L'odissea per aconseguir un pis de protecció oficial

MartorellLa de les germanes Nadia i Esther és una història d’èxit: la primera és propietària d’un habitatge de protecció oficial (HPO) i la segona està en procés de moblar el que li ha tocat en règim de lloguer. Però aconseguir-ne les claus ha estat un procés llarg i gens econòmic, fins al punt que la Nadia, que estava emancipada des de feia anys, va haver de tornar a la casa dels pares per poder fer cost a pagar les quotes pel futur pis i el lloguer que compartia amb una amiga. Senzillament, els comptes no li sortien.

El que il·lustra la història d'aquestes germanes és com resulta de difícil als joves –i per extensió, a tots els expulsats del mercat lliure– accedir a un sostre digne, fins i tot quan darrere hi ha la voluntat de protegir els més vulnerables. Dues dades expliquen aquesta problemàtica: els habitatges amb protecció oficial no superen el 3% del total construït i l’edat d’emancipació de la joventut frega els 30 anys. 

Un estudi de la càtedra Habitatge i Futur de la Universitat Pompeu Fabra i l’Associació de Promotors i Constructors (APCE) estima que per als pròxims quinze anys caldrà construir 220.000 habitatges per donar resposta a les 900.000 llars noves que es crearan, de les quals més d’un terç no tindran capacitat per anar a la immobiliària. El 2022 a Catalunya es van lliurar 1.723 pisos socials, 200 més que l’any anterior.

Una promoció de venda i lloguer

Tornant a la història de les germanes, en plena pandèmia la notícia que a la seva localitat, a Martorell, feien una promoció de 260 habitatges de protecció oficial (meitat de venda i meitat de lloguer) al nou barri de la Sínia, els va donar un glop d’esperança. A la Nadia, de 34 anys en aquell moment, perquè podia deixar de compartir pis amb una amiga i es podria independitzar definitivament. Per a l’Esther, de 31, era l’oportunitat de deixar la casa familiar. Totes dues havien complert amb l’equació d’estudiar i treballar, però amb les seves nòmines no podien assumir els 800 o 900 euros de lloguer de mitjana i, tant per tant, es van plantejar “provar, a veure què passava”.

Totes dues complien els requisits d’empadronament a Martorell i els ingressos mínims i es van apuntar a la borsa entregant tota la documentació requerida. No van sortir en un primer sorteig. Ara bé, mesos després les van trucar per anunciar-los que sí perquè la renúncia d’alguns afortunats va fer córrer la llista. De seguida van entendre el perquè.

L’alegria els va durar poc, perquè l’empresa promotora –en col·laboració amb l’Ajuntament– els va demanar el pagament immediat de 7.000 euros “per no perdre la reserva”. Ja van haver de córrer per signar el contracte. A partir d’aquí, els demanaven un primer pagament pel 10% del valor total del pis, que equivalia a 16.000 euros de cop, i un 10% més que s’havia d’abonar en quotes de 1.000 euros mensuals durant un any i mig. En total, 36.000 euros que havien d'entregar per avançat.

“Segur que molta gent no va poder pagar tant”, matisa l’Esther. Per a elles, en canvi, amb l’ajuda familiar i els estalvis van poder arreplegar els diners. Ara bé, això va obligar la Nadia a tornar al niu familiar. “Havia de pagar 1.000 euros i intentar estalviar perquè em venia l’IVA, els mobles, els electrodomèstics, i havia de viure”, relata, conscient del privilegi que els seus progenitors l'acceptessin sense problemes. Mentrestant, la seva germana, fisioterapeuta autònoma, va congelar la idea d’emancipar-se esperant el pis.

La “baixa assequibilitat” per a un habitatge de protecció és un dels grans problemes que presenta el sistema d'HPO català, assenyala Jaime Palomera, director d'habitatge i ciutat de l’Institut de Recerca Urbana de Barcelona (Idra), que subratlla que els col·lectius més vulnerables topen amb “moltes barreres” econòmiques i de criteris per accedir a aquestes promocions. En definitiva, s’exigeix als candidats “una important capacitat d’estalvi” que, precisament, com que no la tenen, es dirigeixen a aquest mercat social. L'altre problema, a parer seu, és que el preu del metre quadrat és massa elevat, 8 euros com a màxim [a la Sínia, 7,27 euros], i que, a diferència del que passa a Europa, aquest mercat se centra bàsicament en el règim de compra i no de lloguer. A Martorell, la promoció és al 50%.

Massa traves

Amb el procés en marxa, a les dues germanes els mostren el pis quan ja falta poc perquè els entreguin les claus. Fins i tot prenen mides “per saber si hi cap un sofà o un llit”, diu l’Esther, que admet que van ser mesos d’il·lusió, però també de molts nervis i ansietat perquè la promotora truca insistentment per demanar si el banc els ha concedit la hipoteca. Aquesta és la segona part de la història que també defineix fins a quin punt entitats bancàries i promocions socials estan en dos plans diferents. No parlen el mateix idioma. No és fàcil per a les dues joves que un banc confiï en elles, malgrat que una té un contracte indefinit i l'altra, ingressos suficients com a autònoma.

Mentre a la Nadia li donen el crèdit, a l’Esther, no. Ni tan sols amb l’aval dels progenitors. Diu que va ser “un alliberament” saber que havia quedat fora i que deixaria de tenir l’estrès d’estar cada dia trucant a bancs i rebent la trucada de la promotora. “Al banc em deien que havia d’incloure els meus pares al contracte de la hipoteca, però a la promotora em deien que no podia ser, que la Generalitat no ho acceptaria”, recorda. La part fosca és que la promotora no li tornaria els 36.000 euros avançats fins un any més tard o quan el pis es vengués. “Llavors jo vaig ser la pesada i la que estressava trucant-los cada dia, dient-los que això no m’ho podien fer. I al final me’ls van tornar perquè callés”, diu.  

En un altre gir, finalment i segurament per alguna altra renúncia, a l’Esther li concedeixen un habitatge dels de lloguer que s’han construït en un altre dels blocs nous que poblen la Sínia. No és el que volia, però els lloguers a Martorell estan disparats i comprova que es demana fins a 1.200 euros per un dels pisos del mateix barri. Amb tot, la Generalitat no ha inclòs aquest municipi entre les 140 qualificades de tensionades, la qual cosa ha de permetre limitar els preus de lloguer.

Com dèiem, la seva és una història amb final feliç: la Nadia viu al seu pis assolellat de dues habitacions, amb aparcament i consergeria des de l’estiu. Li ha quedat una hipoteca de 560 euros mensuals per a un pis de 160.000 euros. El contracte de lloguer de l’Esther és de 742 euros al mes (incloent-hi 65 de consergeria i 19 d’aerotèrmia) per set anys prorrogables. Estan prou satisfetes per poder estrenar un habitatge de bona qualitat i a Martorell, però admeten que mai van imaginar que passarien una cursa d’obstacles i molts nervis, ni tampoc que resultaria tan car.