El gran dia dels desautoritzats i els sense cap autoritat
BarcelonaEl Germán va néixer el gener del 1941 a la Maternitat d’Elna, a pocs quilòmetres del camp de concentració d’Argelers, on vivien els seus pares després de fugir de la Guerra Civil. M’explica que a la seva partida de naixement hi van escriure: “Germain, fils de réfugiés espagnols ”. Passeja per la plaça Urquinaona una estona abans que comenci la manifestació en favor d’acollir refugiats de guerra a casa nostra i porta una pancarta on es pot llegir: “Jo també vaig ser refugiat. La diversitat i el mestissatge són valors que sempre ens faran millors”. És bonic escoltar-lo, recordar.
Fa una estona, al costat del Palau de la Música, he escoltat les instruccions per als voluntaris que han de vetllar pel bon funcionament de l’esdeveniment: prioritzar la visibilitat dels particulars i les seves pancartes, no les de les organitzacions polítiques. Sembla sens dubte una bona idea: no instrumentalitzar res. Només cal observar una mica i parar l’orella per entendre que tothom està conscienciat a la seva manera, amb el seu criteri propi. “Cal fugir de la doctrina, de tota complaença i correcció política”, destaca l’Eusebi, que s’acaba de comprar una pancarta en una de les paradetes. “Quanta gent dels que estem avui aquí estaria disposada a acollir algú a casa seva?”, es pregunta també. “Jo sí, però hi ha molta actitud ben pensant i papanates”, recalca la Dolors, la seva cunyada.
Una mirada possible és la dels que vinculen la reivindicació del dia amb la independència i l’estelada, injectant lectura identitària a una reivindicació social. Però es podria escriure una crònica només reproduint la diversitat d’inscripcions dels centenars de pancartes diferents que s’exhibeixen, de tota ideologia, orientació i intencionalitat. “ Open the doors to the people of Sy ria ”, és l’esforçada explicació que uns joves donen a una parella de turistes que els pregunten pel motiu de la gentada. Pel centre de la plaça ja fa estona que veig deambular un sensesostre, desesperat, encorbat i coix, que s’ha embolicat amb una pancarta blava i que demana monedes per omplir el seu got de plàstic. Sembla que parli una barreja de molts idiomes amb aparença d’italià. Li pregunto però no m’entén. El seu got no s’omple.
Una conseqüència del concert
En una de les cantonades de la ronda de Sant Pere és on han convocat les autoritats perquè facin les declaracions a la premsa. No hi haurà cap capçalera de polítics sinó que aniran distribuïts entre la gent. La polèmica del concert de dissabte passat entre Jordi Évole i els diputats de Junts pel Sí sembla que ha fet forat. Només cal llegir els cartells que reparteix l’organització amb un eloqüent “Prou excuses!” A Gabriel Rufián el para molta gent per saludar-lo i fer-s’hi fotos. Mentre ell i després Miquel Iceta parlen amb la premsa, un senyor amb altaveu decideix boicotejar-los: “Prou declaracions i més accions” i “No són competències, són incompetències”. Aquell que es feia anomenar el Follonero té bons delfins.
També han vingut a manifestar-se dues diputades de Ciutadans, ja sabeu, aquell partit que en diverses ocasions ha demanat que la targeta sanitària només sigui concedida a oriünds. Pura coherència. Joan Carles Gallego, Camil Ros, Jordi Cuixart, Carme Forcadell, Neus Munté, Xavier Trias, Raül Romeva, Meritxell Borràs i Dolors Bassa fan cua per fer declaracions. Els consellers del govern estan molt contents de trobar-se els uns als altres. Quan arriba Toni Comín li fan broma perquè fa deu minuts tard. Es fan fotos junts, riuen i fan xerinola. La manifestació avança molt lenta. Avanço ràpidament i altre cop, a l’altura del Palau de la Música, la bella Carmela de Jaume Plensa -presència lleugera, gairebé imaginada- mira la multitud. I la gent no para de passar. I se sent Jaume Sisa dient que casa meva és casa vostra.
