Manuel Barbero: "He lluitat perquè el meu fill no porti el pes de l'abús en silenci durant 40 anys"

BarcelonaA les 20.15 h de dimecres, el pederasta Joaquín Benítez entrava a la presó de Puig de les Basses, a Figueres, per complir la condemna de 21 anys i 9 mesos de presó imposada per haver abusat de quatre menors al Col·legi Maristes Sants - Les Corts. L'ingrés a presó, voluntari, va arribar set anys després que Benítez fos denunciat i en gran manera va passar gràcies a l'esforç de Manuel Barbero, pare d'una de les quatre víctimes reconegudes –en va haver-hi més d'una vintena– que mai va defallir per buscar justícia.

Què significa el que va passar dimecres?

— Una mica de descans, de poder veure, per fi, descansar el meu fill. El que va passar dimecres ens dona pau.

Com està el seu fill?

— Millor, però encara li falta confiança en ell mateix, en les persones; ha perdut la confiança en l'ésser humà. Quan surt al carrer ha de sortir acompanyat de la meva dona, no surt gairebé mai sol. És una seqüela més de tot aquest tràngol. Ara té 28 anys, ha perdut tota la infància i l'adolescència. Com a pare et dol veure'l tancat a l'habitació, et dol veure'l despert quan et lleves a les quatre de la matinada i descobreixes llum per sota de la seva porta perquè té un trastorn del somni.

Com es treballa la culpabilitat?

— Al principi em sentia culpable de no haver entès els senyals que m'enviava el meu fill, però és que a mi també em va passar, amb 11 anys, també culpava els meus pares de no haver-se'n adonat. Culpabilitzes la teva família perquè et penses que ho han de veure. Després, amb el pas del temps, ja no m'he sentit culpable, sinó empoderat: no he volgut que el meu fill sigui un covard, que no vol dir que la resta de víctimes ho siguin, sinó que ho entomi d'una altra manera. Per això he sigut tan persistent, he lluitat perquè ell sigui capaç d'aixecar el cap i no porti el pes de l'abús en silenci durant 40 anys.

Es pot tancar això?

— No, sempre hi serà. El que fas és tirar-hi terra a sobre i, amb ajuda psicològica, arribar a conviure-hi i que en lloc d'haver-hi terra a sobre, que de tant en tant es pugui aixecar, hi hagi una llosa de formigó perquè no torni a sortir. Jo havia esborrat totalment el que m'havia passat i no ho vaig recordar fins que el meu fill em va explicar la seva història. En el meu cas, em vaig casar amb la meva dona molt jove perquè tenia por a estar sol, un trauma que em venia del que havia patit. L'abús és una muntanya russa d'emocions, qualsevol cosa et pot desestabilitzar. Una muntanya russa que altera el funcionament de tota una família: el drama i la frustració no els pateix només la víctima.

S'ha convertit en un activista. Què ha suposat aquesta càrrega per a vostè?

— Moltes vegades m’he sentit manipulat, enganyat per les institucions. Vas a despatxos on et prometen investigacions i després matisen les seves paraules. Com a pare, com a ésser humà, com a activista, és inacceptable. M’enfada veure que set anys després de denunciar només pagui una persona per quatre delictes i no s’hagi fet una investigació en profunditat.

El pitjor moment?

— El dia del judici va ser el pitjor dia de la meva vida. Se li va donar l’oportunitat a Joaquín Benítez perquè es declarés culpable i nosaltres hauríem acceptat qualsevol condemna no inferior a 15 anys. Només pel simple fet que el meu fill no declarés, per no fer passar les víctimes per aquest tràngol. I no va voler. Aquell dia em vaig enfonsar.

Però ha pensat a tirar la tovallola?

— Mai. Segueixo actiu com abans, tot i que he hagut de frenar perquè em dec a la meva família, al treball; perquè soc autònom i he deixat de guanyar molts diners... La càrrega emocional és terrible. Dia sí dia també et truca una persona que ha patit abusos, que vol ser escoltada. I allí està el Manuel Barbero per escoltar-les, per empoderar-les, perquè se senten molt soles i volen aixecar-se. Han sigut centenars de víctimes, i no només dels Maristes, també dels Salesians, dels Jesuïtes... Si podia dedicar-los una hora, ho feia, però no em pertocava a mi, era la Generalitat qui havia d'ajudar-les.

El dia que Joaquín Benítez va anar a recollir la sentència, ja ferma, a l'Audiència de Barcelona va voler parlar amb ell.

— Ell no hi tenia res a perdre, la condemna era ferma. Volia que sortís de la seva covardia. El mínim que podia fer és demanar perdó i reconèixer totes les víctimes. Volia que parlés de qui l’ha encobert.

Maristes...

— Vaig fer un esforç terrible perquè els meus fills hi poguessin estudiar. Creia en el que feien, i després vaig tenir una terrible decepció. Han reconegut 26 víctimes més, però n'hi havia moltes més per les quals van buscar qualsevol excusa per no reconèixer-les.

S'han creat moltes comissions per investigar els abusos. Quin paper ha jugat l'administració?

— La comissió del Parlament no ha començat ni a treballar. La del Defensor del Poble va engegar-se sense tenir clars ni els objectius ni les necessitats de les víctimes. I la de l'Església és un control de danys: saber quantes denúncies hi ha i fer un pla per evadir la responsabilitat, perquè si surt un nou escàndol la responsabilitat sigui individual, de l'abusador, i no de l'Església. Em decep que des de l'administració no es faci una cerca activa de víctimes, com ha fet l’ARA, per exemple. Només van a la gent que denuncia, i crec que és un error. Si es fes una recerca activa, es diria als pederastes: "El llop us ve pel darrere".

Com recorda l'inici de tot aquest llarg viatge?

— El meu fill ens ho diu poc després de complir els 18 anys, un 23 de desembre del 2013. Estava treballant i va ensorrar-se. La seva cap li va dir que ens ho havia d'explicar. "Mare, t’he de dir una cosa. Espero que no t’enfadis amb mi. Espero que no em deixis d’estimar pel que t’he de dir. El professor de gimnàstica ha abusat de mi", va escriure-li a la meva dona. Quan vaig arribar a casa, el vaig abraçar i li vaig prometre que no estaria mai sol, que el seu pare també havia passat pel mateix. A partir d'aquí vam començar un període de psicòlegs i psiquiatres per avaluar el tema del suïcidi. Va ser un camí tortuós, fins que ell va estar millor. Es va apuntar per treure's el graduat escolar i quan el vam veure més fort, a principis del 2016, li vaig plantejar: "Si tu no vols, jo ho posaré en coneixement de la policia". I ho vaig fer, als Mossos, però no podien fer res si el meu fill no ratificava la denúncia. A partir d'aquí, la meva dona va fer el treball d'insistir cada dia per fer-li entendre que ho havia de fer perquè si no, aquell home seguiria fent mal. Però ell ens deia: "Quan a mi em feia mal, ningú es va preocupar de mi". Finalment, el 28 de gener del 2016 va posar la denúncia. Vaig fer cartells per penjar-los pel barri, als fanals, als contenidors, i hi havia gent que em mirava malament o que els arrencava perquè es posava en dubte els Maristes. Però en una setmana ja hi havia 17 víctimes.

I aquí entra la feina d'El Periódico, en especial el gran treball del Guillem Sànchez.

— I també de la resta de mitjans. Per la manera com han portat els casos. Moltes vegades qui ha fet l’acompanyament a les víctimes, qui els ha escoltat, ha sigut la premsa, i no les institucions. Les víctimes volen ser escoltades, que es reconegui el que va passar, no volen diners ni l'etiqueta de víctima.