Entrar a Melilla per les clavegueres, sortir-ne sota un camió
L'ONG Solidary Wheels entrevista immigrants que expliquen la violència policial que pateixen durant la ruta per arribar a la Península
BarcelonaMelilla continua sent un lloc inhòspit per als migrants –la majoria subsaharians i marroquins, però també asiàtics– que esperen l’oportunitat de fer el salt a la Península. En els seus plans, la plaça espanyola a l’Àfrica és tan sols una parada per seguir cap a Europa, però el cert és que l’estada s’allarga mesos i fins i tot anys: les restriccions pel covid, les polítiques migratòries i ara l'enduriment de la frontera terrestre amb el Marroc que ha acabat amb el trànsit de treballadors i venedores. Bloquejats, els joves –també els menors d’edat– han de fer front a una vida precària al ras en campaments, a la discriminació i rebuig de la població local i a la violència policial de la banda marroquina i espanyola. Sobre el terreny, l’ONG espanyola Solidary Wheels va entrevistar del 2020 al 2022 una vintena llarga d’aquests immigrants atrapats, de manera individual i en grup, que han detallat els maltractaments físics, verbals i psicològics a què han estat sotmesos amb total impunitat.
L’estudi es titula Marhaba [Benvinguts, en àrab] i és una bona fotografia de què han de patir aquestes persones en la ruta migratòria cap a Europa. Totes les etapes tenen en comú la violència, tant "abans d’arribar a la ciutat de Melilla com quan hi són i quan en surten", afirma l’activista Elena Manjón, membre de l’ONG.
A falta de vies legals per migrar, els joves busquen alternatives als obstacles que els posen els governs. Amb la tanca de Melilla militaritzada, les arribades es fan per mar des de la ciutat marroquina de Beni Ensar, on els guardes fan servir gossos contra els joves. A l’aigua, els esperen sis hores sense cap més ajuda que un flotador o un bidó per poder resistir-hi, i sempre que no els interceptin les llanxes policials. En cas de ser capturats, els tornaran a la casella de sortida.
Menys coneguda és la via de les clavegueres, un entramat de túnels per on passen les aigües residuals entre Beni Ensar i Melilla. El trajecte és duríssim perquè durant cinc o sis hores han d’estar agenollats o arrossegant-se en la foscor, respirant el tòxic de vapors, cosa que els mareja i desorienta. Quants moren en l’intent és una incògnita.
Tants patiments i dificultats passen factura a la salut mental i emocional d’aquests joves. "Sempre vull oblidar. De vegades em fa mal el cor, per l’estrès, la tristesa", diu un d'ells. I explica la història de tres amics que van arribar fins a Sant Sebastià, on una dona es va mostrar "gelosa" perquè portaven millor roba que els seus fills. "Agafa tot la roba i dona’m el teu passaport, així puc visitar la meva família", va respondre un dels amics.
Deixar enrere Melilla és dur i els que es desesperen d'esperar opten pel risky, entrar de polissó en un vaixell o amagar-se sota un camió en direcció a la Península. No és fàcil perquè han de salvar un port blindat, una fortalesa amb concertines. "No tenen més opcions", subratlla l’activista, que en aquest punt assenyala que si bé els joves i menors viatgen sols, el cert és que entre ells creen llaços de solidaritat i suport, amb estratègies comunes per poder defensar-se dels perills i obstacles que es van trobant. "Quan un d'ells aconsegueix arribar a Espanya, és una victòria col·lectiva", diu.
Els entrevistats assenyalen al cos de la Guàrdia Civil com el més gran dels seus problemes a Melilla. Ni la fam ni la falta d’un sostre, el que més destaquen és que els agents necessiten poques excuses per intimidar-los, amenaçar-los i fins i tot treure la porra extensiva i colpejar-los perquè se’n vagin del lloc on estan parlant. "No tracten bé als immigrants, ni que tinguis papers", explica un jove, que estima que la meitat dels agents són racistes, mentre que l’altra meitat són "bons" i fins i tot els saluden pel carrer. Malgrat tot, el testimoni té assumit el maltractament: "No passa res, hi estic acostumat".