“Hi ha molt dolor acumulat a la presó Model”

BarcelonaHi ha 12 portes de la presó Model que ja no són de color marró. Des de fa uns dies, estan pintades d’un groc llampant. Són els accessos a les cel·les que rememoren 12 històries personals o de grups que van estar tancats a la presó. El tretzè relat, explicat en un plafó penjat en unes reixes, recorda els treballadors de la instal·lació. “Estic dolgut veient la cel·la de Salvador Puig Antich. La seva execució va suposar un impacte”, reviu Antoni Martín, veí de Barcelona. Ell és un dels primers visitants de l’exposició La Model ens parla, que es pot veure des d’aquesta setmana i fins al novembre a la mateixa presó.

“És un lloc que transmet fredor, aïllament i soledat. Hi ha molt dolor acumulat a la presó Model”, expressa Mercè Rocamora. Ella havia sigut voluntària al centre penitenciari de Can Brians, on visitava algunes recluses. Ara, mirant les cel·les de la Model, defineix els espais on encara hi havia interns tancats fins fa un mes com antigues cel·les monàstiques. Alguns dels visitants es mostren perplexos quan s’imaginen que en una cel·la, unes dècades enrere, hi cabien prop d’una vintena de reclusos. “He llegit moltes anècdotes d’aquesta presó i tenia curiositat de veure-ho directament. T’acostes a la sensació de com es vivia entre reixes”, ressalta Joan Montardit, que diu que “impressiona”.

De fet, els visitants entren a l’exposició passant pels cancells de seguretat: han d’esperar que es tanqui la primera porta perquè s’obri la segona. Això ho han de repetir tres vegades abans d’arribar fins al centre de control de la Model. Des d’allà es poden dirigir a la primera, la quarta i la cinquena galeria; en aquesta última hi ha les 12 portes que expliquen les històries d’alguns dels presos. També des del centre de control s’accedeix al pati exterior, on ara hi ha un cub que, de fora, està format per miralls. La idea, segons apunta el comissari de la mostra, Agustí Alcoberro, és que els visitants es vegin reflectits ells mateixos als miralls, “com si fossin presos”.

Soroll de cops de porta

A la quarta galeria s’hi sent un so ambient que es va enregistrar fa poques setmanes, quan la Model encara funcionava com a centre penitenciari. Se senten diferents converses que no s’arriben a entendre i cops de porta. Els cops corresponen al moment que es feia el recompte dels reclusos, tot i que a vegades també s’utilitzava un timbre bastant estrident per anunciar aquesta tasca o bé per comunicar que havien acabat els àpats. Un conglomerat de soroll que no para de sonar.

Tot i això, des d’aquesta quarta galeria, un matrimoni que visita l’exposició considera que amb el recorregut organitzat a la presó “no et fas del tot la idea de com s’hi vivia”. “No seria ètic perquè no es respectaria l’anonimat dels interns, però estaria bé veure alguns enregistraments de quan la Model estava en funcionament”, afegeixen Marta Bou i Antoni Palmarola. Tot i que les opinions són diverses, ja que Blanca Munt assegura a la sortida de la mostra que marxa amb tristesa perquè la instal·lació li ha transmès el patiment viscut a la presó per la repressió franquista, ja que el seu avi hi va estar tancat. També se sorprèn que un mes enrere la Model encara tingués interns.

Anna Norte i Isabel Rodríguez, que són mare i filla, aprofiten aquesta oportunitat per veure un lloc amb un llegat del qual s’ha parlat molt. Malgrat que al principi del recorregut una veu en off recomana mantenir silenci i no abusar de les fotos, el segon suggeriment no es compleix tant perquè les pantalles dels mòbils estan força estona enceses. Sigui per l’arquitectura de l’espai o per la seva història, la Model tindrà un final de retrats.