Emigrar havent de deixar els fills enrere

BarcelonaSi Marina Llusco hagués de tornar a emigrar deixant els dos fills a Bolívia diu que no ho faria. Ho va fer el 2006, quan va sortir del país tota sola i hi va deixar un nen de dos anys i una nena d'onze. “Només les que ho hem passat, sabem com és de dur”, explica aquesta dona de 51 anys. En tots aquests anys, la seva vida es resumeix en dos mots: treballar i estalviar per enviar diners a la seva mare –l'àvia dels menors– i per portar-los a Catalunya. Primer va esperar a obtenir la nacionalitat espanyola abans de complir amb el procés de reagrupament. No va ser fins aquest juliol –15 anys després– que va aconseguir portar el seu fill petit, de 18 anys, i confia que la noia, que ja en té 29, pugui fer el mateix camí, tot i que és conscient que no serà tan fàcil.

La migració de dones soles no és, ni de bon tros, un fenomen nou, però a partir de la dècada dels 70, amb el trencament del model econòmic, es converteix en un moviment global. Primer, amb les dones filipines i, des dels 80 amb les de l'Amèrica Central i del Sud i l'Europa de l'Est. Per contra, en països com el Pakistan, el gruix de la migració és d'homes. “És un fenomen propi de la immigració transnacional i globalitzada que s'ha accentuat en la seva dimensió, intensitat i acceleració”, relata Gabriela Poblet, antropòloga i investigadora del grup de recerca Emigra de la UAB i d'Europa sense Murs, que apunta que el fet que dones, en molts casos mares, facin el pas de migrar "respon a una estratègia econòmica de supervivència". L'experta assenyala dues variants que s'autoalimenten per impulsar la migració. D'una banda, la pobresa –amb més incidència entre dones– i la violència masclista i endèmica de les societats d'origen, i, de l'altra, “el mercat de treball que demanda dones per a les cures” de gent gran i criatures a Occident. A Catalunya, aquestes dones estrangeres són la mà d'obra en residències i cases particulars, netejant o tenint cura de persones, mentre a milers de quilòmetres algú altre ha de cuidar dels seus fills o pares.

D'aquest encaix sorgeix una maternitat que trenca, a la força, els vincles maternoinfantils i obliga a reorganitzar relacions. Hi ha dones que “deleguen” la maternitat construint "cadenes de cura" amb familiars o amics que es queden al país d'origen, però també –assenyala l'antropòloga– n'hi ha que exerceixen de mare des de la distància. Poblet apunta que dels estudis es conclou que les relacions dels seus fills que s'han quedat al país d'origen amb el pare migrant no es ressenten tant i “no són tan traumàtiques” si és la mare la que fa les maletes.

“Jo el vaig deixar amb dos anyets, va ser terrible, i el pitjor és que no sempre tot et surt com esperaves”, afirma Llusco. El mòbil i internet han estat la gran eina amb què mares i fills han pogut mantenir el contacte periòdic i barat, per explicar-se novetats i problemes. “Al principi quan jo trucava o podia anar a Bolívia el nen em veia com una desconeguda”, recorda Llusco, que diu que no va ser fins anys després que el seu fill va entendre l'absència materna. Fins a l'adolescència, en què molts joves es rebel·len i s'atreveixen a jutjar (en realitat culpar) la mare, a qui se li retreu que triés viure en una Espanya rica, sense responsabilitats de cap mena. “El meu fill tenia la fantasia que era això el que havia fet jo, i ara s'ha adonat del que és en realitat emigrar i què hi ha al darrere”, afirma. Ara, mare i fill comparteixen habitació en un pis rellogat perquè és impossible pagar un lloguer amb els preus tan disparats.

La immigració a Catalunya té cara de dona, perquè són les dones les que envien més remeses, segons un estudi encarregat per l'Institut de les Dones del govern espanyol, tot i que són de menys import que les dels homes, bàsicament perquè en la mateixa precarietat, els homes tenen més bons sous. Amb tot, tots els informes econòmics assenyalen que les reserves fan augmentar les dades de la macroeconomia i la microeconomia. En aquest últim cas, Poblet explica que les divises paguen “estudis, cases i també bicicletes, roba o mòbils” per a fills i família extensa, que es creen una imatge falsa de la vida de l'immigrant, en molts casos obviant “els sacrificis”.

En el cas de Susana Espinosa, dels 550 euros que guanyava amb les primeres feines com a interna en cases, n'enviava 500 i se'n quedava 50. “Jo ho tenia tot pagat”, es justifica. Té 45 anys i abans de la pandèmia va sortir del Perú i no ha estat fins al gener d'aquest any que ha pogut fer venir els fills, de 13 i 15 anys, i la mare, gràcies, en part, al fet que una germana ja fa anys que està instal·lada a Viladecans i s'han estalviat el cost de l'habitatge. Després de dos anys separats, els menors diu que si bé al principi “s'estranyaven”, ara ja estan escolaritzats i contents d'haver-se reunit amb la mare. Les primeres setmanes –diu emocionada– només volien dormir tots plegats, estar junts. “Per telèfon m'havien demanat plorant per què no tornava, que eren els únics que no tenien la mare a prop”, recorda. 

Malgrat que a l'Amèrica Llatina són les dones les que s'avancen en el camí migratori, Poblet assenyala que encara pateixen “l'estigma” d'haver trencat el patró patriarcal. Això també les fa patir, perquè se senten jutjades allà i aquí “explotades laboralment i sobretot queden aïllades” i, en aquest punt, es pot parlar de "deshumanització".

Fugir de la violència

A casa de l'equatoriana Blanca Luis (nom fictici), la de migrar va ser una decisió familiar per poder estalviar i fer el reagrupament. Però, cinc anys després de fer el pas, explica que en realitat el que volia era posar terra –o tot un oceà Atlàntic– entre ella i el marit. “Si no hagués vingut, no m'hauria atrevit a deixar-lo”. Encara està pendent que li signi els papers del divorci, i per assumir totes les despeses de reagrupar els fills, de vuit i onze anys, ha hagut de vendre casa seva –anava al seu nom– i donar una part al marit, que també li ha exigit més diners per signar el permís per a la sortida dels menors de l'Equador. A Barcelona treballa cuidant nens i gent gran. "I els meus nens, amb la seva tia", lamenta.

Emigrar és una decisió planificada, però ni és fàcil ni, molt menys, econòmica. S'han de pagar bitllets d'avió, tràmits, i en el cas d'aquestes mares han de mantenir-se a elles i a la família que es queda al país d'origen. “De vegades es diu que són dones que deixen els fills enrere, quan en realitat són mares que posen els seus fills al davant de tot”, afirma l'antropòloga, que assegura que tenen tan clar que han vingut a treballar que ho fan tot perquè els fills puguin estudiar, i sobretot les filles, també tinguin estudis o entrin d'aprenentes en una perruqueria o de dependentes en una cafeteria.