Guillem Clua: "Últimament el més interessant que s'està fent al teatre es fa a les sales petites"

Guillem Clua (Barcelona, 1973) sempre s'ha volgut dedicar al teatre, però va triar el periodisme perquè a casa seva no veien clar que es pogués guanyar la vida escrivint obres. Amb els anys, però, es va acabar imposant la seva vocació i el temps li ha donat la raó: actualment Clua està considerat una de les veus més innovadores de l'escena catalana.

Smiley és una comèdia romàntica protagonitzada per dos gais que després de l'èxit a la FlyHard es veurà al febrer a l'Espai Lliure. Per fi una obra amb homosexuals sense complexos ni grans drames...

És una història que s'allunya dels tòpics. Generalment les obres amb personatges homosexuals se centren en sortides de l'armari dramàtiques o tenen un discurs polític contra la discriminació o la repressió. I si són comèdies, acostumen a ser peces molt de l'estil de les sessions golfes de la discoteca Sala Metro.

Com a autor sembla que tens clar que mai s'ha d'avorrir a l'espectador.

És la norma número u. L'espectador ha d'estar pendent contínuament del que passa a l'escenari. Si vols fer reflexionar algú, no has de pretendre que ho faci mentre està veient l'obra, sinó després. Quan està veient l'obra, s'ho ha de passar bé. Si ho fas al revés, la cagues del tot. Hi ha moltes obres que són didàctiques, molt dialogades i amb debats llarg entre els personatges... Doncs a mi aquest tipus d'obres m'avorreixen perquè no passa res.

¿La formació periodística ha exercit alguna influència en les teves obres de teatre?

No en la forma, però és veritat que la majoria de temes de les meves obres els he trobat a les pàgines dels diaris. De fet, vaig deixar el periodisme perquè tenia ganes de parlar de temes que pel meu lloc de treball no podia tractar. Per exemple, el tema de La pell en flames és el paper i la manera d'actuar dels mitjans de comunicació i de la política en temps de guerra. Amb el temps, vaig anar arraconant la narració de la realitat, que és el periodisme, per ficcionar la realitat.

Per què vas marxar uns anys a l'estranger?

Si miro enrere veig que la meva experiència m'ha portat a arribar on volia fent uns quants rodejos. Primer vaig tenir una beca Erasmus a Londres i vaig escollir assignatures de teatre i cinema que en tornar no podia convalidar perquè estudiava ciències de la comunicació a l'Autònoma. Vaig treballar de periodista deu anys. Però tenia clar el que m'agradava i em vaig començar a especialitzar en periodisme cultural. Vaig portar una secció de teatre i després ja vaig entrar als cursos de la Beckett. La meva primera obra llarga, Invisibles , va guanyar el premi Alcoi i ja em vaig dedicar al teatre. Després d'estrenar La pell en flames , vaig tenir problemes per tornar a estrenar i l'any 2006 vaig traslladar-me a Nova York per traduir les meves obres i promocionar-les. Barcelona s'havia quedat petita perquè hi havia una eclosió de dramaturgs i no quedava lloc per a tothom.

Sents que formes part d'una generació de dramaturgs nascuts als 70 que estan renovant el teatre català, ¿o això és simplement una etiqueta?

És una generació accidental, no una escola o un nou dogma. Tenim estils radicalment diferents, però amb un punt en comú: ens agrada parlar de l'ara, del que passa al carrer. A més, experimentem formalment sense por i ens deixem contaminar pel cine, la tele, els còmics, internet...

Tota aquesta innovació teatral està entrant per la porta del darrere, per les sales petites.

Últimament el més interessant que s'està fent al teatre es fa a les sales petites. Però no hem de deixar que siguin les que tirin del carro del teatre. Són sales precàries, no poden pagar bé i, esclar, tots necessitem guanyar-nos la vida. A Barcelona hi ha un problema molt greu, i és que no hi ha sales de format mitjà: tens espais enormes o sales molt petites. Si no tenim classe mitjana, l'economia no va bé. Doncs en el teatre passa el mateix.

¿Els guionistes de sèries com El cor de la ciutat no us canseu de fer patir tant els personatges?

La gent es queixa moltes vegades de com pateixen els personatges de les telenovel·les, però t'asseguro que si féssim una setmana en què tots fossin feliços no se les miraria ningú.

¿I no falta una mica d'ambició en les nostres sèries, vista la qualitat del que ens arriba de l'estranger?

En aquest àmbit tenim un problema econòmic i de mercat de consumidors. El mercat català és petit i amb un nombre molt limitat d'espectadors. Per tant, no pots fer una superproducció que costi molts milions perquè no els recuperes. Necessites moure't en fórmules que agradin a tota la família, i això fa que els que manen optin per productes molt conservadors. A nivell espanyol sí que hi ha una audiència potencialment més gran però es manté el mateix grau de conservadorisme en els continguts. Fa vint anys que es fan les mateixes sèries, perquè econòmicament s'ha d'atreure una publicitat que busca arribar a tota la família. No hem entès que el panorama audiovisual ha canviat radicalment. Ara la gent veu les sèries a internet i, si han canviat el sistema i els hàbits de consum, també han de canviar els continguts. Això s'ha entès perfectament als Estats Units i a la Gran Bretanya, però aquí no. Aquí fa anys que no s'entén res del que està passant a la indústria del cinema, de la televisió i de la música... I així ens va.