Alfonso Lara Montero: "Ens hem de preparar per a una nova onada migratòria de mares amb fills"

BarcelonaPrimer la pandèmia i ara la crisi a Ucraïna. El tercer sector social a Europa es veu obligat repensar-se –i digitalitzar-se– a marxes forçades per atendre tothom que ho necessita. I Alfonso Lara Montero ho ha explicat fins i tot al Mobile World Congress (MWC). És el director de la European Social Network, una xarxa de referència europea que agrupa els principals responsables dels serveis socials al continent. Ha aterrat a Barcelona de la mà del m4Social, de la Taula del Tercer Sector Social de Catalunya, i atén l'ARA mentre plana el gran interrogant de com atendre les persones refugiades de la guerra a Ucraïna.

Quina és la conseqüència social que més costarà de gestionar amb el conflicte a Ucraïna?

— Les onades migratòries, perquè, com ja ha passat altres vegades, poden portar els serveis socials al límit. Ens hem de preparar per rebre una nova onada, ara sobretot amb un perfil de mares amb fills. Això obligarà els serveis socials a adaptar-se ràpidament, tant pel nombre de persones com pel seu perfil. La Unió Europea n'ha aprovat l'atenció, és cert, però temporal i sense determinar criteris objectius. Paral·lelament, a Ucraïna el treball social no es va regular fins al 2004, és un sector molt nou, i no està prou desenvolupat per assumir totes les persones que caldrà atendre al país mateix. Haurem de posar el focus en la salut mental, els traumes, i en els espais d'acollida. 

En altres onades hem constatat que l'acolliment costa...

— De fet, ara mateix tenim un problema de sensellarisme creixent a tot Europa i només en una setmana de conflicte ja es parla d'un milió de desplaçats a Ucraïna. S'ha de planificar i monitoritzar constantment la situació, sobretot per part de les administracions públiques.

I què és el millor que pot fer un ciutadà per ajudar?

— T'ho plantejo d'una altra manera. Què ha de fer l'administració pública per garantir que els ciutadans que volen ajudar ho facin de la millor manera possible? I aquest és el problema. L'administració respon de manera fragmentada. No es pot acollir sense plantejar un pla d'inclusió social: la resposta ha de ser coordinada. Les mostres de solidaritat són lloables i molt necessàries, però l'administració, com a coordinador, ha de facilitar que es faci de manera organitzada. És el mateix que va passar amb el covid, molta gent va voler ajudar però no hi va haver bona coordinació.

¿Té la sensació que davant d'una emergència la resposta dels governs sempre és improvisada?

— Cal tenir en compte que estem davant de situacions extremadament complexes. Però sí que crec que les administracions haurien de ser més àgils, com a mínim per planificar les conseqüències d'aquestes situacions. I tenen el deure de coordinar les diferents iniciatives i de donar-los mitjans. 

També calen recursos. A Catalunya la patronal del tercer sector denuncia constantment l'infrafinançament. 

— A Catalunya, a Espanya i a Europa en general. Els serveis socials estan infravalorats i, per tant, infrafinançats. Si comparem la situació del sector salut amb el dels serveis socials, la diferència és enorme. Per això, quan parlem de coordinació moltes vegades parlem d'un transvasament de recursos de sanitat a serveis socials. Per garantir l'equilibri i la coordinació. La població encara percep els serveis socials com una ajuda a col·lectius molt concrets, i això és erroni. Qualsevol pot necessitar-los.

Aquest conflicte se suma al rastre de desigualtats que ha deixat la pandèmia. Qui està patint més aquestes desigualtats?

— Les persones que ja utilitzaven els serveis socials, perquè es van quedar sense aquesta ajuda d'un dia per l'altre, i els joves més vulnerables. Moltes famílies no tenien els recursos suficients, per exemple, per dur a terme l'educació online. Els treballadors de protecció a la infància també van deixar de fer visites a les famílies i els casos de violència van augmentar. Un altre gran grup que ha patit molt són les persones que van perdre la feina; molts van acabar demanant ajuda per primer cop.

I les persones que vivien en residencies?

— També, dramàtic. L'excés de mortalitat a Europa va créixer entre un 33% a Alemanya i un 66% a Espanya. Com a conseqüència ara es plantegen nous models de cures o la humanització de les residències. Amb tot plegat, es fa evident que a Espanya i Catalunya calen agències governamentals públiques d'inspecció de la qualitat per millorar els serveis, com ja tenen altres països.

La renda bàsica universal (RBU) ajudaria en aquest context?

— Sí, però no només. Els plans pilot de la RBU demostren que millora la salut mental, però no són concloents en canvis en la inserció laboral ni en la inclusió social. Cal un plantejament més integral. Si volem posar la persona al centre hem de tenir clar que potser cal deixar de banda el tema territorial. A les persones els interessa rebre els recursos, que moltes vegades són d'emergència, i no tant quina administració els hi proporciona. I les administracions, en canvi, sí que ho veuen en clau territorial i de competències. I sobretot cal agilitzar i digitalitzar els processos. S'ha d'aconseguir que hi hagi interoperabilitat entre les diferents administracions.

¿El tercer sector està suportant el pes de l'estat del benestar?

— L'administració pública el que ha de fer és garantir els drets, però qui els proveeixi, governs o entitats, és indiferent.