Michelle Hoar: "Les superilles em semblen una idea brillant"

BarcelonaMichelle Hoar és experta en la creació de xarxes de veïns comunitàries basades en el suport mutu i la companyia. Considera que quan la gent se sent acollida i arrelada baixa no només la conflictivitat, sinó també els problemes de salut i algunes xacres socials que arrosseguen les ciutats, com el sentiment de soledat. A la seva ciutat, Vancouver, ha muntat un projecte que obliga els propietaris, les entitats socials i els inquilins a seure a la mateixa taula per trobar solucions de consens que millorin les desigualtats en l'habitatge. Hoar ha visitat la capital catalana en el marc de les Jornades Internacionals sobre la Soledat a Barcelona.

¿Estem més connectats que mai tecnològicament però alhora més sols que mai?

— Sí. Hi ha estudis arreu del món que diuen que ara ens sentim més sols que mai. La soledat ha augmentat a pràcticament tots els països on hi ha registre de dades i el covid ha fet que aquest sentiment es pronunciï moltíssim. Sobretot perquè hi ha molta gent que no havia experimentat mai la soledat i ara l'ha viscut en primera persona.

Què heu fet a Vancouver?

— Hem intentat fer comunitat, és a dir, connexions socials resilients a través dels edificis. Ens hem adonat que la soledat afecta sobretot joves i persones grans, i tenim informes que diuen que si vius en un edifici ple de gent tens més tendència a tancar-te i sentir-te sol, a no conèixer els teus veïns que si vius, per exemple, en una caseta unifamiliar. També hi ha estudis que demostren que se senten més soles les persones que viuen de lloguer que les que són propietàries.

És curiós, sembla contradictori que com més junts i apilats estem, en edificis, més sols ens sentim.

— Això passa per la manera com estan dissenyats els edificis. La psicologia humana fa que com més forçats estiguem a estar junts en un mateix espai, més incòmodes estarem i més ens tancarem, per protegir el nostre espai personal, per sentir-nos segurs. És un impuls humà. I en un moment en què les ciutats només poden créixer enlaire, amb blocs més alts i plens, això ens hauria de fer repensar com es viu i com afectarà la soledat a les ciutats. La manera tradicional de dissenyar edificis, amb ascensors petits i passadissos estrets, potencia la sensació de soledat. Però que sempre s'hagi fet així no vol dir que no ho puguem canviar. Hi ha exemples que demostren que petits canvis poden fer sentir la gent més benvinguda i fomentar els nexes entre la comunitat.

Com quins?

— Amb passadissos més amples, replans més grans, més llum natural, fins i tot amb replans o passadissos exteriors o al descobert. També funcionen molt bé els edificis amb espais comuns o jardins al centre, comunitaris. Aquests tipus d'edificis existeixen, però no són tendència. I la gent vol viure així: les persones que tenen molts diners viuen així. Però quan fem habitatge social aquestes zones se solen sacrificar perquè surti més barat.

Els pobres, doncs, són més vulnerables a la soledat?

— Exacte, per això creiem que és importantíssim que els pisos socials o assequibles tinguin aquests nous dissenys, perquè els estudis diuen que si tens una renda baixa, estàs racialitzat o ets vulnerable en qualsevol altre sentit, ja tens més números d’acabar patint soledat que la resta de persones. I si l'única casa que et pots permetre, a sobre, reforça la idea de soledat, ja és massa. Hem d'aconseguir popularitzar aquest canvi en els edificis i, a més, aconseguir que destinar aquests habitatges a lloguer sigui atractiu.

I això com es fa?

— Amb molt de diàleg. Fent conferències i reunions de treball entre els urbanistes i els propietaris i les entitats que ajuden a pal·liar la soledat i les ONG. Calen pisos assequibles en llocs que fomentin fer comunitat, fer xarxa, que és la base per arrelar-te a un lloc. La gent no té sentit de pertinença perquè de seguida et poden fer fora de casa. Nosaltres a Vancouver treballem perquè el desequilibri entre propietaris i inquilins canviï, perquè quan et sents involucrat en el procés, l'inquilí també canvia: t'ho fas més teu, ho cuides més, i això també beneficia els propietaris.

Millorar la relació entre propietaris i inquilins sona una mica utòpic, almenys aquí a Catalunya.

— És general això també. Propietaris i inquilins estan en posicions allunyades, però no té per què ser així. El problema és que aquí hi ha menys d'un 2% de pisos socials i a Vancouver és un 4%, poquíssim també. Per això si vols llogar has d'anar al mercat lliure i allà els propietaris tenen tot el poder. I això s'ha d'anivellar perquè cada vegada serem més els que viurem de lloguer. La pregunta que ens hem de fer ara és aquesta: ¿Què poden fer els propietaris pels seus residents per millorar les relacions entre ells? I la resposta no només ajudarà els inquilins, també els propietaris perquè hi haurà menys conflictes. No dic que sigui fàcil, eh! És un gran canvi cultural.

¿Com haurien de ser els edificis per evitar la soledat?

— Han de fomentar la interdependència. Si els residents es poden ajudar entre ells els propietaris tenen menys a fer, els serveis d'emergència també tindran menys feina i els serveis socials també.

I l’espai públic, com hauria de ser?

— S'han de fer més inversions en aquelles àrees o barris en els quals hi ha pocs espais comuns. Cal redistribuir els espais i les zones verdes, i també analitzar on viu la gent més vulnerable i quins espais hi ha allà per socialitzar. I si no en tenen facilitar-los-els.

Què en pensa de les superilles, d’aquí a Barcelona?

— Em semblen una idea fantàstica. A les ciutats on només es pot créixer de manera vertical és molt difícil crear zones noves o parcs. Per això la idea de les superilles em sembla brutal, perquè ataca molts aspectes dins d’una sola idea. Millora el medi ambient perquè redueix les emissions del trànsit, promou altres tipus de transport com ara caminar o anar en bici i crea més espais comuns per al veïnat, una cosa que em sembla especialment rellevant per a aquells barris que no tenen cap gran parc a prop o que tenen l’espai molt limitat. Em sembla brillant, de debò.

Doncs no tots els ciutadans hi estan d'acord... De fet, les superilles generen molt de rebuig en alguns casos.

— No en tinc cap dubte. La dinàmica amb aquests canvis sempre és la mateixa, la gent s'hi resisteix. Ja m’ho imagino: comerciants dient que ningú els comprarà, veïns enfadats perquè no poden aparcar o per les obres...

I què els diria a aquests ciutadans emprenyats?

— Que canvis i replantejaments així són molt necessaris, perquè si no les nostres ciutats seran inhabitables d’aquí a molt poc temps. I que sí, que els canvis són durs, però sovint, quan es culminen, la gent viu millor, està demostrat.

Què més podria fer Barcelona per millorar en aquesta línia?

— No sé si m’atreviria a dir-li a Barcelona què ha de fer! Aquesta ciutat va molt per davant en temes com ara el reconeixement que la soledat no buscada o l’aïllament són un problema que cal abordar. Però, per exemple, jo crec que portar la natura a la ciutat mai està de més. Una mica més de verd sempre va bé.