“He viscut com a home i com a dona, i sent dona et respecten menys”

BarcelonaLa Paula Marquès va decidir fer una aturada en la seva carrera professional fa cinc anys, quan en tenia 34, per sotmetre’s a un canvi de gènere, d’home a dona. “Treballava al sector del transport i la logística, però en aquell moment necessitava calma i em vaig retirar a viure al poble, a casa dels meus pares”, explica. Mentre feia aquest “trànsit” va entrar en una associació que, tal com explica, també li va servir per empoderar-se. “Emocionalment és un moment difícil de gestionar -assegura-; jo a estones sentia eufòria, però també és un camí carregat de pors i de vergonya”, explica.

Dos anys després, amb 36, es va sentir prou forta per tornar a entrar al món laboral. “Calia estar forta perquè sabia perfectament a què m’enfrontava”, admet la Paula. Aquesta realitat és, d’entrada, la fredor de les xifres. Tot i que no hi ha dades oficials, la Federació Estatal de Lesbianes, Gais, Transexuals i Bbisexuals (FELGTB) calcula que la taxa d’atur entre les persones transsexuals supera el 70%. Altres col·lectius eleven aquesta xifra fins al 85%.

La Paula va patir-ne els efectes en primera persona. “Vaig tornar a buscar feina i a fer entrevistes”, explica. “És veritat que és un sector força masculinitzat, però jo sabia que tenia una experiència molt valorable”, remarca. Va fer una “infinitat” d’entrevistes, recorda, i moltes amb èxit: “«Ens has agradat molt», em deien. «Ets la candidata perfecta amb aquesta experiència, et trucarem segur». I res, ni una trucada”.

Constatar la dificultat de l’accés al món laboral es va convertir en el seu malson. “En aquest moment, si no tens un suport familiar fort, t’enfonses”, assegura, i afegeix: “Per dins soc igual de vàlida que sempre, però des de fora et valoren diferent; trobar feina és com que et toqui la loteria”, lamenta. “El que passa ja ho saps, però ningú t’ho diu a la cara, perquè saben que és denunciable”, etziba.

Des de la perspectiva del dret la situació tampoc és fàcil d’abordar. “Les lleis són molt clares”, explica l’advocat laboralista Pere Vidal, i afegeix que “l’article 14 de la Constitució i els articles 4 i 17 de l’Estatut dels Treballadors” prohibeixen la discriminació per raó de gènere o de sexe. “El problema és demostrar que hi ha hagut discriminació, perquè normalment es fa de manera indirecta o través de decisions empresarials”, admet Vidal. Tot i això, l’expert recorda que, com que es tractar de la vulneració d’un dret fonamental, “no cal aportar proves; presentant els indicis ja n’hi ha prou, perquè en casos així és l’empresa qui ha justificar les seves accions”.

Lluita per la visibilització

Aquestes barreres d’accés invisibles s’han convertit en el cavall de batalla de les associacions, que creuen que visibilitzar és el primer pas per combatre la situació. Això és el que ha intentat aquest cap de setmana la jornada Translaboral, que s’ha celebrat a Sabadell. L’acte s’ha centrat, precisament, en una crida a la sensibilització del sector privat, on, asseguren, la garantia d’aquests drets trontolla. Tant en l’accés a una feina com en l’entorn laboral. “Si estàs treballant i comuniques que vols canviar de sexe, el més normal és que t’acomiadin”, assegura la Paula: “Conec mil casos de canvis de torns impossibles, d’empreses que compliquen la vida al treballador perquè abandoni... N’hi ha que fins i tot han acabat als tribunals”.

Reclamar aquests drets, però, encara no és un hàbit estès. “N’arriben molts pocs casos als jutjats, per desconeixement o per invisibilització”, explica Vidal. Alhora, recorda que no és una via morta. “No pots obligar l’empresa a contractar-te, però sí que es pot demanar una indemnització per danys i perjudicis si es demostra que hi ha hagut discriminació”, apunta.

El cert és que, malgrat les lleis i els protocols empresarials, el sector privat encara és impenetrable per a les persones trans. “Moltes opten per fer oposicions, perquè el sector públic és més garantista, i d’altres es fan autònomes”, admet la Paula, perquè per a molts trans l’entorn laboral també suposa un problema. “Mil vegades m’han dit «Ah, parles català i tot? I tens família?» I mil coses més desagradables”, lamenta la Paula, que assegura que molts trans troben una sortida en el teletreball o internet per evitar la transfòbia.

Un altra realitat amb què topen els transgènere en el món laboral és, precisament, la bretxa de gènere. “Jo he viscut com a home i com a dona, i t’asseguro que com a dona et respecten molt menys”, reconeix la Paula, que finalment va trobar feina en un bar de Lleida gràcies a unes amigues de l’associació i ara ja pensa a posar un negoci propi. “Tinc un doble greuge, per trans i per dona, mentre d’altres amics que han transitat cap a home ara són més respectats”, assegura.

El model de feminitat

Des que va començar el procés de canvi, la Paula tenia un dubte evident. “Veia clarament que no volia ser el model de dona que em marcaven”, explica. Un model que defineix com de “feminitat extrema”. “Entres en un dilema: ¿em vull operar del tot o no em cal? Tinc un cos sa -reflexiona-; és la societat que em diu que alguna cosa falla”. Per això la Paula rebutja etiquetes i defensa totes les opcions. “Només exhibeixo l’etiqueta de trans quan vull, és a dir, per fer activisme. Ens hem d’obrir més de ment; no són els cossos els que estan malament, és la manera com pensem”, assegura. “A mi, per exemple, si em vols etiquetar, perquè m’entenguis t’hauré de dir que soc trans i lesbiana, perquè m’agraden les dones”, reivindica convençuda.