Els primers ocupes: “Abans érem joves que volíem fer coses, ara són famílies que no poden pagar”

Barcelona“M’has dit Jesús? Ostres, ningú em diu així ja”. El Jesús Sahún –més conegut com a Joni D– respon així de sorprès al telèfon. Accepta a l’instant una trobada i una entrevista a dues veus amb el seu company Jordi Roca, més conegut com a Gos. Tots dos van protagonitzar, el desembre del 1984, la primera ocupació reivindicativa i mediàtica d’un habitatge buit a l’Estat. La seva iniciativa va tenir tant de ressò que l’endemà van ser la portada d’El Periódico. “Neixen a Barcelona els ocupa-pisos”, deia el titular, i afegia: “Pretenen organitzar un moviment”. 37 anys després han crescut fidels als seus principis, però amb els canvis “propis de l’edat”: un continua ocupant, l’altre viu en una casa de propietat. “He hagut d’assumir que visc en un sistema que em porta a la incoherència i ha de decidir fins on vull portar-la”, admet el Joni D. Gairebé quatre dècades després d’aquella primera ocupació repassen a l’ARA com han evolucionat els moviments socials en favor d’un habitatge digne. 

Transporteu-nos al desembre del 84. Què us va portar a ocupar un edifici del carrer Torrent de l’Olla? 

— Joni D: Érem uns joves de 16 anys del moviment punk de Barcelona, és a dir, una colla de quatre gats. Aquell any van venir per primera vegada a la ciutat grups punk internacionals i al·lucinaven quan els explicàvem que nosaltres fèiem concerts en discoteques o sales de concerts perquè ells els feien en cases buides ocupades que ells mateixos condicionaven. Vam veure que estaven molt més organitzats que nosaltres i aquell estiu vam decidir fer dos grups i viatjar a Itàlia i a Holanda per conèixer millor com s’autogestionaven i com pensaven. 

— Gos: A la tornada vam fer la primera assemblea d’ocupes de Barcelona. Per això ens van denominar “ocupa-pisos”. En un 90% neix tot del context que envoltava el punk més conscienciat, perquè en aquell moment nosaltres estàvem més en lluites com l’antimili, l’antinuclear, l’anticapitalista...

¿Aleshores va ser més una inquietud artística que no pas de conscienciació per l’accés a l’habitatge o la propietat privada?

— Gos: Sí, érem jovent que volia obrir un espai de pensament i cultural a músics i artistes. 

— Joni D: Al principi sí, després vam incloure la reivindicació del fet que viure sota un sostre és un dret.

I com va anar la primera ocupació?

— Joni D: L’edifici era un antic centre mèdic, planta baixa i primer pis, i portava 28 anys buit. En menys de dues hores van arribar els nacionals amb furgons, van estampar els vehicles contra la porta i van carregar contra tothom.

— Gos: I van identificar i detenir els que estaven a dins. Nosaltres estàvem fora.

— Joni D: Jo ho recordo com el primer gran drama de la meva vida. De nit, corrent, a cops... Em va costar molt assimilar què acabava de passar.

— Gos: Els de l’Ateneu de Gràcia ens van posar en contacte amb advocats i ens van recomanar fer una roda de premsa per denunciar el que havia passat. I d’aquí surt la foto del diari. 

I després?

— Joni D: Vam organitzar-nos millor i dos mesos després vam ocupar un altre bloc, més discretament. Quan feia dos mesos que hi érem ho vam fer públic i vam explicar que ho havíem convertit en un casal social. Ens van tornar a fer fora i aquesta vegada la cosa va acabar amb detinguts i companys a la presó. Per al col·lectiu va ser molt fort. Ningú pensava que per ocupar un bloc abandonat podíem anar a la presó. Durant l’any següent vam unir les nostres protestes a les de les famílies que no podien pagar, ens vam fer forts ideològicament i ens vam preparar per assumir la repressió que ara ja sí que sabíem que podia arribar.

— Gos: Un any i mig després vam ocupar Cros 10 [convertit en centre social a Sants]. I allà fins i tot vam guanyar la gestió de l’espai judicialment. Ja estàvem molt més preparats.

I ara els moviments socials beuen d’allò.

— Gos: En part sí, d’aquella lluita. Tot i que la situació ara és molt més greu. Abans eren cases abandonades per la propietat i joves que volien fer coses. Ara són famílies que no poden pagar contra especuladors que només volen seguir enriquint-se. Abans sortíem 100 al carrer i ara sortim milers, és un triomf.

Ara ja teniu 53 i 54 anys: tu, Joni D, tens una discogràfica i tu, Gos, treballes al sector del cinema. 

— Joni D: Ei, però seguim pensant igual! Sí, som humans, jo estic menys vinculat al dia a dia que el Gos, però hi poso la veu sempre que puc.

Tu ets més teòric del moviment i ell més pràctic? 

— Joni D: Admeto que en el procés de maduresa vaig conèixer-me a mi mateix i vaig veure que hi havia coses que no encaixaven amb la meva manera de ser... Vaig decidir que el meu front de lluita era més aviat cultural; ara bé, donant sempre la cara contra les desigualtats. 

— Gos: No cal que tots fem el mateix! Seguim lluitant cada un a la seva manera per la diversitat, la justícia i en contra de les desigualtats. 

Viviu ocupant, en propietat o de lloguer?

— Joni D: Jo segueixo ocupant llocs de maneres que no vull dir en públic..., però visc, això sí, en una casa de compra. Molta gent m’acusa de ser contradictori, però és que la nostra vida sencera és una contradicció: soc anticapitalista i tinc un compte bancari. I mòbil, sí. M’agrada viure la vida, però tinc límits, molts: per exemple, mai treballaria de policia. 

— Gos: Jo segueixo vivint ocupant. I que ningú pensi que ho faig per viure bé o sense pagar. Jo treballo, tinc ingressos i pago impostos, però el meu cervell no em deixa pagar un lloguer que considero caríssim i abusiu quan encara hi ha 30.000 locals abandonats. I en la situació actual encara més. Hi ha cases o solars que vam ocupar fa 20 o 25 anys, ens van fer fora, i ara continuen buits!

Us han detingut mai?

— Gos: Vuit vegades. Totes per ocupacions o per haver anat a manifestacions antifeixistes. Sempre he acabat absolt.

— Joni D: Jo he passat per comissaria diverses vegades i m’han detingut una vegada, però el jutge em va deixar anar de seguida.

Com veieu els moviments socials actuals de l’habitatge?

— Joni D: Tot el que sigui moure’s perquè la gent pugui accedir a un habitatge digne ens genera simpatia. Ara bé, de vegades es fan propostes massa –entre cometes– reformistes, que la única cosa que fan és donar oxigen a l’especulació.

¿Et refereixes a les últimes lleis i decrets d’habitatge?

— Joni D: És que són pedaços que en realitat no ajuden a la gent, només a mantenir la situació.

— Gos: Només fan que el sistema perduri. Jo també soc partidari dels moviments socials: de tots els que vulguin lluitar pels drets dels veïns, de la col·lectivitat, contra l’especulació i la gentrificació i a favor de l’habitatge. Ara bé, jo he compartit assemblees en què hi havia l’Ada Colau i en què nosaltres érem els més durs. Ens deien radicals i nosaltres a ells els dèiem reformistes, perquè venen de la universitat, de cases guais..., d’una proposta social i cívica correcta i positiva però que de vegades fa que ens quedem amb allò de mejor malo conocido.

¿Creieu que les polítiques actuals per l’habitatge són ingènues?

— Joni D: No diria ingènues sinó que s’agafen al fet que més val un petit canvi que no fer res. I s’obliden d’exigir el que per dret és nostre. 

I com valoreu les interpretacions que fan els jutges d’aquestes polítiques i les actuacions de la policia davant els desnonaments?

— Gos: El problema és que venim d’una dictadura i no s’ha fet neteja d’aquests estaments, ni de la policia ni dels jutges.

— Joni D: Ni de l’exèrcit. 

— Gos: Seguim patint una dependència de comandaments que venen d’una dictadura en la qual tenien barra lliure. Tenen una prepotència, un poder i un funcionament ja no nefast o feixista, sinó dictatorial. Això en altres països no passa. Tenim deficiències de justícia i d’igualtat.

— Joni D: No hi ha violència en ocupar un pis o una casa buida. 

Ocupar és un acte pacífic, doncs?

— Joni D: I tant. És entrar un espai abandonat on una família necessitada s’instal·la per viure, i punt. Parlo d’aquestes ocupacions jo. 

¿Creieu que els propietaris més petits, els que tenen una o dues propietats, ho veuen igual? Com ho explicaríeu als propietaris que tenen por que els ocupin el pis o la casa?

— Joni D: És que no s’ocupen pas aquestes residències! Cap moviment social ocupa aquest tipus de pisos o segones residències. Una altra cosa és que l’estratègia dels poderosos sigui fer creure a aquests ciutadans que els moviments per l’habitatge li ocuparan el pis, per generar-los por. Però no és així.

— Gos: Si destrosses la població dient que quan vagis a comprar el pa et poden ocupar el pis, i repeteixes el missatge que ocupar és un delicte, generes por. Compte, una altra cosa diferent són les màfies que volen extorquir ocupant pisos: de gent dolenta n’hi ha a tot arreu i també, per cert, a tots els estaments del poder. Però els moviments socials no fan això als petits propietaris! El que passa és que el poder intenta generar aquesta imatge, degradar els barris, fer fora els veïns, escampar la por...

— Joni D: ¿De debò algú es creu el discurs que una família necessitada i sense sostre vol fer mal a una altra família? No va així.