GironaTot va començar fa 42 anys, quan unes monges de Tossa de Mar (Selva) van viatjar fins a Talanga, a Hondures, per contractar dones que poguessin cuidar persones grans. En aquell moment van ser només tres les hondurenyes que van venir, però quatre dècades després aquesta comunitat és la sisena més nombrosa de Catalunya, amb 33.728 persones censades el 2018. I segons xifres de l’Idescat, Girona és la segona ciutat catalana amb més veïns d’origen hondureny, per darrere de Barcelona i per davant de l’Hospitalet de Llobregat. De fet, la demarcació gironina concentra el 32% dels veïns d’origen hondureny que viuen a Catalunya.
Aquest fenomen demogràfic és conseqüència de dos factors, segons el president de l’Associació Hondurenys de Girona, Delmer Villanueva. D’una banda, els problemes polítics i econòmics, que han obligat milers de persones a fugir d’Hondures, i de l’altra, l’efecte del boca-orella. “La majoria venim amb l’ajuda d’un familiar o amic que ja viu aquí, i anem on és ell. Al principi érem molt pocs i la gran majoria provenien de Talanga i La Ermita, però ara ja arriben d’arreu d’Hondures”, apunta Villanueva.
La política augmenta les fugides
Des de l’entitat parlen de tres onades migratòries: a principis del 2000, el 2009 -arran del cop d’estat- i ara la tercera, després de les eleccions presidencials del 2017. “Va haver-hi frau electoral: van donar els resultats 21 dies després”, critica. Unes sacsejades polítiques i econòmiques que s’han reflectit en un augment de les migracions: si el 2000 hi havia 479 veïns d’origen hondureny a Catalunya, el 2009 van augmentar a 13.000 i el 2018 van superar els 33.000. Segons càlculs de Villanueva, la xifra real “és molt superior perquè molts estan en situació irregular”.
“No volia venir cap aquí, però després del cop d’estat el país es va enfonsar en tots els aspectes: disturbis, robatoris, violència… I les maras [màfies que es dediquen a l’extorsió i el narcotràfic] s’aprofiten del descontrol per actuar. És desesperant”, lamenta Alex Suazo, que va arribar fa 10 anys a Girona com ho fan la majoria dels hondurenys, comprant un bitllet d’avió. Una via que Suazo qualifica de “luxe” perquè ara la majoria marxen del país amb caravanes cap als Estats Units, en un viatge molt més perillós: “Hi ha moltes denúncies de desaparició de nens i de violacions dels drets humans”. De fet, la majoria de membres de la seva família han fugit del país. Fa anys va venir la dona del seu tiet, i ara ja són més de 40 familiars, com el seu germà Saady, que va arribar fa quatre anys. “Jo tampoc volia venir, però m’havien assaltat diverses vegades, i just el dia que em van tornar a robar el mòbil m’hi vaig decidir, perquè ja no podia més”.
Tot i l’alt augment de les arribades, l’Estat rebutja la majoria de sol·licituds d’asil. A més, els sol·licitants han d’esperar tres anys fins a poder iniciar els tràmits per obtenir el permís de residència, i necessiten un contracte laboral. “És molt difícil aconseguir-ho i ens obliguen a viure explotats. Qui et contractarà si, sense contracte, et pot explotar i estalviar-se diners?”, es pregunta el Saady en to sarcàstic.
Majoria femenina
A diferència d’altres països, la gran majoria dels ciutadans d’origen hondureny són dones: segons xifres de l’Idescat, representen el 71%. Elles solen venir les primeres, soles, i la majoria es dediquen a cuidar persones grans o infants. És el cas de la Rubí García, que al cap d’un mes d’arribar va trobar feina de cuidadora d’una dona malalta d’Alzheimer. “Era molt agressiva, però vaig haver d’aguantar per poder pagar el deute, perquè em vaig hipotecar amb el bitllet”. Durant aquests 16 anys a Girona ha treballat netejant, pintant o cuidant gent gran o nens. Denuncia que en l’àmbit domèstic és on més explotació laboral hi ha: “Treballes 24 hores, set dies a la setmana, per 600 euros. I si perds la feina, també perds la casa”.
“Molts joves han viscut situacions de violència molt greus”
Són moltes les dones d’origen hondureny que, un cop aconsegueixen el permís de residència, inicien els tràmits de reagrupament per portar els seus fills a Catalunya. Un procés que dura entre tres i deu anys, cosa que provoca que quan arriben els menors tinguin entre 12 i 15 anys. “Hi ha un trencament molt gran, perquè són famílies que es van separar fa molt temps, i el reagrupament s’ha de preparar, especialment en adolescents”, diu Verònica Ricón, tècnica de ciutadania de Lloret de Mar.
En aquesta població, com també a Olot o Girona, tenen implantat el programa De l’acollida a l’assentament per formar i ajudar en el procés de reagrupament. I en el cas dels hondurenys, han detectat un canvi de tendència en els últims mesos. “Abans les mares s’esperaven a tenir els permisos de reagrupament per portar els fills, però ara els fan venir directament, perquè la situació a Hondures ha empitjorat molt i no els volen allà”. De fet, molts dels joves procedents d’aquest país “han viscut situacions de violència molt greus: han vist matar algú o han estat en centres de menors”, afirma Ricón.
Alguns viatgen fins a Catalunya per obligació, i quan arriben han perdut nivell social: “Aquí són els que ningú accepta, i els diners que allà servien per a molt, aquí no donen per a res. Són molts canvis que s’han de treballar”, assenyala la tècnica, que lamenta també els problemes d’escolarització. “Si són més grans de 16 anys i no han pogut homologar els estudis o no en tenen, Educació no els accepta i s’han esperar fins als 18 per entrar a l’escola d’adults. Això fa que estiguin dos anys deixats de la mà de Déu”.
