Immaculada i Joana Amat: “Si els locals comercials no es lloguen, per què no hi fem pisos accessibles per a gent gran?”

1948: Joan Amat, un jove de 24 anys, obre un despatx d’administració de finques a Sant Just Desvern. I mor al cap de quatre anys d’una leucèmia.

Joana Amat: Jo neixo l’endemà de l’enterrament. La Immaculada tenia dos anys. I la nostra mare, Concepció Amigó, que en tenia 25, ha de decidir què fa amb l’empresa.

Immaculada Amat: Va triar l’opció més difícil, la de continuar. Va pensar en nosaltres i segur que hi va haver una part d’homenatge al seu marit: “El que tu has començat jo em comprometo a continuar-ho”.

J.A.: Al cap de vuit dies justos se’n torna a viure a casa els pares i se’n va a visitar tots els clients, tan joveneta. La troben inexperta i que amb dues criatures no se’n sortirà. En vuit dies va perdre la meitat dels clients. Als tretze anys ens enviava a cobrar lloguers a Sant Just. Després, ja més grans, a Cornellà, Esplugues, Sant Feliu... S’hi anava caminant. I quan anàvem a l’institut a Barcelona, als migdies anàvem a cobrar al Barri Gòtic i a Horta. I, esclar, hem vist el barri d’Horta sense asfaltar, gent acabada d’arribar als anys 60, vivint amuntegats, rellogats, en unes condicions miserables. I això ens va donar una visió de la societat que ens ha marcat de per vida.

Què van veure?

J.A.: Aprenies com es vivia. Cobraven per setmanes, i nosaltres també hi anàvem cada setmana, perquè la gent no podia estalviar. Hi havia una confiança mútua. A tu et donaven uns dinerets, els apuntaves amb una lletra de nena que deia “A compte això, i el dia tal”, i tornaves la setmana següent, i així quatre vegades fins a completar el lloguer mensual. Eren complidors, pobres i honrats fins a l’ànima. De veritat us ho dic! També hi vèiem coses dures. Hi havia molt alcoholisme... dones alcohòliques. Jo crec que patien un grau d’estrès bestial, per trobar menjar per a tants fills.

¿I això els desperta una consciència social?

I.A.: Sí, moltíssima. I ens agafa en l’època de les manifestacions contra Franco.

J.A.: A l’enterrament del Txiki, l’últim afusellat pel franquisme, tots vam anar al cementiri de Cerdanyola.

La Magda Oranich va aixecar la tapa del fèretre i va fer una foto del cadàver perquè es veiés que havia estat afusellat.

I.A.: Nosaltres hi érem! M’ha quedat per sempre la imatge de la caixa, que era com un tros de fusta mal posada...

I com portaven això de tenir una mare empresària?

I.A.: En aquell moment no teníem consciència que teníem una empresa. Per nosaltres era un despatx. I al despatx hi treballàvem nosaltres amb la mare i una primera treballadora que hi devia entrar amb catorze anys. Avui és cap comercial.

Van militar en algun partit?

J.A.: Sí, al PSUC.

I.A.: Tenia un vessant social, un de catalanista... Jo estudiava dret, el meu home estava molt implicat en moviments socials, érem superjoves, i era on vam trobar resposta a les nostres preguntes.

Quines eren les seves preguntes?

I.A.: Com és que el món era tan injust.

J.A.: Era molt atractiu. Hi havia molta reivindicació de les dones... ens va anar molt bé.

I.A.: Sense oblidar que vivíem al Baix Llobregat.

J.A.: En una ciutat satèl·lit absolutament desemparada, amb rieres pel mig, l’urbanisme aquell salvatge que es va fer a primera hora...

I.A.: Teníem inquietuds culturals, havíem estat a la secció de cultura de l’Ateneu de Sant Just des de superjoves. Vam fer venir el Serrat, l’Ovidi Montllor i el Manuel Jerena en un sol concert. Bastant heavy, no? En Llach... Vam portar García Márquez...

¿Van portar García Márquez a l’Ateneu de Sant Just Desvern?

I.A.: La idea era portar Vargas Llosa, que vivia a Barcelona i era conegut. El vam anar a veure, ens va dir que no podia, però va afegir: “Pero hay un amigo que ha llegado, que también... ”

J.A.: No el coneixíem, no sabíem ni qui era! Total, que van venir 30 o 40 persones. Els recitals sí que eren multitudinaris. Fèiem conferències, parlàvem d’ecologia quan no se sabia què era.

I.A.: Crec que precisament ara els ateneus tornen a tenir una revifada. Suposo que quan hi ha menys diners als municipis també hi ha menys ingerència política i creix la creativitat.

J.A. : En el fons, les polítiques de les subvencions dels ajuntaments socialistes van fer mal. Veies que es clonaven les idees: el mateix programa que anava a Cornellà anava no sé on...

Tornem a la immobiliària. Al principi només hi contractaven dones. Això és molt discriminador.

I.A.: Molt. Però volgudament. Tu veus que la mare té molts problemes pel sol fet de ser dona. Quantes vegades ens trobàvem que els clients volien parlar amb el senyor Amat, i quan dèiem “El senyor Amat no existeix, som senyores Amat”, se’ns enfadaven.

J.A. : A la meva mare, als jutjats no la volien. En molts llocs oficials, a Hisenda... “ Mala madre, que le sacas el pan a un hombre ” s’ho va sentir dir a l’autobús. I nosaltres ens vam prometre que demostraríem que les dones soles poden estar en un sector tan masculí com l’immobiliari. Fa sis anys que van començar a entrar-hi homes. Ara són el 20%.

I com els ha anat així?

J.A.: Fantàsticament. Hem pogut fer conciliacions als anys 90, amb el teletreball, per exemple. I vam aprendre que almenys un dia a la setmana el treballador havia d’entrar a l’empresa i comunicar-se amb la gent...

I.A.: Tenim 6 setmanes de vacances a l’any i les adaptem a les vacances escolars perquè oferim treballar mitja hora més diària i que així s’acumulin aquestes sis setmanes.

Parlem del negoci. El 2005 vostès detecten que la bombolla esclatarà. Què van veure?

I.A. : Tres coses de sentit comú. Primer, la quantitat de grues que hi havia a Catalunya. Segon, el mateix preu per un pis a Barcelona que a Sant Cugat o a Cornellà o a Castelldefels. Tercer, els preus dels pisos. Recordo que el 2007, en una reunió, ningú dels presents ni dels seus fills es podia comprar un pis amb el sou que cobrava. I ens vam dir: “Per què estem fent aquests pisos?”

J.A.: El crèdit era il·limitat. Anàvem a hipoteques de 20 anys, després de 30 i de 40. Als promotors els donaven milions.

I.A.: El promotor tradicional havia de comprar sòl encara que no volgués, perquè, si no, l’endemà era molt més car.

J.A.: Jo crec que no hi va haver ningú que no fos capaç de fer una promoció [riu]. Tres amics metges, fem una promoció, un carnisser, patrimonialistes... Tothom s’hi veia amb cor.

I.A.: El 2006 vam fer una reunió amb promotors i clients, els en vam advertir... però ens vam equivocar. Perquè tot el 2006 van continuar pujant els preus, i també el primer semestre del 2007. Ara, l’estiu del 2008 les vendes van caure un 80% de cop.

J.A.: Quan el promotor pensava que havia de perdre un 50% o un 60%, el seu cervell no ho assimilava. En canvi, els propietaris van entendre que aquells lloguers ja no els cobrarien mai més. I van abaixar els lloguers. I els llogaters, a mesura que es va anar endurint la crisi i perdien ingressos, van tenir com un col·lapse mental. No atenien les trucades ni les visites. Els havies d’acompanyar a buscar l’ajuda social. A aquesta classe mitjana se li barreja la sensació del fracàs, la por, el què diran... I hem arribat a solucions de dir: “Ens deu tot això. Ja en parlarem d’aquí 3 o 4 anys, quan les coses millorin. Comenci a pagar una renda més baixa i vostè tranquil”.

I.A.: I penseu que durant una època es feien pisos de protecció oficial per a 12 anys. Hem conegut famílies que s’havien comprat pisos per 12 milions de pessetes (72.000 euros) i després els van vendre per 60 (360.000).

J.A.: Això és una liquidació del patrimoni públic de milers de pisos.

Tot això com s’està recomponent?

J.A.: Potser sí que entrarem al món del lloguer. Aquest país té un 17% d’habitatge de lloguer, i això és un desastre. A Europa ja està passant del 50%. És normal, la feina et fa anar amunt i avall, et cases i et separes i vius altres vides... El lloguer facilita tots aquests trànsits. I els joves ja tenen aquesta mentalitat.

Ve la pregunta: ¿ara és un bon moment per comprar?

J.A.: Sí. A Barcelona pujaran els preus perquè no hi ha prou oferta, sobretot als llocs més cèntrics. Però a la resta val més que no pugin i que no hi tornem, perquè els sous no han pujat. Perquè al final hem de fer les coses perquè les compri algú. On tenim la nòmina d’aquest senyor? Perquè tampoc els bancs li donaran mai més el 100% d’hipoteca.

I.A.: Ara els que compren en llocs com Sant Cugat són famílies de trenta-i-tants anys, amb una estabilitat, que han passat 10 o 15 anys de lloguer. La crisi ha posat moltes coses al seu lloc, excepte l’administració pública. Tot l’urbanisme s’hauria de repensar. Perquè la societat no és la mateixa.

J.A.: Per exemple, l’ús dels locals, que no es lloguen. Tant com han canviat els hàbits de consum, entre internet, els centres comercials... i encara estem matant-nos per buscar habitatges per a la gent gran, posant ascensors, quan tenim tot de plantes baixes buides amb jardí o patis al darrere que podríem transformar en lofts o, amb una mica d’imaginació, fer-hi habitatge social.

¿Un consell per comprar un pis?

I.A.: [Riu.] Que busquis a la zona que t’agradi, i que compleixi les teves necessitats. De vegades fa gràcia perquè molta gent diu “Jo vull un pis de tant”. Però primer, digues quantes habitacions necessites! El vols per als fills?, per quan siguis gran?

L’empresa ha fet 65 anys. Quins plans tenen?

I.A.: Estem fent l’entrada de la tercera generació. Ha sigut un procés llarg perquè volíem que els fills treballessin primer a fora, perquè s’aprèn molt treballant per a tercers. Ens havíem imaginat que a aquesta edat ja estaríem superjubilades. Deixar de treballar els divendres, després els dilluns... Però no es pot, necessitem tots els esforços en aquest moment. La crisi l’hem anat superant bé perquè vam congelar sous a canvi de no tocar plantilla.

Vostès despatxen cada dia?

J.A.: No, un cop a la setmana. Correus electrònics, sí: som aficionadíssimes a la tecnologia.

No tenen aquella proximitat de les bessones.

J.A.: No, encara que ho sembli de vegades. [Riu.]