El Sant Pau celebra els 40 anys del primer trasplantament de moll d’os

BarcelonaFranco havia mort feia només mig any, però la il·lusió de tenir a l’abast tot un món per construir impregnava la societat. També els professionals de l’Hospital Sant Pau de Barcelona, que sense gaire literatura mèdica prèvia que els recolzés van llençar-se a fer el primer trasplantament de moll d’os a l’Estat. Ho rememora el doctor Josep Cubells, un dels artífexs d’aquella operació pionera que va canviar una de les disciplines de la medicina per sempre més i que, gairebé una dècada després de jubilar-se i amb part dels protagonistes ja morts, recorda les ganes que van posar-hi perquè tot sortís bé. “No teníem gaire res, tot va ser molt artesanal”, des de la fabricació d’uns catèters especials fins als esforços per aconseguir esterilitzar una sala perquè la pacient pogués rebre sense risc la transfusió que li acabaven de fer, diu.

Trobar un donant i evitar el rebuig són les parts clau de l’operació

Dificultat

“Vam tenir la immensa sort que tenia una germana bessona compatible”, afegeix Cubells, parlant de la nena de 13 anys que es va convertir en el primer trasplantament amb èxit de l’Estat. Tot i que la leucèmia mieloide va tornar un any després, i la petita llavors no la va superar, el que llavors era el cap de Pediatria del centre parla dels avenços radicals que hi ha hagut, com el registre de donats de medul·la òssia inspirat per la Fundació Josep Carreras o les quimioteràpies cada cop més afinades que, l’any 1976, encara no existien a nivell hematològic i pediàtric. Cubell s’emociona recordant com amb la venda d’un quadre que els hi va cedir Joan Miró van aconseguir construir dues càmeres estèrils. “Vam posar les bases”, diu satisfet.

Testimoni privilegiat

Ho sap prou bé l’actual cap de la Unitat d’Hematologia Pediàtrica de l’hospital, Isabel Badell, que aquell 22 de maig de fa 40 anys hi va participar al dispositiu com a metge resident. Des de llavors l’hospital ha fet gairebé 3.000 operacions similars i s’ha consolidat com un dels referents mundial en trasplantament hematopoètic. Prop del 25% els ha fet en menors, i les tècniques i els resultats no han deixat de millorar, mentre que les línies d’investigació continuen actives per aconseguir que en un futur cada cop siguin necessaris menys trasplantaments i, a més, no generin rebuig en el pacient que els rep. “Abans només se salvava un de cada deu nens amb leucèmia, i ara són més del 80%. És un privilegi que m’ha tocat viure i estic contenta”, rebla Badell, en una jornada celebrada al centre per commemorar l’efemèride, en la qual alguns dels pacients que han passat per les seves mans li agraeixen el tracte rebut.

Hores d’ara es fan cada any prop de 500 trasplantaments de moll d’os a Catalunya –130 al Sant Pau–, uns 2.500 a tot l’Estat i 50.000 a Europa. No es tracta de canviar la medul·la de ningú, com podria pensar-se d’entrada, sinó de fer una transfusió de sang perifèrica, de cèl·lules mares provinents del moll de l’os o del cordó umbilical d’un nounat. Aquí s’inclouen els tractaments que es fan amb sang del propi pacient, una tècnica a l’alça perquè evita el risc de rebuig. Ho explica el cap del Servei d’Hematologia del Sant Pau, Jordi Sierra, que afegeix que els trasplantaments estan indicats per tractar dèficits de les cèl·lules del moll de l’os –aplàsies o mielodisplàsies–, malalties congènites del metabolisme i, també, càncers provocats per tumors líquids com són la leucèmia, el mieloma o alguns limfomes. En aquests casos, el trasplantament permet dosis més altes de quimioteràpia i oblidar-se del seu efecte tòxic.

El futur convida a l’optimisme, diu Sierra. Malalties congènites o del metabolisme seguiran requerint d’un trasplantament, però en el camp dels tumors cada cop guanya més pes la immunoteràpia amb limfòcits T dirigits específicament contra les cèl·lules tumorals –les anomenades cèl·lules CART–. “Esperem tenir la tecnologia a punt l’any vinent per aplicar-la en malalts”, explica. Però no és l’única estratègia en aquest camp. L’ampliació dels possibles donants no emparentats, la sang del cordó umbilical o la poder fer trasplantaments amb donants que ja només són compatibles a un 50% ha ampliat el ventall d’oportunitats, i això ha tingut efectes en la supervivència dels malalts. Clar que això segueix depenent de l’edat del malalt –paradoxalment, són els més petits els que tenen més capacitat de tirar endavant–, del tipus de malaltia o de la fase en què es trobi, però actualment prop del 70% d’aquells que són intervenguts en condicions “òptimes” sobreviuen, enfront d’un 30% quan es tracta d’una neoplàsia avançada, el donant no és del tot compatible i el malalt és gran. En definitiva, el trasplantament de moll d’os segueix sent l’última opció, quan no hi ha alternatives, però aquells que l’han rebut saben que, sense ell i sense els donants que el van fer possible, no podrien recordar avui la fita històrica de fa 40 anys.