"Només em quedava aguantar amb dignitat que trenquessin la porta"

BarcelonaAmb vuit furgonetes dels Mossos davant del seu portal, preparades per desallotjar-lo, el Carlos, de 53 anys, ha decidit "aguantar el tipus" amb calma. A fora, una cinquantena de veïns i veïnes, convocats pels moviments per un habitatge digne, protestaven davant la porta per impedir –sense èxit– l'entrada a la comitiva judicial. "Només em quedava intentar mantenir la dignitat, i prou que m'ha costat. No els he obert, els he esperat a dins assegut fins que han trencat la porta i han entrat". Els agents han apartat un per un els manifestants amb la tècnica d'arrancar cebes i han accedit al pis. Aleshores el Carlos els ha rebut i ha entregat les claus. La seva mare, malalta crònica del cor i amb un informe de vulnerabilitat acreditada, no era al pis. "Sort que en l'últim moment hem decidit que era millor que ella no hi fos, perquè la situació de tensió ha sigut molt potent", relata el Carlos.

El seu és, probablement, un dels últims desnonaments de l'any. A les portes de Nadal. Era la setena vegada que la propietat, el fons d'inversió Rontzerius, intentava desnonar aquesta família. Segons explica el Sindicat de Llogaters –que ha portat el cas del Carlos els darrers mesos, juntament amb la PAH–, el 2017 l'empresa va comprar el bloc sencer de l'Eixample on feia més de 25 anys que vivia aquesta família. A poc a poc van deixar de renovar els contractes. Els activistes asseguren que la propietat ha fet fora fins a 23 famílies amb la tècnica de la no-renovació sense negociació, els anomenats "desnonaments invisibles". En la majoria de casos, asseguren, els pisos han estat reformats i tornats a posar al mercat. El Carlos i la seva mare, però, es resistien a marxar. Fins avui.

Visibilitzar els invisibles

Demà tenen cita amb els serveis socials perquè han arribat a un acord per trobar una alternativa residencial. "Estic obert al que em proposin; tot indica que serà un lloc estable fins que la nostra situació millori o fins que puguem accedir a un pis de la taula d'emergència", diu esperançat el Carlos. Avui, però, han preferit passar la nit a casa d'uns veïns "que ja són amics". "Són més de 20 anys al barri; per sort, hi tenim amics de debò", agraeix el Carlos.

"M'agradaria que, com a mínim, el meu cas servís per visibilitzar tots els que passen cada dia i no es veuen", diu el Carlos. "M'ha costat moltíssim, però he mantingut el tipus precisament per fer una denúncia pública digna: perquè sé que hi ha casos molt pitjors que el nostre, i sé que hi ha famílies que no poden permetre's lluitar visiblement pels seus drets", insisteix. La lluita, però, els ha passat una factura emocional. Aquest vespre només reclamaven el caliu dels amics i una taula parada per sopar. "Ara la meva prioritat és intentar lligar bé el lloc on anem a viure, que la meva mare estigui bé, i després buscar feina –explica el Carlos–. Després, vull tornar a unir-me als moviments socials, perquè sento que he de retornar tot l'empoderament que m'han donat", conclou.