Ictus: una font de discapacitat encara molt desconeguda

BarcelonaLa paradoxa és clara. L’ictus és la primera causa de discapacitat i la tercera malaltia més letal -per darrere del càncer i dels problemes cardiovasculars-, però el desconeixement que hi ha sobre què és o què cal fer davant la seva aparició no es corresponen amb el seu impacte. Cada dia, de mitjana, se’n produeixen uns 35 casos a Catalunya. Alguns passen desapercebuts perquè són lleus, i els més greus provoquen la mort del pacient, però al voltant del 45% dels casos deixen seqüeles. El Codi Ictus que va posar en marxa ara fa una dècada el departament de Salut per fer front a aquesta epidèmia creixent, i que ha millorat molt els resultats sanitaris, s’activa en menys de la meitat dels casos, exposa Miquel Gallofré, responsable del pla director de la malaltia vascular i cerebral de Salut. Això és majoritàriament perquè no s’informa el sistema.

Els investigadors cada cop saben més coses sobre l’ictus, però continua sent insuficient i calen més estudis per reduir la seva incidència. Saben que les arítmies, la hipertensió, el colesterol elevat i l’obesitat són factors de risc, i per això cal una vida activa i saludable, però també es calcula que prop d’un 35% dels ictus estan motivats per factors genètics desconeguts. Hi ha treballs actuals centrats a confirmar si hi ha substàncies a la sang capaces de detectar el risc de recurrència, si la interrupció del flux sanguini durant poc temps pot ajudar a generar una mica de tolerància davant d’un episodi greu i, fins i tot, s’estan estudiant molècules capaces de regenerar àrees cerebrals malmeses. Sigui com sigui, hi ha molt de camí per recórrer. Ho certifica el fet que malgrat que amb l’edat augmenta el risc de patir un ictus, també se sap que al voltant d’un 10% dels casos es produeixen en persones que no arriben a 55 anys, i que el nombre total d’ictus en persones joves també està augmentant.

Estudi pioner

L’ictus, juntament amb les lesions medul·lars i cerebrals traumàtiques, seran els protagonistes de la tradicional Marató de TV3 que se celebra aquest diumenge. Els fons recollits seran un impuls important a la recerca sobre aquestes patologies. Precisament, Salut pretén iniciar el 2017 un estudi específic sobre el funcionament del Codi Ictus i el percentatge d’èxit que té el tractament farmacològic -trombòlisi intravenosa-, enfront de la extirpació del trombe a través d’un catèter introduït per la femoral -trombectomia-. Les dues opcions s’apliquen en el cas dels ictus isquèmics, que són el 85% del total, perquè el 15% restant d’ictus es produeixen per un trencament de l’artèria i el posterior vessament cerebral i, lògicament, són aquells en els quals la medicina actual té més difícil actuar. El nou estudi pretén fixar quins pacients poden ser sotmesos a la trombectomia perquè, tot i que l’estudi Revascat ja va demostrar que prop del 60% dels pacients amb ictus isquèmic tractats amb aquest mètode milloraven -davant del 20% que ho fan gràcies als fàrmacs-, el risc passa per identificar bé els pacients.

Tal com explica el director clínic de neurociències de l’Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona, Antoni Dávalos, la clau és que el catèter només pot penetrar en les artèries més gruixudes del cervell, i per això cal fer un bon cribatge dels malalts. Actualment, són 600 els pacients que reben aquest tractament cada l’any, però Dávalos creu que amb un bon triatge podrien arribar a ser entre 1.500 i 2.500. Els bons resultats s’obtenen només si aquesta intervenció es fa durant les primeres set hores -més tard no serveix de res-, i com que la tècnica requereix un equip molt expert, a hores d’ara només es pot fer en hospitals terciaris de l’àrea metropolitana de Barcelona. L’estudi que s’iniciarà el 2017, i que es prolongarà durant tres anys, servirà també per determinar si és útil ampliar aquests equips a d’altres hospitals del país. El més important, insisteix Dávalos, no és multiplicar aquestes unitats, sinó afinar el triatge, i és per això que les ambulàncies incorporaran una eina de telemedicina per poder connectar directament amb un neuròleg i decidir in situ, sense necessitat de passar per un hospital comarcal, si el pacient pot ser derivat als centres experts -Germans Trias i Pujol, Clínic, Vall d’Hebron i Bellvitge.

Hi ha un altre gran front vinculat amb l’ictus: la rehabilitació. La coordinadora d’aquest servei al Parc de Salut Mar, Esther Duarte, defensa que cal aprofundir més en quins són els candidats apropiats per a cada tractament, perquè les seqüeles són diverses i la recuperació és un “procés limitat en el temps”. També veu crucial que el sistema sigui capaç de “preparar les famílies per al que els vindrà a sobre” un cop el malalt abandoni l’hospital.

Prevenció a banda, hi ha un element essencial per millorar encara més l’atenció de l’ictus. Davant del dubte, els experts insisteixen que cal trucar sempre al telèfon 112, el millor sistema de cribatge per vehicular la resposta adequada.