Un lloc per viure-hi tota la vida on els veïns són la família

BarcelonaAnar a viure en comunitat sense lloguer ni hipoteca i sense haver de patir per quan s’acaba el contracte. L’habitatge cooperatiu en cessió d’ús és una opció alternativa a la mercantilització de l’habitatge que demana un canvi de mentalitat: passar de l’individualisme a la col·lectivitat. La propietat és d’una cooperativa d’habitatge que compra l’edifici o de l’administració que el cedeix, però els usuaris poden fer-ne ús indefinidament (o durant 75 anys si és propietat pública) i el preu és més assequible que el d’un lloguer convencional: paguen una entrada i una quota mensual que acostuma a oscil·lar entre els 500 i els 700 euros.

Ja hi ha dos habitatges cooperatius en funcionament a Barcelona i la cooperativa d’habitatge Sostre Cívic té una desena de projectes en marxa a Catalunya, alguns impulsats per subvencions del Govern, amb un marc regulador cada cop més favorable. Aquest model en creixement, motivat per la crisi de l’habitatge i per l’interès en noves formes de convivència, requereix implicació i hores de feina dels propis veïns, que participen en totes les decisions que es prenen a través d’assemblees i comissions. “Estem molt acostumats al fet que si jo pago em donin les claus”, adverteix Lucía Basulto, responsable de comunicació de la cooperativa.

Un exemple simbòlic al Born

Princesa 49 és el primer cas a Barcelona. Amb cinc unitats familiars, a qui han adjudicat cada llar per ordre d’antiguitat a la cooperativa, ha servit d’exemple per posar en marxa altres projectes. Per a l’Eira Melé, de 32 anys i presidenta de l’escala, que estigui ubicat al Born, un dels barris amb més gentrificació de la ciutat, és simbòlic. És una manera de dir “que no volem marxar, que volem que hi hagi vida al barri”.

L’Eira fa memòria: “Vivia en un pis on em congelava a l’hivern, sense llum, sense ascensor, amb butà”. Ara, en un habitatge de 65 metres quadrats del qual ha decidit la distribució i els acabats, explica que ha guanyat en qualitat de vida i estabilitat: “Aquí sé que m’hi puc quedar, que no em faran fora d’aquí 3 o 5 anys”. Però, per sobre de tot, valora “la part humana de compartir amb el veïns”, que “són com una família”. Vol deixar clar que no “és només un pis barat” sinó que hi ha hores de feina al darrere. “Ha sigut molt intens, un aprenentatge brutal de tractar amb la gent”, assegura l’Eira, que fa vuit anys que és sòcia de Sostre Cívic perquè creu en un nou model d’habitatge i té clar que “sense la implicació de la gent, les coses no canvien”.

En el cas de Princesa 49, el bloc ja estava construït i, per això, els espais comunitaris es redueixen a una terrassa i una sala que utilitzen per fer trobades col·lectives. Es tracta d’un edifici cedit per l’Ajuntament de Barcelona, que està treballant per tenir més solars municipals que es puguin destinar a habitatge cooperatiu a través de concursos públics. El consistori barceloní s’ha compromès a fer que el 10% de l’habitatge assequible sigui cooperatiu en el Pla pel Dret a l’Habitatge 2016-2025.

Començar la casa pels fonaments

A Cardedeu tenen fama de ser un grup potent. També pioner: construiran el primer habitatge en cessió d’ús en sòl privat de Catalunya. Sostre Cívic va comprar el terreny i, per tant, n’és el propietari. “Nosaltres diem que hem alliberat el terreny, perquè ha passat de mans privades a mans cooperatives”, celebra Basulto. A diferència del projecte de Princesa 49, a Cardedeu l’edifici s’ha de construir de zero i les 39 famílies que hi viuran hi tenen molt a dir. “Ens estem coneixent entre tots alhora que estem decidint com viurem”, explica la Mireia, de 42 anys i mare de tres fills. Amb la seva parella se’ls acabava el contracte de lloguer i van decidir apostar pel projecte de La Serreta, tant per “l’angoixa” que genera el “nefast” mercat de lloguer com per la idea de “treure del mercat especulatiu l’habitatge”. “Es tracta de trencar el binomi de lloguer o compra. No, ni lloguer ni compra: cessió d’ús”, sentencia la Mireia, que advoca per entendre l’habitatge com un bé amb el qual no es pot especular.

Per a l’Hug Lucchetti, de 38 anys, el de la convivència és el repte més clar. El canvi de mentalitat que comporta passar d’una forma de vida més individual a una de més col·lectiva serà un aprenentatge perquè “precisament ens eduquen en el contrari”. No ho serà tant per a la Mireia, que ja des de petita va viure en comunitat i volia que el seus fills visquessin el mateix. “Criar fills en aquesta societat tan individualista és molt difícil”, es queixa, mentre que ella recorda “una sensació de tribu”, un coixí que també vol per als seus, que podran heretar el dret d’ús. “L’Hug serà el tiet dels nostres fills!”, bromeja.

Una alternativa per a tothom?

¿L’habitatge cooperatiu en cessió d’ús, però, és una alternativa per a tothom? “Ara no”, aclareix l’Hug, que creu que, quan el model es faci més extensiu, la legislació el facilitarà i serà més econòmic, tot i que tant els cardedeuencs com els veïns de Princesa 49 tenen prevista una caixa de resistència en cas que hi hagi alguna família que es trobi amb dificultats per pagar la quota mensual.

Els projectes també inclouen habitatges de protecció oficial: al de La Serreta, per exemple, 9 dels 39 habitatges ho hauran de ser, mentre que a Princesa 49 ho són tots. L’Eira creu que és el moment de fer una reflexió sobre el paper de l’administració, que subvenciona els habitatges de protecció oficial, però no els cooperatius. En aquesta línia, l’Hug alerta que les alternatives a l’habitatge impulsades des de la ciutadania “no són suficients”: cal combinar-les amb “polítiques públiques potents”.

La revolta continua a la vellesa

“El que no sap el Barto és que aquí muntarem l’escenari, perquè hem de fer els Pastorets”, diu enriolat el Josep Maria Ricart mentre assenyala una plataforma en runes. Es dirigeix al propietari de l’hotel de Sant Feliu de Guíxols que, un cop reformat, serà un dels primers habitatges cooperatius exclusivament per a sèniors en cessió d’ús que hi haurà a Catalunya. El del Bartolomé Toledo és un cas curiós: passarà de promotor immobiliari a usuari d’aquest projecte cooperatiu, que també té el suport de Sostre Cívic. Juntament amb el Vicenç Ballbona i la Montse Blasi, ells són només quatre dels gairebé 40 sèniors que conviuran en aquest edifici de 3.600 metres quadrats que anomenaran Walden XXI. “El conformisme no forma part de l’ADN de la gent que som aquí -sentencia la Montse-. Som la generació de les revoltes, dels canvis. I ara continuem”.

Nascuts als anys 50, cap dels quatre vol ser una càrrega per als fills. El Josep Maria ho té clar: “Som l’última generació que ens hem encarregat dels nostres pares i la primera que no volem que els nostres fills s’encarreguin de nosaltres”. Potser per això es planten davant les perspectives actuals de la vellesa. “No volem quedar-nos sols, però tampoc volem anar a una residència”, confessa la Montse. El seu projecte, però, no creuen que sigui el substitut dels geriàtrics.

Daniel López, psicòleg expert en cohabitatge sènior, nega que aquest model per al públic de més edat sorgeixi per problemes d’accés a l’habitatge, ja que “ells ja tenen casa: el problema és de quina casa parlem, amb qui viuen, quins serveis tenen”. A part de viure en comunitat, al Walden XXI tenen previst cobrir les necessitats que apareguin, com tenir una habitació medicalitzada.

Si alguna cosa comparteixen els tres projectes d’habitatge cooperatiu és l’actitud activa de les persones que en formen part, que incideixen al llarg de tot el procés de decisions, siguin de construcció o de convivència comunitària. Un altre denominador comú és la paciència: el temps d’espera per entrar a viure en aquests habitatges sol ser llarg, i alguns usuaris porten fins a nou anys treballant-hi. Però l’espera compensa. Ho visualitza la Mireia, de Cardedeu: “Se m’ha acabat això de buscar pis. Em sento com si m’hagués tocat la loteria: tinc un lloc on viure per a tota la vida”.