La gota de llet

Flor del Lliri és un carreró estret situat darrere del mercat de Santa Caterina, batejat així en record d’un antic hostal del mateix nom on era costum anar a cercar el servei de les dides. En aquest lloc s’havia instal·lat la primera casa de dides regentada per una didaire, on també residien les xuclapits o tirapits, unes dones que xuclaven la llet sobrant per evitar malalties. Històricament l’ofici d’alletar nens aliens ha sigut molt valorat. La lactància remunerada era ben vista per l’aristocràcia, que tenia el costum de deixar la criança a un altre. Entre la burgesia, la dida formava part del servei domèstic, fins al punt d’inspirar el drama costumista La dida, de Frederic Soler, Pitarra.

També eren populars entre les treballadores fabrils, que no tenien temps ni energia per encarregar-se de les criatures. En aquells anys hi havia dides de borderia per a minyons orfes, dides que alletaven a casa i dides que anaven a domicili. Entre les primeres figuraven les que contractava la Casa de Maternitat i Expòsits del carrer Ramalleres, un tipus d’establiment que des del 1821 era obligatori a cada capital de província.

Cap a la dècada del 1880 es van fundar diversos centres assistencials dedicats a l’atenció dels nens que no podien ser criats per les seves mares. Aquell mateix any va obrir la Casa de Lactància i Casa Bressol de la ronda de Sant Pau, que no acceptava dides sense un examen microscòpic de la llet. Aquest establiment es va traslladar vuit anys després al carrer d’Amàlia, per les mateixes dates que la família reial va visitar la ciutat amb motiu de l’Exposició Universal del 1888. Una de les personalitats que va despertar més curiositat entre els periodistes va ser la dida del futur Alfons XIII.

També va obrir la Protectora Infantil, una institució benèfica situada al Portal de l’Àngel que vetllava per la salut dels nens (segons la seva publicitat rebutjaven un 80% de les candidates per evitar que fos un sobresou per a prostitutes). Abans d’acabar la dècada s’hi havia afegit l’Asil Bressol del Nen Jesús del carrer Montcada i l’Asil Casa de Lactància i Bressol del carrer Hospital. Tot i que el més famós era el dispensari que es va obrir a Consell de Cent amb Roger de Flor, embrió de l’Hospital de Nens Pobres, que gràcies al doctor Francesc Vidal Solares va obrir la primera Gota de Llet, on es recollia llet de donants.

El 1895 es va crear la nova Casa Provincial de Maternitat i Expòsits a la travessera de les Corts. Només deu anys més tard s’organitzava un primer congrés a París de centres de recollida de llet, en el qual va participar el metge municipal Rafael Dalí, oncle del conegut pintor. A la premsa diària era molt freqüent trobar anuncis d’agències, com de l’Instituto de Puericultura de la ronda Universitat, l’Agencia de Nodrizas del carrer Ample o la del carrer Tallers, que oferien dones “amb llet bona i abundant”. Se’n van obrir tantes que el 1904 es va aprovar un reglament per regular-les. Poc més tard començaven les obres de la Casa Lactància a la Gran Via.

L’alta mortalitat infantil i els problemes de desnutrició que vivien els treballadors van provocar l’aparició d’una sèrie de productes recomanats per a lactants, com el Vi i Xarop Dusart, la Boisson Blanche de l’Abate Magnat o el Phoscao (aconsellat per a embarassades i dides). Només l’aparició de nous mètodes de criança infantil com les llets comercials, conseqüència directa de l’esterilització per calor, va fer desaparèixer progressivament aquest vell ofici. I el debat va deixar de ser entre llet materna o mercenària per ser entre llet natural o artificial.