Per què hi ha més menors trans?

BarcelonaEn una dècada el nombre de menors d'edat que han iniciat el trànsit de sexe s'ha multiplicat exponencialment a Catalunya. En aquest període, l'OMS ha eliminat la transsexualitat del catàleg de malalties mentals, el col·lectiu ha guanyat visibilitat i drets i han augmentat d'un a set els centres públics de referència de la xarxa Trànsit. De les 5.500 persones ateses, 1.920 són adolescents, nens i nenes, que han passat dels 12 del 2014 als 580 del 2021.

L'increment imparable de demanda ha encès la polèmica i ha fet saltar més d'una alarma entre professionals i famílies. ¿L'increment respon a una moda juvenil o és només el reflex del que fins ara quedava soterrat? Les respostes a aquestes preguntes són diverses i antagòniques. Des de Feministes de Catalunya, l'antropòloga Sílvia Carrasco ha denunciat "l'alarmant" nombre de menors trans. Al darrere, hi veu "els interessos de la indústria medicofarmacèutica que fa de canalla sana dependents de per vida d'hormones" i la imposició a l'escola i als mitjans de comunicació "d'una fal·làcia basada en el fet que hi ha nens amb vulva i nenes amb penis". 

Als antípodes ideològics se situa la veterana ginecòloga Rosa Almirall, per a qui atribuir el fenomen a influències externes no té ni cap ni peus, i apunta al fet que s'han fet visibles "noves maneres d'expressar la identitat sexual" més enllà del binarisme home/dona. El 2012, Almirall va ser pionera en l'atenció de les persones trans a Trànsit, un servei "alegal" del CAP Manso de Barcelona, que s'omplia pel boca-orella dels que evitaven anar a la unitat de psiquiatria de l'Hospital Clínic, recorda Lina Mulero, portaveu de la Plataforma Trans*Forma la Salut, que forma part del consell assessor del departament. Desbordat d'usuaris el servei d'Almirall, Salut el va adoptar com a model oficial per convertir-lo en la porta d'accés per transitar. 

Més centres de referència públics

Era el 2017, l'any a partir del qual les demandes d'adults i menors van començar a créixer: "La facilitat d'accedir a nous serveis és bàsica per explicar que hi ha més demanda", assegura Ramon Escuriet, coordinador del Pla de salut afectiva, sexual i reproductiva del departament de Salut, que anuncia que el mes vinent s'obrirà un nou centre d'assistència per sumar-lo als set existents a la xarxa d'atenció primària i els tres hospitalaris.

La inquietud social al voltant dels menors trans també ha portat Salut a fer una revisió del seu model que tot just ha començat i que es farà amb el consens de "famílies, persones trans, professionals, societats científiques i el departament". L'objectiu –indica Escuriet– és elaborar un protocol per "millorar l'atenció" actual i "assegurar que les decisions es prenen de forma madura i reflexionada", explicant de manera fàcil els pros i els contres de cada tractament per evitar que el menor es creï falses expectatives. Seguint les directrius de l'OMS, l'atenció fuig d'una intervenció des de la patologia, s'ha enterrat el concepte disfòria de gènere o del cos equivocat que es feia servir fa pocs anys. "El binarisme tan rígid que coneixem està en tensió i la bona notícia és que ara plantejar-se una identitat diferent és possible", diu Marcela Mezzatesta, psiquiatra de la Unitat d'Identitat de Gènere de l'Hospital Sant Joan de Déu, que en set anys ha atès 300 menors (d'11 a 80).

En aquesta revisió de què parla Escuriet es posaran sobre la taula els dubtes que hi ha pels efectes d'hormonar adolescents i per l'ús de fàrmacs fora de fitxa tècnica, és a dir, els que les autoritats sanitàries han autoritzat fora dels termes per als quals es van aprovar, com l'edat o la dosi. En aquest punt, la comissió de deontologia del Consell dels Col·legis Oficials de Metges de Catalunya va publicar recentment un document en què reclama als professionals actuar sota el "principi de la prudència" a l'hora de fer prescripcions de fàrmacs amb "poques evidències científiques", atenent als qüestionaments plantejats pels serveis de Suècia o el Regne Unit, que han frenat aquests tractaments. Montserrat Esquerda, presidenta de l'ens i directora de l'Institut Borja de Bioètica-URL, revela les "preocupacions" dels mateixos professionals que treballen amb persones trans i insisteix en la necessitat de fer un abordatge "pluridisciplinar", així com la necessitat de disposar de "més recerca, no només bioètica sinó també social", uns aspectes en què Escuriet hi està d'acord.

La "prudència" ja hi és, responen els professionals que són a les consultes. "No es tracta ni de frenar ni d'empènyer el menor" a fer o no fer cap pas, il·lustra Mezzatesta, una més de l'equip format per una endocrinòloga, un treballador social, una ginecòloga i una psicòloga. Tots treballen plegats, però no hi ha un circuit únic ni sempre intervenen en tots els casos, sinó que ho fan segons les necessitats i particularitats dels menors. Tampoc no hi ha una regla general i el ritme del procés de trànsit, doncs, dependrà de molts factors: de la maduresa de l'usuari, del temps que fa que té la inquietud o de què demanda, per exemple. La filosofia final és que aquestes persones "treguin el màxim partit a la seva vida" i "puguin expressar-se en un espai segur", apunta el treballador social Agustí Bonifacio.

La infermera pediàtrica Meritxell Pi coincideix amb menors tant al CAP de Sant Boi on visita com en el Programa Salut i Escola, i ha notat un augment dels que la van a veure "amb inquietuds" sobre la seva identitat sexual i de gènere. Membre de CAMFiC, la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària, Pi explica que sovint abans que ella intervingui ells ja li plantegen la transsexualitat perquè han consultat a internet buscant respostes a allò que els està passant.

"Es tracta de deixar-los espai, no que vagin directes a les hormones", defensa Pi en resposta a les crítiques de Carrasco i també de famílies com les que s'apleguen a l'agrupació Amanda, que alerten de "la rapidesa" amb què es recorre a la medicació. L'antropòloga feminista retreu a les administracions que dictin protocols educatius i sanitaris que segueixen "el model afirmatiu basat només en l'autodiagnòstic i autoafirmació del menor" i planteja que "com l'anorèxia, una persona que rebutja el seu cos té un problema de salut mental". 

Més enllà de la medicació

Tractar les persones com a malaltes mentals o amb algun trastorn està fora del debat científic. A Sant Joan de Déu insisteixen que el procés del canvi per calmar el malestar del menor per arribar al seu sexe sentit va més enllà d'un tractament medicalitzat i subratllen que el paper de la psiquiatria o psicologia "no és el de validar o fiscalitzar el discurs de la criatura sinó per tractar el seu patiment".

Nascuda el 1971 en la dictadura uruguaiana, a Lina Mulero li van faltar referents i eines per fer el trànsit. No va ser fins passats els 40 que va fer el pas, quan va picar la porta del Trànsit d'Almirall i va deixar de sentir-se orfe d'un sistema de mirada binària. "Les lesbianes com jo quedàvem excloses, patíem maltractament institucional", diu i, assegura que durant anys va haver de sentir que si volia fer el trànsit però li agradaven les dones era per "fetitxisme". Hi ha un boom de la transsexualitat? "Pot estar de moda el patiment? El trànsit no és fàcil, les hormones per a tota la vida, el rebuig, l'odi... i si ho fem és per trobar un equilibri amb una mateixa", respon.

No sabia res ni de modes ni de referents, però des de ben petit a Ian Romero li agradava tot allò que encaixa amb els rols masculins. No va ser fins als cinc o sis anys, però, que va verbalitzar-ho: "Mama, jo soc una nena rara? Tinc vulva i soc una nena, però dins del meu cor em sento un nen", recorda la seva mare, Susana Costoya, que li va deixar anar un dia l'Ian sortint d'una obra infantil en què l'havien fet disfressar-se de pastora a desgrat seu. Ara té 11 anys, i després que un jutge avalés el canvi de nom, acaba d'obtenir el canvi de sexe. "Soc feliç perquè puc ser qui sempre he estat i ara podré federar-me en un equip masculí", comenta el nen, que ha començat amb les injeccions de bloquejadors de la pubertat, que serveixen per aturar el desenvolupament dels pits, en el seu cas. Les hormones vindran o no, perquè tant ell com els seus pares no es plantegen si en dos o tres anys optaran per continuar amb la testosterona. "No val la pena avançar-se tant perquè el veig superfeliç, perquè amb la Gisela tot eren baralles", diu la mare.

Petits canvis

A Sant Joan de Déu apunten que no tot passa per canvis dràstics i expliquen com arriben a consulta menors que relaten malestar amb els estereotips de gènere i que només amb un canvi en l'ús de l'article (de ell a ella o ella a ell) o el nom els "calma" perquè en part busquen també "l'acceptació social, el trànsit social". Més grans, ja d'adolescents sí que demanen operacions (descartades mentre són menors al sistema públic) o tractament hormonal, però després d'un debat amb la família i els professionals es poden conformar amb pastilles per eliminar la menstruació o un blinder (una faixa per ocultar els pits) per donar-se temps per madurar. "L'hormonació no és un paquet unit a la transició", assenyala la psicòloga de la unitat, Diana Polo. Abans d'hormonar, insisteix la psiquiatra, "es prepara el terreny també amb la família". Els menors de 16 anys no poden iniciar un tractament hormonal (que a diferència dels bloquejadors sí que canvia la forma del cos) si no compten amb el suport dels dos progenitors i a partir dels 16 (la majoria d'edat sanitària) és recomanable que el tinguin almenys d'un. Segons Salut, en deu anys s'ha autoritzat només una operació a un menor, sense donar més explicacions.

La complicitat de les famílies

Les famílies són una part important quan es tracta de menors, sobretot, perquè el trànsit no només el fa l'adolescent sinó també els progenitors, els germans, els avis, l'escola. A la unitat d'identitat de gènere de l'Hospital Sant Joan de Deu els primers que solen trucar a la porta són els pares, que demanen visita en solitari per demanar informació i saber com portar la situació de canvis a casa. És el cas dels pares de l'Ian, que van haver "de fer un dol estrany", el d'"acomiadar-se d'un fill que està amb tu".

Amanda és una entitat de més de 350 famílies amoïnades perquè "de sobte" els seus fills expressaven que eren trans, moguts perquè "ser trans és ser guai, ser valent" segons els referents que apareixen a les xarxes socials. Explica la Maria, que no vol identificar-se, que aquests adolescents tenen en comú "les dificultats per a l'encaix social, altes capacitats o trets de l'espectre autista" i que un cop entren en el sistema sanitari "tot corre molt" i l'únic que val és "la paraula dels adolescents, que no sempre hi han reflexionat". Aquestes famílies no neguen ni el malestar de les criatures ni la transsexualitat, però sí la rapidesa, fins al punt que "en la primera visita ja pots sortir amb hormones".

Més nens trans

De les dades de Salut s'extreu que entre els menors d'edat, el trànsit més habitual és el que fan les nenes cap a nens, mentre que en adults és al revés. Així, des del 2017, 1.208 nascudes nenes menors van ser ateses per les unitats Trànsit, per 637 nens. Per a Carrasco, aquesta diferència s'explica per "l'hostilitat que hi ha cap a tot el que és femení" i "el desig de fugir de la feminitat, associada a problemes com la violència masclista". En canvi, per a Almirall la fotografia respon a una qüestió de calendari "biològic" de nens i nenes, que va a ritme diferent.

A Catalunya, com ha passat al Regne Unit amb el cas de Keyra Bell, no hi ha hagut cap denúncia d'una persona trans que s'ha sentit enganyada o empesa a fer el trànsit sense estar informada, i tots els passos es fan amb "un consentiment informat" signat, assenyala Escuriet. I què passa si algú es penedeix d'haver fet el trànsit? "No es pot parlar de fracàs ni error —coincideixen els professionals de Sant Joan de Déu—. En tot procés hi ha un aprenentatge i no tornes al mateix punt". L'únic definitiu i irreversible és la vaginoplàstia (l'extracció del penis i els testicles per crear una vagina) o la mastectomia (l'extirpació del teixit mamari per donar al pit una apareça masculina), tot i que l'hormonació afecta el to de la veu o el creixement mamari. "No és ni un camí sense sortida ni un camí únic", afirma Bonifacio.