Països propers, horaris llunyans

França

Dinars i sopars d’hora i escoles que comencen més aviat

Quan el president de França, Emmanuel Macron, es dirigeix als francesos en un missatge televisat des del Palau de l’Elisi a les vuit del vespre no és per atzar. Aquesta és l’hora en què la gran majoria de ciutadans del país gal s’entaulen per sopar. De fet, totes les cadenes públiques i privades emeten els seus telenotícies a aquesta hora. L’horari de màxima audiència és cap a les nou del vespre, tot i que en els últims anys s’ha anat retardant lleugerament. Si el 2014 els programes de prime time començaven a les 20.51 h, el 2019 ho feien a les 21.10 h, és a dir, gairebé vint minuts més tard. En aquest sentit, el Consell Superior de l’Audiovisual, l’autoritat pública encarregada de regular aquest sector, va estirar les orelles a certes cadenes l’any passat, com TF1 o Canal+, després de rebre nombroses denúncies dels teleespectadors. En concret, els ciutadans es queixaven de la diferència entre l’hora a la qual s’anunciava que s’emetria un programa i l’hora real a la qual s’emetia.

Pel que fa a l’hora de dinar, els francesos dinen pels volts de la una del migdia. Als centres escolars l’horari del menjador sovint va de dos quarts de dotze -els més petits- fins a dos quarts de dues. De fet, la tarda a França comença a les 14 h i s’acaba passades les 18 h, hora a partir de la qual ja es considera que és el vespre. És a dir, els francesos no diuen mai que són les set de la tarda sinó del vespre.

Tot i que no hi ha un únic horari escolar per a tots els centres del país, les classes sovint comencen entre les vuit i dos quarts de nou del matí i s’acaben a dos quarts de cinc alguns dies i d’altres a les tres de la tarda. El fet de ser matiners podria justificar que els alumnes passin relativament aviat a taula. Per contra, l’hora d’entrada a la feina -amb excepcions, esclar- no és fins a dos quarts de deu, alguns fins i tot a les deu del matí, cosa que implica que la jornada es pot allargar fins a les 19 h. El mateix passa amb molts comerços o bé entitats bancàries. De fet, els forns de pa són dels pocs que són matiners a França, més enllà dels treballadors de sectors com la construcció o la pagesia. Els supermercats són els que allarguen més els horaris, fins a les nou del vespre. A les grans ciutats, alguns fins a les 22h. Un fet prou singular per ser remarcat i que sovint s’utilitza com a últim recurs.

Portugal

La prova fefaent que una hora menys al fus horari permet racionalitzar els àpats

A la mateixa hora que comença el Telenotícies vespre a TV3 ho fa l’informatiu de la televisió pública portuguesa. En aquest cas no cal pensar en canviar el fus horari. A Catalunya són les 21 h i a l’altra banda de la Península les 20 h. És una hora sagrada: toca sopar, i passades les 22 h difícilment es trobarà una cuina oberta en un restaurant. Portugal és la prova fefaent que amb una hora menys al fus horari és possible racionalitzar horaris a la península Ibèrica. Però el dia no comença gaire abans per compensar-ho. De fet, les botigues de roba obren igual que a l’Estat: a les 10 h. Els nens acostumen a entrar a l’escola a les 8.30 h, però poden acabar més tard que a Espanya, cap a les 17.30 h. Això és fruit d’un sistema educatiu totalment públic amb torns escolars -poden ser de matins o de tardes- per compensar la falta de professorat i de centres, ja que no existeix l’escola concertada. Si el teu fill té torn de tardes, tindrà molts forats lliures als matins, però s’ofereixen activitats extraescolars a baix cost perquè pugui ser al centre.

Els portuguesos són gent d’entaular-se i de menjar copiós. Però no entre setmana. El dinar és al voltant de les 13 h i passades les 14 h en llocs com Lisboa -abans de la pandèmia- ja saben que si obren és només per als turistes espanyols. Al migdia no hi ha una gran parada: com a màxim seixanta minuts. I un negoci de barri tancarà a les 13 h però a les 14 h, com a molt tard a les 14.30 h, ja estarà obert. Ara bé, a les 18.30 h, com a molt a les 19 h, també tancarà per anar fent via per sopar. Entre les 18 h i les 20h és l’hora punta de tornada a casa, però la vida s’estira als suburbis al voltant de Lisboa, on els centres comercials obren -botigues incloses- fins a la mitjanit. Els caps de setmana els horaris familiars es relaxen, però el dinar mai serà més tard de les 14 h -a les 15 h ni pensar-ho.

Després de sopar a l’estiu és habitual sortir a fer un cafè fora, passades les nou del vespre. El cafè sol és un ritual sagrat a Portugal, per molt que es pensi sempre en Itàlia, i les cafeteres mai tanquen si el bar està obert. Encara que sigui un lloc de copes. De portes endins, a casa, el prime time comença cada cop més tard. Si abans era a les 21 h, ara ja és a les 21.30h. És el moment de la marató de culebrons: primer els fets a Portugal i després els del Brasil. Els vespres són llargs després de sopar. Tampoc caldrà matinar, com sí que passa en països centreeuropeus, que comencen el dia molt aviat. Però sí que hi haurà la garantia de llevar-se amb el sol pel fet d’estar alineats amb el fus horari que pertoca.

Itàlia

Dormilegues amb horaris europeus

Dormilegues amb horaris europeusTot i estar situats al sud d’Europa, de gaudir de tantes hores de sol com la península Ibèrica i de presumir d’un estil de vida mediterrani, els horaris de la vida quotidiana dels italians són lleugerament diferents dels dels espanyols, almenys al nord. El país transalpí és, en realitat, molt desigual en si mateix. Sovint es fa esment de la bretxa que divideix el nord del sud, i en qüestió d’horaris el vell estereotip no falla. Mentre que al centre i al sud de país, inclosa la capital, Roma, es dina, se sopa i es va a dormir més tard, a la Llombardia, el Vèneto o el Piemont gaudeixen d’horaris més propis de països centreeuropeus. Per no parlar del Tirol del Sud, una regió que gaudeix d’un estatut especial i els habitants de la qual es consideren més propers als usos i costums de la veïna Àustria.

Segons un estudi recent fet per una coneguda empresa de repartiment de menjar a domicili, a Itàlia es comença a demanar el dinar a les 12 del migdia i el sopar al voltant de les 18 de la tarda. D’aquesta manera, els italians acostumen a començar a dinar de mitjana entre les 12.30 h i les 13.30 h, amb una hora de diferència, aproximadament, entre el nord i el sud. Els descansos o pausa pranzo -com en diuen ells- a la majoria de les empreses privades no duren més de seixanta minuts.

A l’hora del sopar l’esquema és semblant. Al nord se sol començar entre les 18.30 h i les 19.30 h, mentre que al centre i el sud és difícil fer-ho abans de les 20 h. Però és possible que una família a l’extrem més meridional no s’assegui a taula fins a les 21 h. Aquests horaris habitualment es donen durant els mesos més calorosos.

Però una cosa en la qual sí que coincideixen tots els italians, tant del nord com del sud, és que a tots els encanta dormir. Així ho assegura un estudi publicat a la revista Science Advances, que situa Itàlia entre els deu països més dormilegues del món amb una mitjana de 7 hores i 53 minuts per nit. Segons aquesta investigació, els italians tendeixen a anar-se’n al llit a les 23.42 h i a llevar-se a les 7.35 h de mitjana. Un altre estudi, elaborat per l’empresa d’estudis de mercat YouGov Itàlia, recull que el 56% es lleven abans de les 7 del matí i que dos de cada tres se’n van a dormir abans de la mitjanit, mentre que només una minoria ho fan després de la 1 de la matinada. L’hàbit de ficar-se al llit abans de mitjanit està directament relacionat amb els horaris de feina: a Itàlia la gent se’n va a dormir més d’hora perquè comencen a treballar més d’hora.

En els últims anys els sociòlegs apunten un altre indicador com a clau en l’organització horària de les activitats de la vida quotidiana i, en concret, del vespre: es tracta de l’hora de màxima audiència de la televisió. A Itàlia el prime time se situa entre les 21 h i les 21.30 h, poc després dels principals informatius del dia, que a les tres cadenes principals -RAI, Canale 5 i La 7- comencen a les 20 h i normalment marquen l’hora de començar a sopar.