José Carlos Eiriz: "Hi ha empreses que s'estimen més la multa que donar feina a un discapacitat intel·lectual"

BarcelonaJosé Carlos Eiriz és des d'aquest estiu el nou president de Dincat, la federació d'entitats per a la defensa dels drets de les persones amb discapacitat intel·lectual, que aquests dies està de celebració perquè ha fet 50 anys. Eiriz, economista de formació, fa 32 anys que treballa en entitats del sector, en el que defineix com l'aplicació de la teoria econòmica "al servei de les persones i no del capital".

La pel·lícula Campeones de Javier Fesser va exemplificar fins a quin punt ha canviat la mirada de la societat sobre la discapacitat intel·lectual.

— La societat ha canviat en aquest temps, com ho ha fet la concepció i el tracte cap a les persones amb discapacitat. Fa 50 anys estàvem en l’àmbit de la beneficència, la caritat cristiana, en la segregació per crear un entorn segur i, des de fa uns anys, hem avançat cap al reconeixement i l’exercici dels drets, cap a una voluntat de la inclusió social en un entorn comunitari. Han passat a ser unes persones subjectes de drets. Per exemple, fa poc s'ha aconseguit el dret a vot.

Sobre el paper no hi ha dubte d'uns drets reconeguts, però quina nota posaria a la inclusió real?

— No es pot posar una nota perquè la inclusió depèn de molts factors. No es pot puntuar tot el territori, totes les persones, perquè hem de mirar quina és la situació de les persones, els suports que estan rebent, l'enfocament del treball, el punt geogràfic on viuen. Per exemple, en l'àmbit rural és més fàcil aquesta inclusió perquè són pobles petits on es coneix tothom, la gent els coneix i els cuida. Però a ciutat és més complex i es produeix una integració parcial.

En aquest inici de curs escolar han proliferat les denúncies d'una falta d'atenció a l'alumnat amb necessitats específiques, en definitiva, del fracàs de l'escola inclusiva. Què està fallant?

— Dins de l’escola hi ha hagut una transformació per posar l’alumne al centre, respectar el seu ritme, però malauradament, en escoles i serveis socials els recursos són genèrics, no específics i, en una aula amb alumnes que tenen diverses necessitats, tots aquests recursos són gairebé impossibles. Això s'explica bàsicament perquè hi ha hagut un canvi molt important en el perfil de l'alumnat: més detecció de l'espectre autista que requereix una atenció social i escolar diferent de la que necessiten els que tenen una discapacitat intel·lectual, i també la presència de cada cop més alumnes amb agressivitat perquè pateixen un trastorn mental. Tot plegat no es pot afrontar amb els recursos d'on s’atenia persones amb discapacitat.

Per adaptar-se caldran més recursos i més diners.

— Sí, esclar, les administracions s’han de posar les piles, però aquests diners s'han d'implementar amb acompanyament dels professionals que coneixen la realitat i saben com fer-ho. L'administració parla de pressupostos, però cal que la bona voluntat de les paraules vagi acompanyada de pressupost per donar una atenció adequada al col·lectiu.

Una altra assignatura pendent és ocupar aquests joves, que pateixen el triple d'atur que la mitjana de la població.

— En el món laboral és encara molt complicada la situació, i des de fa 10 anys els llocs de treball, la xifra d'ocupació del col·lectiu, és una xifra estable, i no es dona una resposta a les seves necessitats d'una vida activa i autònoma. Hi ha més integració en clubs esportius, en el món cultural, de l’art, la pintura, el teatre, on es té més normalitzada la presència de persones amb discapacitat intel·lectual que competeixen en equips ordinaris.

Però com fer que es compleixin les quotes de places reservades per al col·lectiu?

— És cert que no es compleix la llei d’inserció laboral ni les quotes. Hi ha empreses que prefereixen pagar la sanció econòmica que no cobrir la plaça amb una persona amb discapacitat. Els motius per prendre aquesta decisió són diversos, des que no saben com fer-ho, i aquí haig de dir que Dincat s'ofereix a fer tot l'acompanyament, fins al fet que poden pensar que és un personal que serà una càrrega de feina extra o han tingut una mala experiència.

Una jove amb discapacitat intel·lectual que va aprovar unes oposicions demanava l'oportunitat de demostrar la seva capacitat.

— Sovint hi ha massa paternalisme a les empreses, també, perquè com que no saben com tractar amb una persona amb discapacitat els treballadors es comporten amb ells amb condescendència, o, per contra, són massa durs i no els deixen treballar al seu ritme. Només cal tractar-los com a persones, com fem els professionals del sector, que ja no els veiem com a discapacitats, sinó com els nostres pares o germans, a qui no veus ni jutges pel seu aspecte. Quan els tractes amb naturalitat és quan hi ha la integració real. Fins que no estiguem en unes taxes d'atur equivalents a la resta de la població, però, no hi haurà un exercici ple del dret laboral. Ara bé, la igualtat d’oportunitats significa desigualtat de mitjans, cal donar-los eines i ajudes.

Parlava dels professionals. Totes les plantilles de serveis socials denuncien unes condicions laborals i de servei molt deficients. Vostès com a patronal què els diuen, dels sous tan baixos?

— Que tenen raó, que tenim uns professionals de primera tractats com de segona o tercera, i per això, quan poden, se'n van a l'educació o a la sanitat, àmbits on se'ls paga fins a un 30% més per la mateixa feina i categoria. Com a patronal del sector, la gran majoria dels nostres serveis estan finançats per l'administració i la manera de calcular les tarifes està en mans de la Generalitat i, en aquest sentit, fa 12 anys que les empreses del sector estem patint un increment de costos molt superior a les partides públiques. Això significa que s’ha perdut poder adquisitiu de les entitats i dels treballadors.

Cada final d'any, les entitats socials fan un SOS per l'infrafinançament, cosa que posa en risc l'atenció de molta gent.

— L'endeutament és alt, tot i que hi ha entitats més sanejades que altres per molts motius. La realitat és que hi ha convocatòries públiques per a serveis que surten al gener que no es cobren fins un any després i això provoca problemes de caixa. Cal un canvi perquè les subvencions deixin de ser anuals i passin a ser bianuals i avançar cap als concerts de serveis per poder tenir una estabilitat econòmica en serveis que són essencials.

En aquests 50 anys també ha augmentat l'esperança de vida. Estem preparats per atendre persones grans amb discapacitat intel·lectual un cop es queden sense la família cuidadora?

— Tenim un model de cartera de serveis que acaben separant pares i fills quan arriba el moment que els pares ja no poden estar a casa i han d'anar a una llar residència, però, en canvi, els fills no poden acompanyar-los perquè no tenen els 65 anys. Hem de fer que puguin continuar vivint junts, buscant noves fórmules més inclusives, que no segreguin en funció de l’edat. Quan una persona amb discapacitat fa 65 anys ja no pot continuar anant a un centre específic i se'ls separa de les seves amistats i referents de tota la vida per traslladar-lo a una residència d'avis. Hem de ser més flexibles i adaptatius.  A més, no hi ha ajuts per a cuidadors i les valoracions del grau de dependència s’allarguen massa i després hi ha llistes d’espera per a les carteres de serveis socials. Unes 3.000 persones esperant des de fa anys per a un servei residencial o un centre de dia o ocupacional. Això és molt greu.