Atrapats esperant els papers

BarcelonaL'Isma surt amb una bossa per anar al gimnàs i deixa a la sala d'estar un grup retallant una cartolina vermella per fer les roses de Sant Jordi, mentre al YouTube de la televisió s'encadenen les actuacions de rap. Altres joves xerren a les seves habitacions o consulten el mòbil, aliens a la fina pluja que cau a l'exterior en una tarda en ple Ramadà. L'escena es viu en una torre majestuosa del barri barceloní del Putxet, que acull el centre d'acollida i d'integració per a joves estrangers de l'Alcántara Family Foundation, de Rafinha i Thiago Alcántara. L'entitat va néixer l'estiu prepandèmic, quan els dos germans futbolistes van voler donar resposta a l'augment al carrer de nois en situació irregular a Barcelona, la ciutat que consideren "casa", diu el Rafinha. 

Primer es van instal·lar temporalment en un hostal de Gràcia fins que fa unes setmanes, el febrer d'aquest any, van obrir la casa del Putxet en col·laboració amb la Fundació BarcelonActua, que aporta l'experiència d'anys de projectes amb aquest col·lectiu. Com l'Isma, actualment hi ha 35 joves que estan a l'espera dels anhelats "papers", ja sigui per la via de l'arrelament o per l'asil, després de ser derivats pels serveis municipals o altres entitats del tercer sector. 

Tots els residents són homes i la gran majoria tenen entre els 19 i els 24 anys, i provenen en un 70% del Marroc i Algèria i el 30% restant d'altres països subsaharians. Una tercera part són extutelats de la Generalitat, que al sortir dels centres no van aconseguir la residència. O sí i l'han perdut. A Taoufik Barek, de 22 anys, els permisos li van caducar "als quatre mesos" de deixar el centre i ni va poder renovar-los ni tampoc s'ha pogut acollir al nou reglament que relaxa els criteris per a la regularització. "Deu anys a Espanya i encara sense papers, tot i que estic estudiant i m'hi he esforçat", es lamenta.

La fugida de la misèria

La seva és la història de milers d'adolescents o nens que, emmirallats per suposades riqueses que els ofereix Europa, decideixen posar la vida en perill i creuen l'Atlàntic en solitari. En el seu cas tenia tan sols 12 anys quan, amb un amic de Tetuan, es va penjar d'una corda d'un ferri amb la idea de fugir de la pobresa d'una família amb massa boques per alimentar i d'un futur, il·lustra, que només li prometia "heretar els jerseis i pantalons dels germans grans". D'Andalusia va passar a Catalunya, de centre en centre fins a la majoria d'edat. "Jo vaig fer una bogeria. Si el meu fill de 12 anys s'escapés com jo ho vaig fer, em tornaria boig", afirma, mig rient, però s'afanya a dir que no tornaria a casa per la "vergonya i la decepció de tornar-hi amb les mans buides". 

Barek es lamenta per les ofertes de feina que ha perdut per no tenir papers, una condició que, assenyala, el condemna a "no ser res ni ningú". Des que està a la Casa Alcántara segueix l'itinerari marcat pel projecte d'estudiar classes de cuina i fer activitats amb voluntaris i referents. Aquesta "socialització" és un pilar fonamental, juntament amb la "formació" per al "procés d'integració exprés" dels nois, explica Laia Serrano, directora de BarcelonActua, que insisteix en la filosofia que l'estada en aquest centre sigui "un avançar i avançar perquè no s'estanquin". Per això, hi ha un seguiment –un "acompanyament", en diuen– de cada jove per fixar-li un "objectiu final de sortida", sigui acabar amb un títol formatiu, una feina, o aprendre un ofici. A més de l'allotjament i la manutenció, els nois tenen un referent o un voluntari amb qui compartir l'oci o fer activitats. Segons Serrano, "un equilibri entre la disciplina i l'afecte".

L'objectiu és que puguin ser independents i autònoms, però a l'entrar al centre no es fixa un termini d'estada, perquè tothom sap que la resolució dels expedients dels permisos de residència s'allarguen anys o es compliquen per una simple multa administrativa, que en el cas de les persones en situació irregular és sinònim de creu i ratlla per al seu procés. "Els papers són la gran obsessió de tots i les dificultats que hi troben són una font de decepcions i frustracions", apunta Alejandra Belenguer, directora de l'Alcántara Family Foundation. Per al saharià Abdelkarim Belkhir aquesta frustració dura "gairebé tres anys", que són els que fa que va arribar a la Península després de mesos esperant per saltar la tanca de Melilla.

Anys d'espera

Als 27 anys, és un dels grans de la casa i està acabant un curs de reparació de bicicletes després d'haver estat fent pràctiques de carnisser, l'ofici de la seva família a la ciutat marroquina de Tinhgir, d'on va sortir sense saber que es trobaria amb tants entrebancs. Aquesta part del viatge migratori no l'explicaven els seus amics que havien fet el pas abans que ell i se centraven en penjar a les xarxes fotografies "d'una vida meravellosa" que ara ha descobert exagerada, per no dir falsa. Per això, ell evita mostrar cap imatge als seus perfils digitals, tot i que, com el seu company Barek, admet que quan parla amb la família maquilla la seva situació per no fer-los patir més. Ell, que al seu país havia estat a punt de casar-se, viu ara en una habitació compartida amb "gairebé nens". Confia que el procés d'arrelament, que obliga a estar almenys els primers tres anys en la irregularitat als immigrants no comunitaris –tot i que per a molts el termini es dobla o triplica–, el condueixi a bon port. "Amb els papers pots treballar, guanyar-te la vida i ser lliure. No demano res més, jo m'espavilaré".