Fonts internes d’Eduvic han explicat a l’ARA que durant la investigació per a aquest reportatge la direcció de l’empresa va emetre un comunicat intern als seus treballadors recordant-los que “no es pot parlar” de les situacions que viuen dins el centre ni donar informació sobre els joves. La direcció s’empara en la llei de protecció de dades i adverteix els professionals que “no es pot parlar ni comentar cap aspecte dels nois amb personal que no està directament lligat a la tasca tècnica i/o educativa” ni tampoc amb cap “familiar o amic o amb altres professionals”. També els recorda que fer-ho és punible segons la llei.
“Si haig d’anar al carrer no sé com podré sobreviure”
Joves estrangers tutelats pel Govern i educadors denuncien que la lentitud per tramitar papers els aboca a la il·legalitat
BarcelonaEl Mohamed va arribar del Marroc en pastera l’octubre del 2018, després de travessar l’estret de Gibraltar, de Tànger a Algesires. “A casa meva no vivíem bé. El meu pare té feines esporàdiques i la meva mare treballa en la neteja”. Segon de sis germans, la família va invertir tots els seus estalvis en pagar-li els 1.600 euros que els traficants li van reclamar per arribar a la somiada Europa. Al maig va fer els 18 anys i només es podrà quedar al centre d’acollida d’emergència d’Horta fins a l’agost. Tot i que ha estat set mesos sota tutela de la Generalitat, té por d’acabar al carrer sense papers perquè els seus documents estan en tràmit. De fet, assegura que des del centre no van començar a fer les gestions fins que ja portava tres mesos a Catalunya.
“Aquí no hi tinc ningú i si haig d’anar al carrer no sé com podré sobreviure”, explicava el Mohamed fa unes setmanes a l’ARA. “No li diguis això a la periodista, perquè la gent es pensarà que tots robem”, li xiuxiuejava un company. El Mohamed sent que des que va arribar a Catalunya ha perdut el temps. “Aguantava dins del centre perquè pensava que quan sortís tindria els papers. Però ens hem passat aquest temps passejant, asseguts i sense fer res”, apunta. I el seu periple pel sistema d’acollida no ha estat precisament tranquil: era un dels joves acollits al centre de Castelldefels que al març van patir un doble atac racista: “Anaven encaputxats i ens tiraven pedres, vaig passar molta por”. El noi voldria estudiar el batxillerat científic i fer informàtica, però diu que està disposat a fer qualsevol feina per poder enviar diners a la seva família.
Fonts de la conselleria d’Afers Socials, en canvi, defensen que la direcció general d’Atenció a la Infància i l’Adolescència, la DGAIA, tramita la residència de tots els menors tan bon punt disposen del passaport: “El 100% dels menors surten dels centres amb la tramitació començada”. En canvi, a diversos educadors -de diferents centres- consultats per l’ARA no els sorprèn la situació que ha descrit el Mohamed i assenyalen que el temps que passa abans no es comencen a tramitar els papers dels nois varia “en funció de la professionalitat de l’equip tècnic en cada centre”. “He estat en centres on l’equip tècnic és potent i tot va molt ràpid, i en d’altres on, encara que vagin quaranta vegades al consulat, els tècnics tornen sense res i el temps va passant”, assegura un educador que demana l’anonimat.
Fora del sistema d’acollida
Tal com avançava l’ARA l’11 de juliol, enguany uns 1.500 menors tutelats per la Generalitat faran els 18 anys i, si les coses continuen com l’any passat, almenys un terç es trobaran al carrer, sense recursos. Quan això passa, tenir papers o no canvia la situació com de la nit al dia: és la diferència entre ser un immigrant il·legal que pot ser deportat en qualsevol moment o algú que aspira a trobar una feina legal -malgrat les dificultats per accedir al permís de treball- i arrelar-se. De fet, el principal motiu pel qual els nois migrants que arriben a Catalunya es presenten a les comissaries de policia és per poder veure la seva situació regularitzada al complir els 18.
La DGAIA reconeix que en l’últim any i mig hi ha hagut un parell de casos en què no s’han fet els tràmits, però subratllen que -un cop comprovat que són menors- els procés per aconseguir la residència comença “immediatament”. “Evidentment, si no sabem la data de naixement el procés es dilata fins que no ho comprovem legalment”, apunten. Segons el departament, actualment el 60% dels menors tenen la residència temporal i un 7% ja tenen la definitiva. El Govern alerta, però, que només un 1% tenen el permís de treball, un document clau per garantir la inserció del jove i que depèn de la llei d’estrangeria i, per tant, del govern espanyol.
Hi ha educadors i associacions, però, que contradiuen el Govern. “La Generalitat té l’obligació de tramitar els permisos de residència de tots els menors que estan sota la seva tutela, però no ho fan. Passen mesos sense fer cap tràmit, ni tan sols l’empadronament”, apunta Fàtima Zouiri, una activista que informa els menors i els acompanya en el seu periple burocràtic. Una altra educadora d’Eduvic -una de les empreses que gestiona centres de menors estrangers- corrobora que tenen problemes fins i tot per a l’atenció sanitària: “Molts tenen la boca molt malament i no tenim on portar-los, i de vegades tenen problemes digestius i no sabem què fer”, diu l’educadora, que demana l’anonimat.
La DGAIA rebat que hi ha acords amb Salut que permeten a la Generalitat obtenir la targeta sanitària sense haver de fer el padró als menors tutelats: “És el primer que es gestiona i a continuació ens indiquen a quin CAP es donarà cobertura a cada menor”, assegura el departament. “Jo he vist casos en què els nens estan fins a un i dos mesos al centre sense targeta sanitària; per tant, no és un tràmit tan ràpid i en molts casos no es fa el primer dia”, apunta un educador que fa un temps va decidir abandonar la feina als centres de menors estrangers.
Objectiu: no ser deportats
Diversos menors també contradiuen la versió de la Generalitat. El Hakim ha quedat fora del sistema després de sis mesos tutelat. Tot i que ell va arribar amb el seu passaport marroquí que acreditava que era menor, no li van començar a tramitar els papers fins a finals de maig, quan faltaven poques setmanes pel seu divuitè aniversari. “Si els nois arriben amb passaport no cal esperar a res, ni tampoc anar a la fiscalia a fer proves d’edat. Simplement cal anar a la subdelegació del govern amb el document a tramitar la residència l’endemà mateix”, assegura l’advocat expert en drets humans Albert Parés, director de l’associació Noves Vies.
Mustafà Asrih, educador social que fa anys que treballa amb menors a Barcelona, atribueix els últims brots xenòfobs de Canet, Castelldefels o el Masnou a les mancances que té el model. “Un centre amb 80 nois que no tenen res a fer en tot el dia no pot funcionar bé. És molt més efectiu, per exemple, el que s’està fent a ciutats com Saragossa, on treballen amb pisos tutelats amb quatre o cinc nois i un educador professional que pot seguir-los en la seva inserció. Hi ha molt poc temps per ajudar els menors a ser autònoms, i així l’únic que es fa és perdre el temps i crear una situació explosiva”, assegura. De fet, dimarts la secretaria d’Infància va admetre que ja estudia un pla a llarg termini per “atomitzar” els centres de més de 40 places i reduir així la pressió social sobre els municipis que els acullen.
El Suleiman -un pseudònim per preservar la privacitat del menor- va creuar l’estret en una moto d’aigua al setembre, amb tres nois més. Farà 18 anys a l’octubre: “No tinc pare i la meva mare treballa en la neteja. Li vaig dir que volia marxar per tenir una vida i hi va estar d’acord. Cada setmana la truco i li dic que la trobo a faltar i que quan tingui els papers l’aniré a veure”. Ell també va patir l’agressió al centre de Castelldefels: “No li explico res dolent perquè no vull amoïnar-la”. Va passar set mesos sense estar empadronat i tot just ara ha recollit el passaport al consolat del Marroc. “Voldria treballar de cuiner, però al centre no tenim ni classes d’idiomes ni cursos de formació. Estem tips d’esperar. Tinc amics que van agafar la motxilla i se’n van anar del centre perquè no aguantaven més”.
L’Abu, un jove de Ghana, s’ho mira des del fons de la sala en silenci. Tímidament explica que ell va arribar a Europa a través de Líbia i porta sis mesos a Catalunya. Ja no recorda quan va marxar de casa seva. “Anava amb el meu germà gran. A Líbia tot era molt perillós i ell sortia a treballar per guanyar diners per pagar-nos el viatge en pastera i jo em quedava a casa. Un dia no va tornar. Em van dir que l’havien mort -explica-. L’endemà ens van agafar a tos i ens van portar a la platja”. El va rescatar un vaixell militar italià al Mediterrani central després de tota la nit a la deriva. Es va estar dos mesos a Itàlia i li van dir que a Barcelona trobaria feina. El seu passaport acredita que té 17 anys. Va arribar fa sis mesos i tot just acaba de començar les classes de castellà i un curs d’electricitat. “Fins ara no fèiem res en tot el dia”, lamenta. Té pressa per ajudar els seus dos germans petits, que estan sols a Ghana. I no es vol ni imaginar què passarà si quan faci els 18 se n’ha d’anar al carrer sense tenir tots els papers en regla.