Dels sis als vuit milions: així és la immigració a Catalunya

Barcelona / Guissona“És necessari parlar d’immigració. No fer-ho seria una irresponsabilitat”, escrivia en aquest mateix diari la investigadora del Cidob Blanca Garcés Mascareñas. Deixar-ho en mans de l’extrema dreta seria un error. Però afrontar aquest debat només amb xifres seria d’un “reduccionisme brutal”, afegia el sociòleg Salvador Cardús. Cal parlar d’immigració perquè és un dels principals reptes que té Catalunya, però s’ha de fer abordant el context d’acollida, si les persones que han arribat tenen capacitat de progressar, si hi ha unes expectatives reals per millorar. És l’única manera de mantenir la cohesió social, coincideixen a apuntar els experts: que l’ascensor social funcioni.

Amb xifres a la mà, la immigració és necessària perquè el mercat laboral català necessita mà d’obra estrangera. I més quan en els últims cinc anys, accentuat pel covid, el creixement natural ha sigut negatiu. Hi ha hagut més morts que naixements. Des del 2018 han aterrat prop de 270.000 persones a Catalunya, sobretot des del Marroc (39.156), Colòmbia (30.209), Veneçuela (25.466) i l’Argentina (23.787). Garcés sosté que el creixement econòmic a Catalunya ha anat “sempre supeditat” a aquesta immigració i les administracions, sobretot el govern espanyol, han anat a remolc amb les seves polítiques: els immigrants entren de manera informal, a través del visat de turista, i després es regularitzen en funció de les demandes del mercat laboral.

Qui més creix

Dels vuit milions de catalans que hi ha ara mateix, una cinquena part, més d'1,65 milions, han nascut a l’estranger, gairebé mig milió més, per exemple, dels que han nascut a la resta d’Espanya. És la comunitat autònoma amb més immigració, i percentualment només la superen les Balears i Melilla. Durant l’últim lustre, Catalunya ha crescut més que ningú, però l’augment de població exterior encara està lluny del període 2001-2007, quan van aterrar-hi gairebé un milió de persones. Sobretot, des d’Amèrica. Més de 728.000 persones són originàries d’aquest continent, el doble que ciutadans arribats des d’Europa o l’Àfrica. No obstant això, la comunitat més nombrosa és la marroquina, amb prop de 260.000 persones.

Malgrat que el nombre d’estrangers ha crescut, el demògraf Albert Esteve creu que hi ha una qüestió de percepció derivada dels booms demogràfics. L’onada migratòria d’inicis de mil·lenni va coincidir amb generacions “molt àmplies” de persones autòctones en edat de tenir fills, perquè eren els baby boomers dels seixanta. “Ara la població fèrtil catalana ha baixat, hi ha poca gent autòctona en edat de tenir fills”, diu el demògraf. De fet, tot i que el percentatge d’estrangers representa un 16% del total –un 21% si es comptabilitzen els nascuts fora, comptant els nacionalitzats–, un de cada tres naixements avui dia són de mare forana. En tot cas, segons Esteve, “és una bona notícia” que tinguin fills perquè són un “factor integrador importantíssim”: a través de l’escola els pares poden tenir al·licients per integrar-se de ple en la societat en la qual creixeran els seus fills.

En realitat, aquesta onada migratòria que ha fet que Catalunya passés dels sis als vuit milions no és la més gran que ha viscut el país. Entre els anys 60 i 70 el creixement va ser molt superior, es va passar de 3,2 a 5,9 milions: un augment del 83%. Garcés recorda que quan les ciutats i pobles d’arreu del territori –un dels fets distintius és que la immigració no és només urbana– s’omplien de persones provinents d’Andalusia o Extremadura, hi va haver un xoc cultural. “Llavors aquesta gent es veia molt diferent”, apunta, i amb el pas del temps aquestes diferències s’han anat minimitzant.

Esteve posa d’exemple els Estats Units, que ja va viure molt abans el que ara passa aquí: “La primera gran onada migratòria va ser d’irlandesos, anglesos... gent d’Europa que eren com ells”. Va sorgir la teoria de l’assimilació: els nouvinguts acaben assimilant la cultura predominant autòctona i al cap de dues generacions ja no hi ha distincions. Però l’aterratge de gent provinent d’altres zones del món, sobretot Àsia i Amèrica del Sud, amb diferències racials, va posar en dubte aquest model. El mateix que ha passat a Catalunya. “Ara tenim col·lectius molt heterogenis, hi ha diferents maneres d’integrar-se”, explica Esteve.

Sectors precaris

Segons les últimes dades de l’INE, menys del 8% dels espanyols està a l’atur. En canvi, per als extracomunitaris que resideixen a Catalunya la xifra s’eleva fins als 12,3 punts. Els treballadors estrangers estan concentrats en una desena de sectors, i segons diferents estudis de CCOO, ocupen el 35% de les tasques més elementals. En canvi, representen el 6,5% de les posicions de tècnic superior –i aquí s’hi compten també els ciutadans europeus.

Segons aquests estudis, més de la meitat de les treballadores de la llar són estrangeres. També representen el 34% dels que es guanyen la vida a l'hostaleria i el 30% dels que viuen del camp. Són dades que demostren que la població nouvinguda encara ocupa la baula més feble del mercat laboral. De fet, durant els anys posteriors a la crisi del 2008 la població activa autòctona es va mantenir força estable, mentre l’estrangera va caure en quasi 200.000 llocs de treball: de 741.000 a 546.000.

“No hi ha capacitat d’ascens social, és un mercat laboral dual: posicions precàries i els que estan més altament qualificats. Si no hi ha ascens social, falla tot”, resumeix Garcés. “L’immigrant sap que ve a patir, a esforçar-se, però quan els fills ja han nascut aquí, i no se senten reconeguts com a membres de la comunitat, això genera conflictivitat. Ara tenim la segona i tercera generació, i veiem que tenim coses que no funcionen. El gran problema és la desigualtat“, rebla el director del Centre d’Informació de Treballadors Estrangers (CITE) de CCOO, Carles Bertran, que vincula l’ascensor social a la cohesió i recorda com els immigrants espanyols de la segona meitat de segle XX vivien en “bombolles”, ciutats improvisades on pràcticament només vivien ells, però els seus fills “sortien del barri”, s’instal·laven en altres municipis i generaven “mobilitat i mescla social”. Tenien aspiracions, mentre que ara l’onada migratòria del segle XXI n’està exclosa i això és “un perill”.

Bertran és poc optimista. “El futur no canviarà gaire”, conclou. El model productiu ha de transformar-se perquè ara requereix “baixos costos laborals” per subsistir. És una “contradicció“ que es formin metges i infermeres que acaben marxant al Regne Unit i s’agafin professionals sud-americans per suplir-los. Hi ha un “malbaratament de recursos” –gent que té formació en posicions molt precàries– i un problema “d’expectatives”. Molts estrangers, per tradició, “volen formar la família abans, no fan estudis superiors per començar a treballar i això els tanca les portes”, diu el director del CITE, que, a més, alerta que els docents molts cops ho accentuen, i encaminen els fills d’immigrants a professions “per entrar ràpidament al mercat de treball”.

Reptes de present i futur

Això té una derivada que pot ser un problema a mitjà i llarg termini. Les persones que han cotitzat poc o han treballat sense papers, quan arribin a la jubilació no compliran els criteris per obtenir una pensió. “Serà una sobrecàrrega pel sistema social, per les pensions no contributives, els costos socials seran molt alts”, exposa Bertran, que apunta que el mite dels immigrants que retornen al seu país d’origen quan es fan grans és irreal: no passa tant.

No obstant això, Esteve considera que mentre hi hagi feina per a tothom, no hi haurà “conflicte”. “El problema sorgeix quan venen a ocupar el nostre lloc de treball, però a Catalunya està bastant assumit que no és així. Els immigrants no s’estan rascant la panxa, venen a treballar. Ocupen els sectors professionals que la població autòctona no té interès d’omplir”, argumenta el demògraf. Això sí, la precarietat del mercat laboral on treballen bona part dels nouvinguts té un efecte sobre la resta de la ciutadania. “De cap manera es pot parlar d’un efecte global, perquè el català és un mercat molt segmentat”, explica el catedràtic en economia, Josep Oliver. En sectors com el de la informàtica, amb salaris alts i molts expatriats treballant, l’efecte no és negatiu. Tanmateix, en “alguns segments de baix valor afegit, hi ha un efecte a la baixa per la competència de la immigració, perquè la mà d’obra immigrant conté el creixement dels salaris o fins i tot els pot abaixar”, argumenta Oliver, sobretot “quan hi ha l’efecte de l’economia submergida”. Els sous baixen, no només per als immigrants.

Una altra problemàtica és l’habitatge. “Europa està famolenca de treballadors en molts sectors. Els demandes, però no tens on col·locar-los, tens una crisi d’habitatge. És una paradoxa. Els treballadors arriben atrets pels mercats laborals, però no hi ha un acompanyament”, lamenta Garcés.