences per començar la nova vida a Barcelona, sense saber si podran tornar al seu país. De moment, les dues dones es quedaran a l'alberg públic i hauran d'iniciar els tràmits per acollir-se a la protecció temporal que concedeixen els 27 països de la Unió Europea als refugiats ucraïnesos. La seva filla Olga confia que aviat, un cop tinguin reconegut l'asil, seran reubicats en un allotjament. On voldríeu anar? "No tenim cap prioritat, només un lloc per poder viure", admet.

Babitxeva somriu mentre observa la seva mare i la veu parlar amb el seu fill, com si encara no se n'hagués fet a la idea; ni de la retrobada ni tan sols de què els està passant. "Quan miro les notícies d'Ucraïna penso que tot és un malson i quan em relaxo i estic tranquil·la, em penso que estic en un somni a Barcelona", diu Babitxeva. "Però, per favor, que s'acabi el malson ja", conclou.