La immigració argentina creix un 66% en dos anys

Buenos Aires“¡Hola! Tengo la idea de irme a vivir a Valencia. Tengo pasaporte europeo por ciudadanía italiana. ¿Se consigue laburo fácil? Soy psicóloga. ¿Qué cantidad de dinero hay que llevar para estar tranquila? Muchas gracias”. “Quiero ir a España a vivir el año que viene con mi pareja, yo tengo ciudadanía y pasaporte italiano, él no. ¿Conviene hacer el concubinato acá y luego viajar, o directa mente realizarlo allá como pareja de hecho? ¡Gracias de antemano!” “Soy camionero y me quiero ir lo antes posible a trabajar a España. ¿Alguien sabe cuáles son las empresas que ofrecen trabajo y visado? Hay mucho engaño en internet con este tema. Desde ya, muchísimas gracias”.

Aquests són tres dels infinits testimonis que es poden llegir al grup de Facebook Argentinos emigrando a España, una comunitat virtual de més de 160.000 membres on s'envien preguntes i respostes sobre el procés que cal seguir per migrar d’un país a l’altre de manera legal. L’activitat del grup és frenètica: cada dia s’hi publiquen desenes de consultes relacionades amb visats, passaports, cost de vida al país d’arribada, avantatges i inconvenients de viure a Madrid, Barcelona, València, Màlaga… I totes, absolutament totes, reben resposta, des d’una banda o l'altra de l’Atlàntic.

La comunitat argentina a Espanya és la congregació més gran d’argentins vivint a l’estranger. Si bé Espanya sempre ha estat la destinació que més han elegit en les diferents onades migratòries de finals de segle XX i principis del segle XXI, l’arribada de persones de l’Argentina en els últims dos anys s’ha incrementat un 66%. El 2021 van radicar-se a Espanya un total de 32.993 argentins, segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE). i actualment hi viuen un total de 353.000 persones nascudes a l’Argentina, incloent-hi les que ingressen amb passaport europeu. Tot això sense comptar qui entra com a turista i es queda sense papers; en aquest cas, s’estima un total de 400.000 persones.

Un dels motius que han disparat aquest fenomen és l’aprovació, el 2022 al Congrés de Diputats, de la llei de memòria democràtica, coneguda popularment a l’Argentina com la ley de nietos per la possibilitat que ofereix als argentins de reclamar la ciutadania en cas de tenir avis o àvies d’origen espanyol. La notícia d’aquesta llei va col·lapsar les oficines de Migracions, així com els torns al consolat d’Espanya a Buenos Aires. A la capital argentina, és habitual trobar-se amb històries de persones que estan fent plans de marxar o que recentment s’han acomiadat d’un amic, filla, germà, neboda que migra. La percepció generalitzada és que el país no presenta un futur engrescador en termes econòmics: es preveu que la inflació d’aquest any torni a ser del 99%, cosa que provocarà que la bretxa social s’eixampli –40% de pobresa i 66% de pobresa infantil– i es generi una sensació d’inseguretat als carrers, amb un augment de robatoris i homicidis. En un any electoral, en què els partits es preparen per a una campanya que s’augura, com a mínim, tensa, la polarització és enorme, i en l’ambient es barregen la crispació i la desafecció política.

Al país d’acollida, ningú espera un camp de roses: les dificultats per trobar feina, juntament amb el racisme que sovint pateixen els migrants de Llatinoamèrica a casa nostra –a l’Argentina s’ha seguit amb commoció la història dels bessons de Sallent–, converteixen el procés migratori en una cosa dolorosa. “Sabem que Espanya no està en el seu millor moment. Tot i això, hi trobem una qualitat de vida que havíem perdut a l’Argentina”, explica a l’ARA el Nicolás, de 35 anys, que va arribar a Barcelona fa dos mesos amb la seva parella i els seus dos fills. En el seu cas, va aterrar amb contracte laboral i sou assegurat en una empresa farmacèutica: “Som conscients de la nostra situació de privilegi en comparació amb altres migrants i, tot i això, no és fàcil marxar i començar una nova vida”. La seva filla, de set anys, va començar la setmana passada en una escola concertada de Sant Cugat. Per al Nicolás, guanyar en qualitat de vida significa que la seva filla pugui sortir al carrer tranquil·la, i que com a família puguin gaudir d’estabilitat i seguretat econòmica.

“L’experiència del migrant no és fàcil”, diu la Lucía des de Villa Rossa, un municipi a prop de Milà (Itàlia), on viu transitòriament des de fa un any amb la seva parella i la seva filla, de set mesos. Si bé la idea inicial quan van deixar l’Argentina era viure a Madrid, van haver de passar per Itàlia per tramitar la ciutadania: “El meu avi va fugir durant la Segona Guerra Mundial i teníem tots els seus papers, però a l’Argentina hauria trigat uns cinc anys a obtenir el meu passaport europeu; ara ja el tinc”. La família manté la idea de migrar a Espanya, però el dia a dia actual no els permet planificar gaire: la Lucía, que és mestra de primària, treballa netejant cases; i el seu marit, arquitecte, treballa en una empresa d’extintors. Als sous precaris s’hi suma la dificultat de l’idioma, la cura d’un nadó i el fet que periòdicament han de canviar de pis perquè els lloguers turístics els estrenyen. “Ara estic millor, però he plorat molt: enyoro els meus pares i, tot i que em diuen que he fet bé i que a l’Argentina la vida cada cop està més difícil, a vegades m’agradaria ser a prop seu”.

A Buenos Aires, la Camila es troba en el procés d’esbrinar quins documents ha de reunir per migrar a Espanya. És dissenyadora industrial i vol traslladar-se a viure a Barcelona “per tenir una projecció de vida més certa” amb el seu company, el Jerónimo: és la que, al grup de Facebook, preguntava en quin dels dos països era millor fer-se parella de fet (concubinato, a l’Argentina), ja que amb el seu passaport italià ell guanyaria facilitats per a la residència. La parella, de fet, és una figura legal a la qual recorren moltes de les persones que arriben a Espanya sense papers, a través de ciutadans europeus que s’hi presten, de manera altruista o a canvi de diners. L’alternativa és passar tres anys en situació d’irregularitat, treballant al mercat informal, fins que es pot demostrar arrelament i tramitar els papers. Els amics de la Camila que han migrat a Barcelona l’animen a fer el pas: “Tots em diuen que el més difícil és construir vincles, però m’asseguren que no me’n penediré”.