Iaia, que em sents?

BarcelonaFa uns anys, la Gádor López no s'hauria imaginat que algun dia dominaria un programa de videoconferències per internet. La informàtica no li interessava i, més enllà de l'ús que en feia a la feina, mai no s'havia plantejat utilitzar xats, xarxes socials i càmeres web. Formava part de les moltes persones de més de 45 anys que fins fa poc no utilitzaven la xarxa per res que no fos imprescindible.

L'ús d'internet en aquesta franja d'edat ha crescut molt l'última dècada. Els que tenen entre 45 i 55 anys han passat de ser un 8% dels que es connectaven diàriament el 1997 a representar gairebé el 15% el maig del 2010, segons dades del darrer EGM. La població d'entre 55 i 64 anys que es connecta ha passat del 2% al 8%, i la de més de 65 anys, del 0% a més del 5%, aquests 13 anys.

Des de principis de l'estiu, la filla de la Gádor, l'Elisenda Carreras, de 26 anys, treballa a Buenos Aires amb una beca per impulsar la internacionalització d'empreses catalanes. Ara la Gádor té un petit ordinador portàtil que s'endú a tot arreu, perquè en qualsevol moment pot veure a la pantalla, a través d'un programa, una icona verda que li indica que la seva filla està connectada. Pot trucar-li a l'instant i veure-li la cara, des de qualsevol lloc amb connexió. "Per la diferència horària és difícil coincidir, i al principi tenia moltes ganes de parlar amb ella, així que me l'enduia a la feina per trobar-la quan es llevés al matí", diu.

En el seu cas, com en els d'altres familiars de joves que marxen a l'estranger, la raó d'haver-se posat al dia ha estat tenir programes com l'Skype, que permeten fer trucades gratuïtes per videoconferència i xats entre usuaris, a més de trucades a números corrents a un cost baix. El van fundar dos emprenedors escandinaus el 2003 i, en només set anys, ha superat els 500 milions d'usuaris arreu del món i ha generat ingressos milionaris.

Assistir a un casament per Skype

Programes com aquest han dut a situacions com que Obama atengués recentment la pregunta d'una ciutadana des de Washington per videoconferència, mentre ella era en una festa en una casa d'Illinois. O que una parella atrapada a Dubai per culpa del núvol de cendra del volcà islandès, l'abril passat, decidís, davant la impossibilitat d'arribar al seu casament a Londres, casar-se al vestíbul de l'hotel. Els seus amics i familiars van veure la cerimònia en directe des del Regne Unit i van celebrar-la plegats -virtualment-. O que en hospitals com el de la Vall d'Hebron, que ha introduït Skype a les seccions de maternitat i pediatria, els nous pares puguin presentar els nadons als familiars per la pantalla.

La Montse Torrents té 94 anys i el seu nebot, en Joan Frias, treballa a Berlín. Cada vegada que va a dinar a casa de la seva altra neboda, la família avisa en Joan perquè es connecti a l'Skype. A la Montse l'hi preparen tot perquè simplement s'assegui davant de l'ordinador i hi pugui parlar. Lluny de quedar desconcertada per una tecnologia que no entén, el saluda amb naturalitat i li explica novetats o històries de joventut, com si fos un més en la reunió familiar. Tot plegat, una escena impensable fa poc temps.

Per a altres persones, la barrera tecnològica és insuperable. La Katarina Sallerfors és sueca, té 24 anys i en fa sis que va marxar de casa per estudiar a Londres. S'acaba de traslladar a Madrid per treballar en una consultora de comunicació. Per parlar amb la seva família utilitza l'Skype, però els seus pares no s'hi han acabat d'acostumar. Aquest programa sovint presenta problemes amb la imatge, si no es tenen connexions d'internet molt ràpides. Per a ells és tan frustrant i incòmode que prefereixen el mètode tradicional: s'estimen més no veure-la que lluitar amb el programa. Així, sovint li truquen al mòbil, malgrat sigui més car.

Una imatge val més que una veu

La diferència la marca el vídeo: la imatge apropa els mons dels que parlen. Aquest estiu, la Gádor i el seu marit, el Lluís, han pintat la casa i l'Elisenda ho ha viscut com si hi hagués estat. "A més, que et puguin veure els tranquil·litza molt, sobretot a la meva mare, que pateix més", diu. Els pares hi estan d'acord. "Però a vegades passa el contrari, perquè la veus preocupada. Per telèfon era més fàcil dissimular", afirma la Gádor. Fa set anys, l'Elisenda va marxar d'Erasmus a Gal·les i la família només hi parlava per telèfon, una experiència que tots coincideixen que era més freda i llunyana.

És impossible desconnectar?

Per als joves que són a l'estranger, però, que els pares puguin veure'ls connectats i s'acostumin a trucar-los a cop de clic pot portar problemes: trucades en moments poc oportuns, quan no ve de gust xerrar, interrupcions i, en definitiva, control, el contrari de la desconnexió que sempre ha comportat viure fora de casa. L'Elisenda va tenir aquesta sensació alguna vegada al principi de la seva estada, tot i que aviat es va resoldre: "Els ha de quedar clar que no sóc aquí per tancar-me a casa per parlar amb ells".

Després dels primers mesos, els límits s'han establert de manera natural. "Entenen que sóc a l'altra punta del món vivint experiències". Primer, la Gádor es llevava cada dia a les dues de la matinada, però ella mateixa diu: "Això ho aguantes un mes, no un any". Passats els problemes logístics del començament, ara l'Elisenda té la vida muntada a Buenos Aires i parla amb els seus pares quan coincideixen, el cap de setmana. Tot i això, moltes nits la Gádor deixa l'ordinador engegat: "Encara que sigui una tonteria, perquè poca cosa puc fer des d'aquí, però sap que si necessita qualsevol cosa hi som i li contestarem al moment".