"La immersió va sortir bé perquè la gent creia que se’n sortiria"

BarcelonaLa van pintar els mateixos pares. I ells mateixos van haver de buscar els mestres. Va ser una feina difícil, perquè els professionals d'aleshores només havien rebut educació en castellà i ni tan sols tenien material en català, de manera que alguns no ho veien gens clar. Finalment, van trobar la Rosa, l’Imma i la Montse. Les escollides eren mestres i militants. “A Santa Coloma en deien l’escola en català perquè encara no existia el concepte immersió lingüística”, recorda ara Montse Giralt, ja jubilada. També van ser els pares, els que van posar el nom a aquell projecte tan esperançador: Vent Nou. Així es deia la primera escola en català després del franquisme.  

Els pares estaven totalment entregats, i les mestres també. La demanda havia començat un any abans, el 1982. “Volíem que els nostres fills tinguessin les mateixes oportunitats que els catalanoparlants", recorda un d’aquells pares, Jesús Martínez. “Aquella reivindicació no venia d’independentistes. Hi havia gent nascuda a Catalunya, però la majoria érem immigrants”, destaca. La seva família va arribar a Catalunya provinent de Múrcia, però hi havia famílies que venien de moltes altres regions d’Espanya. Van repartir octavilles, van organitzar protestes i van simular matriculacions del que havia de ser la futura escola. Comptaven amb el suport de l’Ajuntament (en mans del PSUC) i del Casal del Mestre. I, sobretot, comptaven amb moltes ganes. Un dia van saber que el president, Jordi Pujol, havia de venir a Sant Coloma de Gramenet i el van anar a trobar per reclamar-li una escola en català. “Vinguin a veure’m”, diuen que va respondre el president. Ho van fer, i un any més tard ja estaven pintant les parets i el sostre del Vent Nou. Al cap d’un any van canviar de lloc i, mig any més tard, les tres mestres i la cinquantena d’alumnes es van instal·lar a l’actual Rosselló-Pòrcel. Ningú d’ells era conscient que en aquella escola, que volia ser activa, participativa i nova, per sobre de tot hi estaven fent història. La història dels següents 38 anys. 

“Els nens, que no parlaven gairebé gens de català, començaven a parlar-lo quan entraven a l’escola. També ells estaven conscienciats”, recorda la Montse. Només dos alumnes eren catalanoparlants. També els pares, quan entraven a l’escola, combinaven com podien les quatre paraules que sabien en català. Aquell model va créixer per Santa Coloma, va saltar de ciutat en ciutat i trenta anys després encara rep lloances. No només ha ajudat a mantenir la llengua viva, sinó que ha permès garantir la igualtat d’oportunitats entre tots i ha fomentat la cohesió social. D’exemples n’hi ha a cabassos. Un és el de Felipe Alonso. De petit només parlava castellà. Tant a casa seva com al carrer, on solia jugar empaitant una pilota de futbol, no se sentia el català per enlloc. Va ser a l’escola, on va aprendre la llengua. “Quan vaig acabar l’EGB i vaig entrar a l’institut vaig veure que tothom parlava en català, així que jo mateix ja em vaig presentar en català”, recorda ara. Des d’aleshores, aquest advocat de 43 anys nascut al barri de Can Baró fa servir el català com a llengua vehicular, i amb els seus fills també parla en català. “Haver-lo après a l’escola em va permetre poder tenir la iniciativa de començar-lo a parlar quan vaig fer el canvi a l’institut”, diu. 

Malgrat els milers de Felipes Alonsos que hi ha a Catalunya que demostren sense ombres l’èxit de la immersió lingüística, també hi ha indicadors que adverteixen que la llengua pateix un retrocés i que ha arribat l’hora d’abordar el problema.

Una immersió total?

Algunes veus consideren que els mestres han afluixat. “Falta una mica més de consciència de com és d'important que a l'escola es parli el català", insisteix la Montse, que creu que cada cop hi ha més mestres que quan els nens els parlen en castellà responen en la mateixa llengua. I també considera que la immersió s'ha centrat molt en els mestres però que hauria d'implicar també "el conserge, les cuineres i tothom que es relacioni amb els alumnes". Aquesta mateixa idea la defensa Cristina Sales, que ha sigut mestra durant 45 anys en escoles de l'àrea metropolitana. "Als mestres ens van dir que quan el nen entrés a l'escola se li havia de parlar sempre en català", recorda, i assegura que no era així. "Hi ha qui s'ho creu al 100% i qui s'ho creu al 50%", diu. "El problema és que quan els nens veuen que se'ls entén en castellà, ja no fan l'esforç", afegeix.

El Jesús apunta que un dels grans canvis que no han ajudat el català ha sigut la immigració. "Ara hi ha moltes immigracions i la immersió és més difícil”, opina. Sense anar més lluny, a l’escola on va començar tot ara es parlen 32 llengües i un 92% dels alumnes són fills de pares immigrats. “A infantil ja no tenim cap alumne catalanoparlant”, explica Vanesa Cirac, actual directora del centre. Aquesta varietat, però, que en escoles com la Rosselló-Pòrcel és més accentuada i en altres no tant, també té punts a favor del català: “Ara hi ha tantes llengües que el castellà ja no és la llengua vehicular dels alumnes”, explica Sergi Sánchez, mestre de l’escola. 

“En aquest centre mai no hem tingut cap problema per la llengua, i és molt important que seguim fent la immersió lingüística”, defensa la directora, ara que el Tribunal Suprem no ha admès el recurs del departament d’Educació contra la sentència que obliga a imposar el 25% de castellà a les aules. “Sense immersió lingüística, quan acabessin l’escola no dominarien el català com dominen el castellà –avisa–. És una eina per garantir l’equitat”.

Entre el Sergi, la Vanesa i el Jesús s’obre el debat de quins són els motius pels quals el català perd força. “És un problema de classe. Els pares dels nens d’algunes escoles no pensen que els seus fills puguin accedir a les feines en les quals s’exigeix el català”, diu el Sergi. La Vanesa explica que “en algunes feines ni tan sols els demanen el català" i que "la seva prioritat, ara mateix, és la supervivència”. El Jesús, conscient del que suposa migrar, hi posa cullerada. “La gent ara està desesperada i no sap si podrà menjar demà. Nosaltres, en canvi, menjar en teníem, perquè sempre hi havia feina”, diu. “La immersió va sortir bé perquè la gent creia que se’n sortiria. La il·lusió que tenien aquells pares els d'ara ja no la tenen”, diu el Sergi. Els tres coincideixen en aquesta conclusió i també van repetint una altra idea: “Falten referents en català fora de les aules”. 

“Ha fracassat la societat”  

Rudolf Ortega és lingüista i ha escrit diferents llibres, entre ells La dèria del català, un assaig sobre la supervivència de la llengua. “Hem demanat a l’escola que ho assumeixi tot. Abans teníem mitjans de comunicació potents i les escoles. Però ara TV3 ja no té el paper normalitzador que tenia abans i l’escola no ho pot assumir tot”, diu. A més d’aquesta falta de referents en català, Ortega posa una altra realitat sobre la taula: “Si nosaltres als immigrants adults els parlem en castellà, no podem demanar a l’escola que parli en català als nens, perquè els nens faran el que fem els adults. Potser en lloc de dir que ha fracassat la immersió hem de dir que ha fracassat la societat”. A aquests dos problemes se'ls suma la falta de recursos públics per fomentar el català. Sense anar més lluny, aquest any a la Rosselló-Pòrcel ja no tenen aula d’acollida, un reforç que permetia ajudar els nouvinguts amb la llengua i la integració. “El problema no és que vingui immigració, és no estar preparat”, conclou el lingüista.