L’Ebre combat la granota toro, l’enèsim invasor del Delta

DeltebreL’anomenen granota toro perquè durant la nit rauca fort com un brau. Es reprodueix a gran velocitat i amenaça l’ecosistema del delta de l’Ebre. Quan el juny passat es va anunciar que els tècnics del Parc Natural del Delta de l’Ebre n’havien detectat quatre exemplars adults, per les xarxes socials va començar a circular la imatge d’una granota cruspint-se un ratolí. No era un exemplar fotografiat a Catalunya, però la imatge donava fe del problema que podria representar aquesta nova espècie invasora en el sensible ecosistema de l’Ebre, ja prou alterat per una vintena d’animals no autòctons, com el cranc blau, el musclo zebra i el caragol poma.

“És una granota que pot pesar fins a un quilo. S’alimenta de petits peixos, de serps, d’insectes i també de ratolins, i produeix 40.000 ous en una sola posta. És nociva perquè destrueix l’ecosistema”, explica Nati Franch, tècnica del parc natural.

Es desconeix com ha arribat

Amb les primeres prospeccions també es van localitzar un miler de capgrossos a la zona coneguda com el Goleró, a prop de la badia del Fangar. “No sabem com hi ha arribat, però podria ser que algun col·leccionista d’amfibis n’hagués alliberat alguns exemplars”, afegeix. Quan es van detectar els primers es van instal·lar tanques amb filtres en tot el perímetre del focus localitzat al Goleró. A la tardor, abans de la hibernació, es van accelerar els mostrejos, es van salinitzar les aigües i es van fer batudes als sistemes adjacents amb l’objectiu de capturar els animals abans de l’època de reproducció, que comença just ara.

Aquesta primavera les accions s’han reforçat amb el mètode de l’ADN ambiental, que s’aplica per primera vegada al Delta. “És una tècnica no invasiva que permet trobar restes de cèl·lules de mucoses, excrements o gàmetes, entre d’altres, dels animals que hi ha a l’aigua. D’aquesta manera es pot detectar la presència d’una espècie sense haver-la albirat, que és un dels principals problemes amb què es troben els tècnics. Si hi ha l’ADN, l’animal hi és”, explica Núria Sanz, investigadora del Laboratori d’Ictiologia Genètica del departament de biologia de la Universitat de Girona, un dels centres pioners en l’aplicació d’aquesta tècnica a Catalunya.

Aquest mes d’abril s’han pres mostres d’aigua a la zona del Goleró, però també en altres punts del Delta on hi ha hagut alertes, que de moment no s’han pogut comprovar. “Ja s’ha provat amb èxit en algunes regions de França i per això som optimistes. A més, tenim la sensació que el focus està acotat, però no n’estem del tot segurs, perquè els sistemes aquàtics del delta de l’Ebre estan interconnectats a través de sèquies, canals i basses i pot ser que algun dels exemplars hagi sortit de la tanca perimetral que vam instal·lar l’estiu passat al Goleró”, explica Nati Franch. “Fins que no tinguem els resultats de l’ADN ambiental no podrem dir que ho tenim tot controlat”, assegura. Si els bons auguris es compleixen, haurà sigut només un ensurt. En cas contrari, la dispersió de l’espècie en altres zones del Delta farà molt difícil controlar l’expansió d’aquest animal depredador, capaç subsistir en llocs contaminats i de moure’s més de tres quilòmetres.