Més de 4.400 persones van morir en pasteres intentant arribar a Espanya el 2021

MartorellFins a 4.404 persones van morir el 2021 ofegades en les diferents rutes migratòries que porten a les costes espanyoles des del nord de l'Àfrica, és a dir, diàriament el mar es cobra 12 vides, en un degoteig imparable i que va a més, malgrat les restriccions imposades pel covid i les polítiques defensives de les fronteres europees. La xifra suposa més del doble de morts –un 102,9%, per ser exactes– que les registrades el 2020, que ja va ser un dels més tràgics des que l'ONG Caminando Fronteres actua de notari per fer visible una situació dramàtica. "4.404 és el número mínim. La realitat és que potser hi ha més víctimes i no en tenim constància", ha avisat la portaveu de l'entitat, Helena Maleno. D'aquestes 4.404 persones mortes, 205 eren criatures petites i 628 eren dones. La majoria viatjaven amb els seus fills menors buscant una alternativa a la duresa dels seus països. Es tracta de ciutadans de 21 països, sobretot de l'Àfrica subsahariana, però també de països llunyans com Bangladesh, Sri Lanka o les illes Comores, que prèviament van haver de recórrer milers de quilòmetres fins a trobar la manera d'arribar a Europa.

Com ja va passar l'any 2020, la de Canàries ha tornat a ser la ruta més mortífera, amb 4.016 víctimes mortals en 124 naufragis, i es consolida com la més perillosa del món. Els migrants surten de l'arc costaner entre el Marroc i Gàmbia per endinsar-se a les aigües de l'Atlàntic en cayucos i fràgils barques que no aguanten ni la força de les onades ni la durada del trajecte i, en el seu intent d'esquivar policies i guardacostes, perden l'orientació i es desvien del seu rumb inicial. Tant és així que dues de les embarcacions van aparèixer al Carib, a l'altra banda de l'oceà, amb tots els passatgers morts.

La ruta més mortífera del món

Després d'anys de ser una ruta poc freqüentada, la de Canàries es va reactivar a partir dels acords de la Unió Europea amb Turquia i els guardacostes libis, que van fer gairebé inaccessibles els viatges des d'Algèria o Líbia fins a Grècia o Itàlia per la militarització del mar, i que eren trajectes molt més curts i en aigües molt més tranquil·les, com són les del Mediterrani. Precisament, s'han continuat veient arribades a l'arxipèlag espanyol de fràgils barques pneumàtiques, en una tendència que va començar a finals del 2020 i que, segons l'ONG, és un tipus d'embarcació que "ha vingut per quedar-se".

L'ONG denuncia que la mortalitat en aquest trajecte va ser especialment alta a l'abril, coincidint amb la crisi diplomàtica entre el Marroc i Espanya, i estima que en només dues setmanes van morir 481 persones en una vintena de naufragis. En aquest sentit, l'entitat que presideix l'activista Helena Maleno denuncia que les persones migrants són "ostatges" d'interessos geoestratègics, ja que la coordinació per activar els equips de rescat entre diferents països dificulta el salvament i, per tant, provoca morts evitables. Un exemple d'aquesta situació, segons l'ONG, és que Salvament Marítim espanyol no fa intervencions més avall del paral·lel 35'50 (la frontera marítima) encara que tingui la ubicació exacta d'una embarcació a la deriva; i que, en canvi, el Marroc sí que traspassa aquest punt per fer tasques de control migratori.

En el seu informe anual, Caminando Fronteres detalla com sovint els nàufrags han d'esperar durant hores sobre la barcassa que les rescatin i, sense aigua ni menjar, moren de gana, set, fred o cansament. De vegades, fins i tot, Salvament Marítim deriva l'auxili a la Creu Roja. "Són situacions rocambolesques que no sabem si es deuen a criteris polítics de no rescatar", ha afirmat Maleno, crítica amb el fet que els governs hagin dimitit del seu deure de salvar vides. També ha destacat que les embarcacions de particulars i empreses que topen amb nàufrags eviten anar a auxiliar-los o donar l'alerta per por a ser criminalitzats enmig d'una deriva de política migratòria defensiva i militaritzada.

Amb menys trànsit, les sortides des d'Algèria cap a les Balears o la costa andalusa o valenciana es van cobrar la vida de 191 persones en 19 naufragis. En aquesta ruta, la por a la repressió del govern magribí i a ser repatriats fa que els migrants rebutgin informar de l'inici del seu viatge i quan les famílies s'adonen que han perdut tot el contacte amb els viatgers ja és massa tard per al rescat. Les altres víctimes de la migració són les 102 persones mortes al creuar l'estret de Gibraltar i les 95 que circulaven pel mar d'Alboran.

Cossos engolits pel mar

Les 4.404 persones mortes registrades per Caminando Fronteres multipliquen per 3,5 les que compta l'Organització de Nacions Unides per a les Migracions (OIM), que xifra les víctimes mortals en les rutes cap a Espanya en 1.255, tot i que ja adverteix que les seves dades són incompletes perquè només tenen en compte els cossos recuperats. En aquest sentit, l'ONG espanyola estima que el 95% dels cadàvers no apareixen mai, engolits per la immensitat del mar, i adverteixen que la xifra pot ser molt més elevada, perquè el fet que aquestes persones es moguin sense documentació i fugint dels controls dificulta seguir el seu rastre. Només l'any passat, 83 embarcacions van naufragar sense cap supervivent que pugui relatar què va passar exactament.

Conscients que la desaparició dels cossos invisibilitza el drama i també nega a les famílies dels morts poder completar el dol, Caminando Fronteras fa des del 2016 un monitoratge de les embarcacions que es mouen cap a les costes espanyoles amb el doble objectiu d'identificar i dignificar les víctimes i donar consol als parents. Així, l'entitat disposa de dos números de telèfons d'alerta: un per als migrants que viatgen i un altre per als familiars, que poden llançar un missatge de SOS per alertar del perill i que s'activin els protocols de rescat. És a partir de la informació d'uns i altres que l'entitat elabora les seves estadístiques.