Demandants d'asil fa un any que esperen en un hotel de Reus: "No podem treballar, estem desesperats"

ReusAblaye Diop toca fusta perquè la setmana vinent li donin el resguard que l'acredita com a demandant d'asil i que així el rellotge comenci a córrer per poder buscar una feina. Fa tot just un any entrava per la porta d'un hotel de Reus, juntament amb una seixantena de joves com ell, que setmanes enrere havien arribat a les Canàries des de les costes africanes. Fets els primers tràmits d'identificació, van entrar en el programa humanitari de protecció internacional del ministeri d'Inclusió i, autoritzats pel d'Interior, van ser traslladats en avió a la Península per iniciar els anomenats itineraris personals, que tenen com a objectiu formar i donar eines a aquestes persones per a una vida autònoma.

En aquell moment, recorda que tot el grup estava entusiasmat d'haver deixat enrere el malson d'una setmana de travessa en pastera i dels campaments d'acollida canaris, saturats pel gran flux d'arribades a partir de la pandèmia. Superat un viatge en què havien passat diverses fronteres de països africans, poc s'imaginaven que a la cursa per regularitzar la seva situació encara li faltaven molts metres per arribar a la meta. Han passat 12 mesos a Reus, i la gran majoria de joves continuen "esperant", relata el gambià Abdullah, de 19 anys, que gairebé no aixeca la mirada de terra quan parla.

Termini de tres mesos

Sobre el paper, al cap de tres mesos d'haver arribat ja haurien de tenir una resposta a la seva petició de si tenen dret a la protecció internacional, una figura reconeguda pel dret internacional i humanitari, que està pensada per accelerar els passos per a persones vulnerables que han fugit de persecucions (per religió, orientació sexual, gènere, activisme social o polític) o per conflictes i guerres. La realitat, però, és que no hi ha cites per completar els processos, cosa que ha fet que tots els tràmits s'allarguin mesos o fins i tot tres o quatre anys. Adrián Vives, responsable d'incidència política de la Comissió Catalana d'Acció pel Refugi (CCAR), assenyala que "el sistema està saturat i el telèfon no funciona" i quan s'agafa línia es fa difícil la comunicació perquè l'atenció és només en castellà. "Les persones queden en la vulnerabilitat", retreu, i reclama agilitzar el programa aportant més personal per recollir les empremtes dactilars o les entrevistes personals, així com augmentar les places d'acollida en resposta a l'increment del 37% de demandes de l'any passat (164.000 a Espanya) per evitar que els demandants hagin de malviure al carrer.

Diop, com el seu amic Babacar Saar, expliquen que van marxar del Senegal a causa del temor a represàlies per la inestabilitat política i també perquè la pesca i l'agricultura que els ocupava ja no donen per alimentar la família. El canvi climàtic, els baixos preus agrícoles, així com els convenis de pesca amb la Unió Europea per primar els vaixells comunitaris enfront dels locals, han obligat milers de joves a emigrar. "No pensàvem que seria tan i tan dur, que ens deixarien en un hotel sense fer res, absolutament res, només esperar, i és desesperant", encerta un altre noi del Senegal que no vol identificar-se. "Estic fart de sentir gent que em diu que tingui paciència, que esperi, que m'ajudaran, però jo segueixo aquí".

A Reus queden una trentena de migrants sense ni tan sols la cita per iniciar els tràmits. Un any d'espera, en terra de ningú, sense cap objectiu, i la rutina diària és un autèntic suplici que acaba per xuclar la força i energia de la joventut dels demandants, afirmen els activistes. La llei els impedeix treballar i, amb sort, alguns han aconseguit feines al camp, com collir garrofes a "quatre euros l'hora", explica un dels nois. 

Classes de llengua

Reus, Vilanova i la Geltrú, el Masnou, Calella i també Tossa de Mar són algunes de les poblacions on el ministeri i les entitats contractades troben espais prou grans i dignes per fer les acollides. Són solucions temporals, pensades per a uns pocs mesos, però a l'hora de la veritat les estades s'eternitzen. "Ni estem de vacances ni estem descansant, però és que no podem fer res més que menjar, dormir i caminar", lamenta Diop, que no amaga la ràbia i també la decepció. "No vull parlar amb la meva família, perquè no els he pogut enviar diners encara, això és molt dolorós", continua un altre jove, amb dona i fills al Senegal. Elena Jiménez Rodríguez, voluntària de Reus Refugi, afirma que el "gran patiment" d'aquests joves és "no poder ajudar a casa, els causa un sentiment de culpa, de no ser útils". Aquesta entitat de base, formada per voluntaris, organitza classes de llengua, els ofereix bitllets de tren i també acompanyament per relacionar-se amb les administracions. Alguns joves expliquen "l'abandonament" en què se senten, perquè en aquest temps no se'ls ofereix formació i critiquen la qualitat del menjar. "Amb els pocs diners que aconseguim comprem llet o galetes per sopar", afirmen.

Entre els que han marxat de l'hotel n'hi ha que van ser traslladats a altres centres, també dintre del programa d'acollida que gestiona Creu Roja. El ministeri d'Inclusió contracta entitats del tercer sector perquè els demandants de protecció internacional tinguin l'allotjament, el menjar coberts i puguin seguir cursos de castellà o català. Només la Creu Roja té allotjades 15.000 persones en aquesta situació i directament ateses del ministeri n'hi ha 7.200 més. Les resolucions favorables a l'asil representen al voltant del 10% i són els nacionals de Veneçuela, Colòmbia i aquest any també Mali els més beneficiats. La denegació implica sortir del programa i quedar en la irregularitat administrativa, és a dir, haver de tenir tres anys com a mínim d'estada al país per fer l'arrelament social. Serà a partir de llavors que puguin optar al permís de residència, sempre que tinguin una oferta laboral d'un any de contracte a temps complet. "És una condició complicadíssima", insisteix Jacinto García Rebull, membre de la Unitat contra el Feixisme i de la Coordinadora Obrim Fronteres al Garraf. "La gent no pot estar dos o tres anys amb la vida parada", denuncia aquest activista, que com Jiménez també incideix en la importància que els ajuntaments donin d'alta als padrons els demandants d'asil. 

Les traves de l'empadronament

Des de fa anys, a Vilanova i la Geltrú hi ha un hotel amb beneficiaris dels programes humanitaris i la majoria estan empadronats. Però el padró continua sent una línia vermella per a moltes alcaldies que imposen restriccions, malgrat que les lleis i la instrucció de l'Estat i la Generalitat són clares en l'obligatorietat de registrar tots els residents. El padró possibilita tenir accés a la targeta sanitària i, en el cas dels menors, a una plaça escolar. Les ONG critiquen que l'"excusa" per no empadronar els demandants d'asil és que "estan de pas al municipi" quan en molts casos no és així, apunta Maria Creixell, portaveu de la Coordinadora, que indica que, a més, se'ls perjudica perquè per a l'arrelament s'exigeix un padró ininterromput de dos anys.

La cara de l'èxit del programa és la de l'Ibrahim, un informàtic senegalès que des de fa uns mesos ja té la targeta vermella, el resguard que l'acredita com a demandant. Diu que "no ha estat fàcil", però està satisfet d'estar treballant en un càtering. "Es pot dir que vaig tenir sort de no morir a la pastera i ara també perquè em van triar amb uns altres nois per obtenir la cita", explica, però insisteix a dir que la majoria dels seus companys de l'hotel de Reus "no tenen res i alguns estan tan tristos que no volen sortir ni de la seva habitació". Aquest jove continua en el programa humanitari allotjat en una habitació de l'hotel reusenc perquè en el seu camí s'ha topat amb un mercat immobiliari amb preus prohibitius o que descarten un llogater pel fet de ser immigrant. "Ara només em queda trobar un pis que pugui pagar –somriu–. I que els meus amics també estiguin millor", conclou.