Imma Monsó: "Em feia por publicar i perdre el plaer d'escriure per a mi mateixa"

Imma Monsó arriba tard i amb el temps just. Com la protagonista del seu últim llibre, La dona veloç (Planeta), sembla atabalada. Parlant del plaer de la lectura i la passió per escriure va baixant el ritme fins que la cadència pausada de les seves paraules i les històries que explica acaben atrapant l'oient, com els seus llibres atrapen el lector.

Vas començar a publicar amb 36 anys. T'hi vas posar tard o no et venia de gust publicar?

A mi, escriure i explicar històries sempre m'ha agradat. El que passa és que en començava moltes però no les acabava. El primer llibre que vaig acabar va ser el primer que vaig publicar, també perquè vaig tenir molta sort amb el món editorial. Hi ha gent que és narradora de mena, jo ho era, però no acabava històries, potser em feia por.

Què et feia por?

Em feia por acabar amb aquell plaer immens que tens quan escrius per a tu mateix. És una activitat molt solitària i m'hauria encantat portar-la tota la vida així, però un dia vaig decidir acabar un llibre i a partir d'aquí tot va ser molt fàcil.

I ara tens un munt de premis, l'últim el Ramon Llull 2012. Com es paeix tot aquest èxit?

És com si no en fos gaire conscient. A més, sóc una persona a qui no li agrada gaire la vida social i crec que, si hagués sigut d'una altra manera, hauria gaudit molt més de tot això.

I ara vius de l'escriptura?

No. He intentat evitar-ho perquè per mi perdria tota la màgia que té el procés d'escriure. Jo quan escric sempre penso que aquella serà l'última novel·la, tot i que després no sigui així. Seria horrorós pensar que per obligació n'haig d'escriure una altra. Aquesta llibertat és molt important per a mi i vull preservar-la. I també es important mantenir la meva feina de professora perquè em permet tenir contacte amb el món.

Els teus llibres semblen plens de referents autobiogràfics.

Jo crec que la ficció és una reinterpretació de la realitat. No hi ha ningú que escrigui de la vida sense recórrer a la seva pròpia experiència. Es tracta de combinar coses per intentar buscar una realitat més consistent que la real, que és molt efímera. Fins i tot hi ha coses que encara que no les hagis viscut, et sembla que ho has fet.

Com si tinguessis els records d'una altra persona?

Sí, em passa això. Tinc records de coses que no m'han passat a mi i que surten de les meves novel·les. Suposo que això és per la intensitat amb què he viscut la novel·la i per aquest motiu el lector també s'ho creu i ho viu intensament, perquè tu has estat el primer de creure-t'ho. La sinceritat a l'hora d'escriure és molt important.

Si tota la ficció es basa en coses viscudes, ¿escriure pot ajudar a processar-les, com una teràpia?

Jo sempre dic que tota novel·la és d'autoajuda, per al lector i per a l'escriptor. Llegeixes per sentir-te millor, per reconeixe't i per aprendre coses noves. La novel·la és terapèutica per ella mateixa, com ho és l'art en general. I des del punt de vista de qui escriu, crear és sempre terapèutic. Potser en el meu cas, escriure no em fa estar millor, però no escriure em fa estar pitjor. Notes que ho necessites.

¿La teva última novel·la, Una dona veloç , és com una metàfora dels temps que vivim? Amb aquesta dona accelerada, una mica com totes nosaltres...

Sí, m'ho han dit moltes lectores que s'han vist reflectides en la protagonista del llibre. Però la novel·la també parla de la família, de les intoleràncies personals, del paper dels bons amics, de la mitificació de la intel·ligència...

N'hi ha que diuen que vivim temps femenins, precisament perquè són accelerats.

Sí, aquesta època és més femenina, ja fa temps que es diu. Crec que és perquè el cervell femení és més capaç de pensar en diverses coses a la vegada, és més anticipador, més capaç d'organitzar. Els homes que tenen aquestes qualitats, més femenines, són els que més bé s'han adaptat a aquesta època.

És bona, aquesta època?

Crec que hi ha una impossibilitat de viure el present que es manifesta constantment, amb tot: amb el que dura una pel·lícula a la cartellera, el que dura un llibre a la llibreria... Ara fins i tot es diu molt: "Estem per davant del calendari", com a cosa positiva. Crec que estaria bé recuperar el valor masculí de ser capaços de viure més el present.

Tu, com la protagonista del llibre, també enyores l'avorriment?

Sí, molt. Sobretot perquè jo recordo aquestes extensions de temps verge de la infància, en què deies: i ara què faré? Aquest avorriment era tan intens que sempre acabaves inventant alguna cosa. Aquell moment en què sorgia la manera d'omplir aquell buit era tan alegre, tan preciós, que és una pena perdre'l perquè ara no ens avorrim mai.

Ara sembla que sigui dolent.

Sí, però jo la meva filla he volgut que s'avorrís i crec que li ha anat molt bé, perquè al final acaba creant alguna cosa; d'aquests moments d'avorriment en surt la creativitat, en surten coses positives i bones.