“Conec la història recent d’Europa i confio que la UE sabrà no repetir-la”

És un patró que cada vegada es repeteix més entre els refugiats i els immigrants en general. La història de l’Amin Hadian és prou dura perquè es vulgui dedicar a ajudar els que poden estar vivint el mateix. Va ser voluntari a Grècia i ara és voluntari a Barcelona. Més a llarg termini, té l’objectiu de tornar a l’Iran i dedicar-se a la política.

A Barcelona, una manifestació sota el lema “Volem acollir” va congregar el 2017 centenars de milers de persones que demanaven més implicació de les institucions públiques en l’acollida dels refugiats i els immigrants. Ara, però, amb tot el ressò de les eleccions europees, sembla que els refugiats ja no són notícia.

He preguntat a molts partits polítics com han tractat en el seu programa electoral el tema dels refugiats i la realitat és que gairebé ningú vol parlar-ne. No ho entenc, perquè som milers de persones. No tenir un pla no em sembla un gran pla. Europa no està coordinada en aquest aspecte i ha permès que cada un dels països membres actuï pel seu compte. No som notícia, però no hem desaparegut.

A Espanya l’any 2018 hi va haver poc més de 55.000 demandants d’asil, una quarta part dels quals són menors. ¿Se’ls atén de manera especial?

No. Són casos molt sensibles i que necessiten una atenció especial. En el meu cas, he tingut la sort que els voluntaris m’han ajudat molt. Però alguns menors no acaben bé perquè se’ls ha abandonat. Amb quinze anys no saps res. La crisi dels refugiats encara existeix i Europa ha de pensar en nosaltres.

La política d’asil és una competència que exerceix exclusivament l’estat espanyol, que només accepta un terç de les sol·licituds. És una xifra que està bastant per sota de la mitjana europea. Què penses que pot fer Barcelona per facilitar el dia a dia dels demandants d’asil?

El primer que necessita un refugiat és un allotjament, un metge i menjar. Després es pot pensar en la sol·licitud d’asil. Els meus primers dies a Barcelona van ser durs. Conec molta gent que dormia al carrer i no sabia quins passos seguir per demanar l’asil. El ministeri s’ocupa de les sol·licituds, però Barcelona pot fer altres coses: tenir un lloc on rebre els refugiats, on donar informació tant als refugiats com a la gent local, i sobretot no deixar-nos sols.

Un informe recent del National Integration Evaluation Mechanism detecta com una de les grans deficiències en el sistema estatal d’acollida la demora que es produeix en el procés. Quant de temps portes tu?

Més d’un any. Es comença amb una targeta blanca, que la tens durant un mes mentre esperes que s’admeti la sol·licitud, i després et donen una targeta vermella, que caduca al cap de sis mesos. Però amb aquesta primera targeta vermella no es pot treballar, per exemple. A partir de la segona targeta vermella et deixen treballar, però no pots sortir del país. Jo ja treballo, he trobat un pis i ja vaig per la tercera targeta vermella. Ara cal esperar què decideix Madrid sobre el meu expedient.

Mentre esperes la resolució de la teva sol·licitud, vols conscienciar la gent. Què creus que es pot fer específicament?

Explicar, explicar i explicar. Per exemple, tot i que la primera targeta vermella no t’autoritzi a treballar, sí que et dona dret a obrir un compte bancari, i jo vaig haver d’anar a setze bancs fins que vaig aconseguir fer-ho. Falta molta informació. La targeta té un NIE i et dona uns drets. Aquests drets podrien estar llistats i adjuntats al document. Hi ha refugiats que no coneixen els seus drets i hi ha gent que no vol saber res de tu perquè es pensa que ets il·legal.

Amb els resultats de les eleccions europees a la mà, sembla que s’ha frenat l’auge dels moviments d’extrema dreta, caracteritzats per la xenofòbia i l’actitud bel·ligerant amb els immigrants. Però encara hi són. Com ho vius?

Si viatgessin, sabrien què és ser immigrant. No és fàcil. Hi ha hagut campanya i eleccions i han fet el seu discurs. Ens ataquen perquè no tenen més propostes que això. La realitat és que els immigrants treballen, són creatius i són una part fonamental de tota societat. Al llarg de la història, Pèrsia, Europa o Amèrica s’han construït gràcies a les migracions. Negar-ho és perillós. Conec la història europea recent i confio que la Unió Europea sabrà no repetir-la.

Amb el periple vital que portes fins ara, on et veus d’aquí deu anys?

No sabria ni dir-te on pararé demà! És difícil dir-ho amb la inestabilitat política que hi ha a Catalunya. Aquesta situació, tant la de Catalunya com en general la d’Espanya, no beneficia els refugiats. És molt complicat viure en una societat en conflicte. Si em quedo aquí, m’agradaria poder anar a la universitat, potser escriure un llibre i seguir ajudant altres refugiats. Però el meu desig és tornar a l’Iran. Al meu país em necessiten més que aquí. Vull tornar, fer activisme i canviar les coses.

Amb una revolució?

Amb un canvi radical.