Els catalans no poden marxar de casa dels pares fins als 30 anys
Les causes del retard són el preu del lloguer, la inflació i els sous
BarcelonaL’accés a l’habitatge continua sent un dels problemes que afecten més la gent jove. De mitjana, els catalans no marxen de casa fins als 29,8 anys, una xifra inferior als 30,3 anys de l’Estat, i quatre per sobre de la mitjana europea, que se situa en els 26 anys. L’evolució dels salaris a la baixa i la taxa de temporalitat de les feines, el preu de l’habitatge i la manca d’oferta de lloguers protegits, l’estat civil i l’augment de persones amb estudis superiors –que endarrereix l’entrada al mercat laboral– són els factors que contribueixen a la demora de l’emancipació. Així ho conclou el tercer monogràfic de la càtedra d’empresa Habitatge i Futur de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i l’Associació de Promotors i Constructors d’Edificis de Catalunya (APCE), que s’ha publicat aquest dimecres.
“No és només que els salaris no pugin, sinó que la vida augmenta de preu. Els joves estan perdent poder adquisitiu”, ha explicat el catedràtic d’economia aplicada al TecnoCampus-UPF i autor del monogràfic, Josep Maria Raya. També s’ha referit a la desigualtat generacional, ja que la riquesa de les famílies a Espanya es concentra principalment en el fet de tenir un habitatge, i l’informe demostra que les persones més grans de 75 anys –que tenen un immoble de propietat– acumulen cinc vegades més riquesa que els menors de 35 anys. De fet, aquesta desigualtat ha augmentat un 61% des del 2014.
Per la seva banda, el president de l’APCE, Xavier Vilajoana, ha indicat que “els salaris són el resultat de l’activitat econòmica” i ha destacat la importància de la productivitat. “No conec cap empresa que, si li va bé, no vulgui contractar”, ha comentat. En termes de la millora del mercat laboral, els autors de l’informe també han demanat la reducció de la temporalitat, encara que consideren que l’última reforma laboral “sembla apuntar en la direcció correcta”.
Obligats a llogar
El monogràfic també apunta que el problema està lligat a la situació estructural del mercat de l’habitatge. A Catalunya els preus de lloguer s’han disparat un 53% acumulat des del 2015, alhora que en el mateix període la renda per càpita ha retrocedit deu punts. És a dir, els pisos són més cars i el poder adquisitiu és menor. Els joves, davant de la dificultat de comprar un habitatge, es veuen abocats al lloguer, un mercat que es troba tensat per la manca d’oferta. En aquest sentit, els autors destaquen que “és necessària una oferta més gran d’habitatges públics i privats, tant de lloguer com de propietat, especialment a les grans ciutats i zones metropolitanes”.
A més, han expressat que també calen “incentius per als joves solvents que poden fer front a una quota d’hipoteca, però no tenen estalvis per assumir l’entrada d’un pis”. Es tractaria, diuen, que els joves poguessin signar un préstec que financés el 80% de l’habitatge o que l’estat els avalés o assumís part de la propietat del pis (per exemple un 20%). Aquest model prové del Regne Unit, que compta amb una fórmula de copropietat en què l’estat assumeix la responsabilitat d’una part d’aquest estalvi inicial i potencia acords amb entitats financeres. Segons Raya, aquesta modalitat “sembla que arrenca” a Catalunya, tot i que els bancs consideren que “se’ls trasllada massa responsabilitat”.
Les conclusions de l’estudi plantegen que l’opció d’estudiar una formació professional o universitària dual –amb una feina a temps parcial– permetria accedir abans al mercat laboral i, per tant, que els joves s’emancipessin a edats més primerenques. Per últim, Raya ha advertit que si res canvia els joves tindran l’accés a l’habitatge encara més difícil d’aquí deu anys. Segons les xifres que ha donat, cada any es formen 285.000 famílies, mentre que es construeixen 110.000 habitatges nous, de manera que el dèficit anual se situa en 170.000 pisos. “Cada any es tensa més el mercat de l’habitatge i pugen els preus”, ha conclòs.
