Imanol Arias: “Vaig patir una crisi ideològica: em sobrava el combat estèril amb l’altre”

Està de promoció de Vicenç Ferrer i empalma entrevista rere entrevista. Però ven convenciment amb la mirada, fixa. Tots els actors saben repetir les paraules d’altres, però només uns quants tenen un discurs propi tan coherent.

Veurem el rei abdicar a Cuéntame?

No, no ho crec. Haurien de canviar massa coses, perquè les televisions públiques viuen ara sota mínims i només poden produir quan estalvien. Ja ni l’interès ni l’audiència predominen: ho fa l’estat econòmic. I no sé si això millorarà en els pròxims dos anys. Jo ja em conformo si la sèrie es tanca bé. Que aquesta enciclopèdia es tanqui bé en relació a l’espectador, a la història, als protagonistes que han crescut amb la gent.

Ha dit alguna vegada que li agradaria que la sèrie s’acabés.

Només perquè la trama està tan bé que voldria que el final estigués a l’altura. Però no pas perquè estigui cansat. Només m’he posat malalt un cop. Sóc un dels pocs estúpids a qui li ha caigut un quad parat a sobre. Vaig estar vuit dies amb una faixa. La resta del temps, tots els dies, la il·lusió d’explicar una història és de gran responsabilitat, perquè arriba a molta gent. La pots fer per entretenir, però no l’has d’abaratir per aconseguir-ho.

Després de 14 anys encarnant l’Antonio Alcántara, ¿com es motiva per seguir fent-lo créixer?

La meva família és molt semblant a la de Cuéntame i vivíem en una casa similar. El meu pare mai va ser funcionari, però era pluriocupat: treballava en un taller i després a la tarda repartia els rebuts. Era a Ermua, que va passar de 3.000 a 30.000 habitants en pocs anys. Així, la primera persona que anomenava els emigrants pel nom era el meu pare, la qual cosa el va fer molt popular. I les referències del meu pare fan que tingui sempre un punt de vista sobre el guió. Canvio els diàlegs i els hi dic: això es diu així...

La infidelitat de l’Antonio ha sigut quasi una qüestió d’estat. Com ho interpreta sociològicament?

Ben vist, perquè jo ho havia considerat només des de la banda artística, però aquest deix hi és. Es nota que som una cultura catòlica: m’ha fet somriure amb una certa tendresa el cinisme que tenim els espanyols amb aquestes coses.

Com veu el futur del personatge?

Doncs mira, no ho he dit mai, però... jo somio que aquest home, que ja ha patit dos ensurts, i que aquesta temporada no ha deixat de fumar i beure, s’hagi de quedar a casa perquè el metge l’hi demana.

Ha begut molt, efectivament.

Ho sé, perquè jo davant de les càmeres bec de veritat! No suporto els sucs aquests de most, perquè em fumen la gola enlaire. Així que sí: sóc molt conscient del que he begut com a personatge.

Això mereix un plus de perillositat.

Ja saben que són sis preses les que aguanto; sis gots de vi. Jo amb el vi em moc bé, oi, Carles? [Carles Canut, que menja crispetes a la butaca del costat, es cargola i assenteix amb el gest, rient].

Va viure a Ermua molts anys. Com veu la situació a Euskadi?

Vaig estar tres anys amenaçat. Tres anys amb escorta, jo i la meva família. Però això ha canviat. Recordo que una vegada l’alcalde de Bilbao, que en pau descansi, el senyor Azkuna, em va dir de fer una passejada. Jo havia anat a la ciutat a rebre una condecoració. I l’alcalde va deixar l’escolta enrere. Després de vint minuts d’anar sols, em va dir: “¿T’ha quedat clar que aquesta és la teva ciutat i que aquí no passa res?”

No és un desarmament trampa, per tant.

Crec en els processos, encara que siguin lents. Jo no estic d’acord que, amb un partit escollit democràticament, encara que tingui un passat pel qual ha d’explicar moltes coses, es pugui parlar de trampa. La trampa era quan uns polítics jugaven amb l’acostament de presos per crear més tensió i algun d’ells hi guanyava milers de milions de pessetes amb les seves empreses de seguretat a costa del dolor de tothom. I així són els que s’han presentat a les eleccions i només han obtingut 80.000 vots a Madrid... aquests són els friquis. A aquests, els tinc por.

Com va enfrontar-se a un personatge tan gran com Vicenç Ferrer?

Em preguntava: ¿com es fa un ésser tan especial, que és una flama viva? Vaig tenir la seva roba i els seus escrits i desgranant la seva figura vaig veure que era un home que en un moment determinat comença a no discutir. Volia projectes curts i realitzables. Era un home d’acció en una cultura mil·lenària que no pots evangelitzar, ni ho vols fer.

¿Ha patit alguna crisi de fe, com Ferrer?

De fe no, però sí que vaig patir una crisi ideològica: em sobrava el combat estèril amb l’altre. Ferrer em va fer descobrir una cosa ben senzilla: pensar en els altres. Sóc ambaixador de l’Unicef i vinc de Síria, de veure 100.000 persones en un camp de refugiats en una guerra sense esperança. Però jo no pregunto a cap nen si el seu pare era dels uns o dels altres. Aquesta guerra serà molt més cruenta perquè se’ns ha inoculat el dubte: “I si els que s’alcen no són tan bons?” La guerra no ha d’existir, punt. Els nens no han de viure això.