Greg Vermersch: “El mòbil no serà el meu cervell, però m’ajudarà a decidir”

S’acaba d’estrenar com a màxim responsable de Strava a Espanya, després de dirigir tres anys aquesta xarxa social i aplicació esportiva a França. L’apassiona el ciclisme i la música, ha engegat diversos projectes digitals i viu amb interès l’actual moment social i tecnològic, en què els mòbils i internet ho dominen tot.

A Tumblr dius que la bicicleta et porta a paisatges preciosos, però també místics. ¿Ja no sabem mirar una escena sense fer-ne una fotografia i compartir-la a internet?

Avui en dia, en l’era digital, tots som creatius. Tenim el telèfon a mà, que és una eina poderosa, que ens connecta amb tothom, que ens pot fer sentir menys aïllats. Sempre penses coses quan mires l’horitzó al mar o t’atures davant d’unes muntanyes. Reflexiones, et fas preguntes…

L ’esport també és una mica això. La diferència, ara, amb aplicacions com Strava, és que aquest món interior es fa públic, es fa social.

No es tracta només de compartir la teva activitat física o el teu recorregut, sinó de compartir alguna cosa més! Quan vam llançar la funcionalitat d’afegir fotos, va ser un èxit, perquè la gent troba en una imatge una bona manera de dir el que sent.

Si no tens una foto, no hi has estat.

Però no té per què ser una foto bonica, eh?! A mi m’agraden les fotos depriments, també, perquè et diuen molt de les ciutats, de la història d’un lloc. No és només penjar una foto en què quedes bé a Instagram. A mi m’agrada associar aquesta fotografia a una aventura, a una experiència. No hi he arribat en cotxe, ho he fet en bicicleta. La foto podríem dir que és la recompensa. A mi m’agrada la idea de deixar una memòria, un rastre d’on he estat, i que en el futur, els meus fills sàpiguen què vaig fer fa anys.

Aquesta petjada digital fa vertigen. No ens estem exposant massa?

A Strava tenim una obsessió per aclarir que, sent una xarxa social de l’esport, també som una plataforma d’ús personal. Si a Facebook no comparteixes res, la usabilitat és nul·la. Si a Strava no vols compartir res, t’ho passes bé igualment, perquè segueixes podent buscar rutes o aconseguir reptes.

Heu sigut notícia perquè militars de diversos països destinats arreu us feien servir quan sortien a córrer i això ha exposat la localització de les bases o dels torns de feina.

És un tema delicat. Però és que Strava permet tenir un perfil privat! La majoria de la gent vol fer xarxa i compartir, però aquí estem parlant de militars que tenen una activitat molt secreta. Hi ha un munt de possibilitats de configuració per reduir el radi de localització al voltant de casa teva, per no cedir a Strava les teves dades, per triar qui veu el teu perfil… Però aquí, els militars, que van rebre del govern més de 3.000 dispositius per fer esport, han fet servir Strava com si fossin ciutadans normals.

Falta educació digital?

Potser sí. Strava es pren molt seriosament les qüestions de seguretat, però si la gent no sap fer servir l’eina, potser haurem de posar els requisits de privacitat més clars en primer terme o recordar-los més.

No tot és negatiu en la recopilació de dades. Amb Strava Metro, col·laboreu amb departaments d’urbanisme per repensar ciutats i fer-les més sostenibles.

Estem en un moment que recollim dades constantment de tot, però hem de repensar què en fem. La tecnologia pot ser molt descriptiva. Tots els sectors, també el dels mitjans de comunicació, estudien com treure tot el suc del rastre de cada usuari i personalitzar-li l’oferta.

Quan creus que trobarem la tecla?

Tinc 40 anys, he donat la benvinguda a la tecnologia però també he viscut quan no n’hi havia, o no d’aquesta manera. Potser som els que hem d’ensenyar a les noves generacions com l’han de fer servir. Cada cop és més part del nostre dia a dia, i la màquina i l’home s’ajuntaran molt més en el futur. El mòbil no serà el meu cervell, però en moltes qüestions m’ajudarà a decidir. La tecnologia serà molt més jo que als 90. Però encara hem d’entendre tot això i ser crítics. Nosaltres volem aprofitar la part bona i animar la gent a fer esport, cuidar el medi ambient i motivar-se.

S ou addictius. La fórmula del repte mensual o les puntuacions en segments funciona molt bé.

Sí, però la gràcia és l’apartat social. Quan vivia a París, em va ajudar a trobar rutes fetes per altres usuaris per agafar la bicicleta i sortir, sense el risc de trobar-me en una autopista. I quan estàs mandrós, et motiva i et fa sortir, perquè et pica amb algun amic que veus que ha fet quilòmetres. I no és com Instagram, on només veus la gent viatjant i et pots deprimir perquè tu estàs treballant… No volem curar el món, eh? Però a Strava veuràs algú que ha sortit a córrer 20 minuts al costat de casa. Gent normal.

Gent normal, i també professionals com Jornet, Castillejo o Froome.

Està bé per agafar un punt de referència i motivar-se en relació al temps que fa el millor. Ens dona perspectiva i ens recorda que és dificilíssim ser professional. Van tan de pressa! Però, com dèiem, ells no ho comparteixen tot! No volen ensenyar l’estratègia d’entrenament. Mira, jo no podré jugar mai al Camp Nou, però sí que puc intentar pujar L’Alpe d’Huez i comparar-me amb els corredors del Tour de França. Això és el que és màgic.