"Pago 37 euros de lloguer": els últims contractes de renda antiga de Barcelona

BarcelonaCada vegada en queden menys, perquè els seus inquilins es fan grans i ja no es poden continuar subrogant. Els contractes de lloguer indefinits, o de renda antiga, es van crear abans de la Guerra Civil Espanyola, per facilitar l’accés i l’estabilitat en el mercat d’habitatge, sobretot a les grans ciutats. El 1985, però, el decret Boyer els va prohibir amb l’argument que calia "dinamitzar" el mercat i fomentar la compra i, de rebot, l’economia. Hi ha molt poques dades però, segons una enquesta de l’Ajuntament de Barcelona feta el 2020, cada any desapareixen uns 3.000 contractes d’aquest tipus a la ciutat, tot i que encara en queden uns 50.000, que paguen de mitjana uns 530 euros mensuals.

Són contractes que han donat molta estabilitat a les famílies que els tenen i, per contra, són una pedra a la sabata dels inversors i els empresaris del sector immobiliari, que s’hi posicionen clarament en contra. L’ARA ha recopilat les històries d’algunes d’aquestes famílies que han viscut durant generacions dins les mateixes parets.

"De què em serveix a mi la superilla si els veïns marxen i em quedo sola?"

Pepita Bagués, 83 anys

Pepita Bagués dorm cada nit a la mateixa habitació on va néixer fa 83 anys. "Aquest és el meu espai, jo aquí em sento còmoda, segura, no sé com explicar-ho", diu asseguda al llit on la seva mare la va parir. "El matalàs no és pas el mateix, però, eh!", s’afanya a dir rient. Quan rebusca el seu contracte de lloguer avisa: "És tan antic que sembla un papir, gairebé es desfà". I no enganya: el seu pare va llogar el pis l’any 1934, abans de la Guerra Civil. "80 pessetes al mes pagava, que en aquella època era un dineral!" Ara ella paga 150 euros i ja no el podrà continuar subrogant perquè el 1985 la llei Boyer ho va prohibir. "Gràcies a aquest pis nosaltres hem pogut anar fent. La meva mare es va quedar vídua amb 35 anys i durant la postguerra teixia jerseis per a la gent del barri i venia pa blanc que ens enviaven uns familiars de fora –recorda–. I jo em vaig posar a treballar als 13 anys".

Les parets constaten tot el que hi han viscut. El pis sencer, d’uns 60 metres quadrats, està ple de fotografies. Quatre generacions han viscut en algun moment en aquest pis. "Vam arribar a viure junts fins a sis persones: la meva mare, el meu marit i jo i els tres fills. Dormíem dos a cada habitació i llestos", resumeix la Pepita. "També hi he estat molts anys sola, i ara en fa tres que una de les netes ha vingut a estudiar a Barcelona i viu amb mi".

Un pis d’origen

Durant tots aquests anys, la Pepita ha vist com la finca sencera, ara al bell mig de la nova superilla de l’Eixample de Barcelona, ha anat canviant. Primer van construir-hi més plantes i després es van anar reformant pisos, tots menys el seu, que està pràcticament d’origen, amb l’únic canvi de la cuina, que fa dècades va pagar ella mateixa. El seu lavabo no té, ni tan sols, dutxa sinó un desaigüe a terra. I al balcó fa 19 anys que hi té una xarxa per evitar que les rajoles que se’n desprenen, de velles, caiguin al carrer. "No m’arreglen res. Ara fa dos anys que m’han sortit humitats, però l’administrador diu que són cosa meva", explica. "Les bústies estan trencades, l’escala sense pintar, l’ascensor fatal...", enumera.

Als seus 83 anys la Pepita s’ha tornat activista per l’habitatge digne. Ella sap que té el pis assegurat, però lluita pels seus veïns. "Ja entenc que els lloguers per a tota la vida es van acabar, d’acord, però els preus d’ara qui els pot pagar?", es pregunta. "Això ho han de regular d’alguna manera perquè la gent ha de poder viure dignament amb el seu sou", diu. El que més li pesa, diu, és que els veïns cada vegada li duren menys: "Abans cosíem al replà i ara no sé ni qui hi viu". "De què em serveix a mi la superilla si els veïns marxen i em quedo sola?", conclou mentre mira les obres pel balcó.

"El nostre propietari d’abans era, simplement, una bona persona"

Rosa Figueres, 79 anys, i Jaume Miguel, 82 anys

"El nostre propietari d’abans era, simplement, una bona persona. Era milionari i bo". El Jaume i la Rosa, de 82 i 79 anys, recorden el senyor Domingo amb amor. "Vam anar al seu enterro i tot", diu el Jaume. És una relació radicalment diferent de la que tenen ara amb l’últim comprador de la finca, la mítica Casa Orsola, un edifici modernista de l’Eixample de Barcelona que ara està en lluita perquè la nova propietat està fent fora els veïns a qui se’ls acaba el contracte per reformar els pisos i posar-los en lloguer de temporada, per 2.400 euros al mes. A ells dos, però, no els podran fer fora.

La Rosa –Rosita per als veïns– hi va arribar fa 64 anys. Era la filla de la portera i el bon tracte de la família amb els inquilins i la seva situació humil van fer que aconseguissin un contracte indefinit. Amb el temps van fer subrogacions i nous contractes i, finalment, el senyor Domingo els va fer a ella i el seu marit, modista i sastre de professió, un contracte nou assequible per a ells i molt singular: "Era un contracte de lloguer per quinze anys però ell, per darrere, hi va afegir un escrit a mà", avança la Rosa entre nerviosa i contenta mentre gira el document.

En bolígraf, el propietari hi va afegir una clàusula on establia que, "de manera especial" malgrat el que deia el contracte, el matrimoni podia quedar-se al pis de lloguer i en les mateixes condicions "fins a l’últim supervivent", és a dir, de per vida. "Els 15 anys de contracte ja van passar i ara estem ja en el període indefinit", explica el Jaume. "I aquí estem", afegeix la Rosa, que bromeja amb el seu marit que, a la seva edat, encara discuteixen pels diners i miren de fer un racó. Actualment, paguen 500 euros al mes.

"Ara els veïns duren dos o tres mesos i canvien"

Pel seu pis hi han passat tres generacions. "Durant una època érem vuit! Els pares, la meva germana, el Jaume i jo i els tres nens, a qui desplegava un matalàs al menjador i dormien tots tres aquí". Recorden amb nostàlgia l’època en què els veïns s’ajudaven. "Ara ens hem tornat a unir, però pel conflicte amb la propietat, que vol fer fora tothom". Després de reformar alguns pisos ara ja hi ha nous inquilins, que paguen cinc vegades més que ells. "Tots els veïns nous són estrangers i joves, no ens hi parlem perquè no ens entenem", diu la Rosa. "Tenen contractes de temporada i s’hi estan pocs mesos", afegeix el Jaume.

"Al tanto, que coneixem una dona del barri que viu amb una renda antiga i paga una misèria i ella i la família tenen molts diners i altres pisos. Això tampoc hauria de ser així, no és just", matisa la Rosa. "Nosaltres si no tinguéssim això –diu el Jaume assenyalant el contracte– hauríem de marxar fora de Barcelona". I malgrat el paper "de per vida", la por no els marxa del cos: "¿I si ara fan una llei que diu que això no val?", dubten.

"Ja sé que 37 euros és inviable, però demano viure amb un lloguer assequible a casa meva"

Xavier Farré, 57 anys

Xavier Farré, de 57 anys, viu en un pis que no arriba als 40 metres quadrats, en una finca molt a prop del Palau de la Música, i paga 37 euros al mes. És el lloguer de renda antiga que va heretar de la seva mare i la seva àvia, però ara ell l’ha de deixar ja perquè, amb els canvis de la llei, l’última subrogació, la seva, només durava dos anys i ja ha vençut. És el pis on ha viscut tota la vida, des que va néixer, i ell s’hi voldria quedar, encara que sigui pagant més. "Les bigues d’aquest sostre són una imatge que està gravada a la meva retina des de bebè", diu.

El Xavier també és conscient que tot i que el pis és molt petit, 37 euros és un pagament pràcticament "simbòlic" i que qualsevol acord amb la nova propietat implicarà pagar més diners. I no s’hi oposa, però demana que el preu per quedar-se a casa sigui assequible. "Estic en una situació precària, soc aturat de llarga durada i tinc una llarga malaltia i ara mateix no puc fer front a un lloguer dels que hi ha al mercat". Tot i que ell ha demanat per carta que vol quedar-se amb un contracte nou, la propietat li ha dit que primer ha de marxar. "Volen reformar el pis, perquè és l’únic que no ho està, i després, si cal, tornar a parlar-ne, però esclar, al preu que estan posant la resta: uns 800 o 900 euros per uns pisos molt petits", explica.

Viure al "city center"

Com la majoria d’inquilins amb contracte indefinit, el seu pis està pràcticament d’origen. "Els meus pares van fer la cuina i el lavabo fa 60 anys, quan es van casar", explica el Xavier. A partir d’aquí res més. "Nosaltres mai tampoc hem demanat res perquè amb el preu que pagàvem, no gosàvem", aclareix.

"M’han recordat diverses vegades que ara es veu que visc al city center. Em fa molta gràcia, perquè per a mi és el meu barri, de tota la vida", diu. Ara, però, la veritat és que ja no reconeix els veïns pel carrer: "No queda ningú del barri: un sabater de tota la vida, una botiga de formatges i jo".

"Van deixar que la finca es degradés i no van fer res per treure els narcos. Volien que marxéssim"

José María Fuertes, 63 anys

Cinc narcopisos, ocupes, màfies, baralles a l’escala, unes obres majors amb ells a dins, goteres, talls de llum durant mesos i, fins i tot, un incendi. Aquestes són només algunes de les experiències que han hagut de suportar els últims cinc anys la família de María Romero, de 97 anys. Ella, el seu fill José María i el seu net, el Leo, són els últims inquilins d’un bloc del Barri Gòtic que durant la pandèmia va passar a mans d’un fons d’inversió francès. "Van fer fora tothom. Fins i tot alguns veïns que tenien contractes de renda antiga van acabar marxant perquè es feia molt difícil viure aquí", recorda el fill, José María Fuertes. Ells es van negar a marxar. "És casa de ma mare. Té un contracte legal que diu que té dret a viure aquí dignament fins que mori". Paguen 300 euros.

La família assegura que durant molt de temps la nova propietat va deixar que la finca es degradés. "No van fer res per fer fora els narcos; clarament volien que ens avorríssim i marxéssim", explica el José María. Després els van oferir marxar de lloguer a Sarrià, mentre reformaven el seu pis, però ells van preferir buscar un altre pis, al barri. "Què hi havíem de fer nosaltres a Sarrià?" Ara fa dos mesos que han tornat i encara no s’han adaptat a la reforma. Parets blanques, escala impol·luta, ascensor, llums de bou al sostre, una cuina "massa gran" per a ells i terra nou. "És estrany. És casa nostra però ha perdut l’essència o l’encant, ara és freda", lamenta el José María.

Sols en un edifici reformat i "fred"

El José María parla del passat amb alegria. La María, la mare, va venir de Sòria a fer de serventa i va aconseguir el lloguer, amb renda indefinida. "Era una finca amb uns veïns molt macos, ens ajudàvem molt, de petits els nens jugàvem tots junts", recorda. "Tenir un contracte indefinit et dona molta estabilitat, la veritat", reflexiona. "Això era un barri de gent obrera i en aquell moment eren necessaris aquests contractes perquè la gent pogués accedir a l’habitatge en una època complicada", afegeix. Ara, després de tot l’assetjament que van patir, fa tres anys que viuen sols, sense veïns, perquè la resta de pisos encara no s’han ni llogat ni venut. "Quan la meva mare mori no sé què farem. No volem marxar del barri, però els preus estan ara a 1.200 euros... No ho sé, sincerament", diu preocupat.